Un poc d'història (a manera d'introducció) 2a entrega

Dos aspectes del Camí Vell de la Mar

ELS CAMINS PER ANAR A LA MAR

L’interès de la gent de Castelló per anar a la mar, més que res per a pescar, ve de lluny. Ja en l’any 1260, molt poquet després de la fundació de la vila de Castelló, està documentat que el rei Jaume I dóna permís el 16 de març de l’esmentat any a Berenguer, prior de l’església de Sant Vicent de València, que per aquell temps tenia el senyoriu de la vila de Castelló, per a construir un camí entre les marjals, que menara fins a la mar. Es tracta del Camí Vell del Mar. Aquest camí arrencava des de l’actual carrer Asensi, passava per la plaça Fadrell i carrer Mestre Ripollés, s’endinsava en la marjaleria i anava a parar al graó, ja ben prop de la mar. Aquest és el camí que gairebé durant sis-cents anys fou l’única via que unia el Grau amb Castelló.
Molt després, ja en l’any 1847, essent governador civil de Castelló Ramon de Campoamor, s’inicia la construcció d’una nova via al mar: és l’actual avinguda Hermanos Bou; en la ment del polític no n’hi ha la idea de què això siga una carretera, sinó un passeig que unisca el casc urbà amb el Grau. Amb aquesta premissa es construeix un ample camí amb calçada central i dos espaioses andanes laterals. Tot el camí estava flanquejat per frondosos arbres que convidaven a un passeig tranquil i relaxat. Per a fer-lo més acollidor, a cosa d’un quilòmetre de Castelló es construeix un oval amb seients de pedra i tot ornat de vegetació al seu voltant, que és conegut amb el nom de “mitja taronja” (que encara avui es conserva). Els castellonencs freqüentaven aquell indret que prompte es va convertir en un lloc de moda per a fer una passejada, i també per a quedar-se -d’eixa època daten moltes de les alqueries que jalonen el passeig-. Quan poc després (en l’any 1888) va arribar a Castelló la “Panderola”, aprofitarà una de les amples andanes per a instal·lar la via. Amb la “Panderola” el passeig adquireix un caràcter més aviat de carretera que no de passeig. Si afegim que en l’any 1891 comença la construcció del port amb el continu augment de mercaderies que això suposa, ben prompte el passeig adquireix una nova naturalesa de via de transport tot perdent aquell tarannà primigeni de mer passeig. Ja en l’any 1913 i atenent a les esmentades necessitats del naixent port, el primitiu passeig que en un principi no aplegava al port (moria uns centenars de metres abans) s’allarga fins al mateix moll, per tal de facilitar el transport de mercaderies.
L’avinguda del mar, que a la llarga esdevindria la més important de les vies de comunicació entre el Grau i Castelló, no estaria llesta fins a començaments dels anys seixanta del passat segle.

Un poc d`història (a manera d'introducció)

(1a entrega)




NATURALESA DEL GRAU DE CASTELLÓ

El "carrer de davant" a principis del segle XX

El Grau de Castelló va nàixer com a entitat urbana a mitjans del segle XIX. Fins aleshores, allí a on havia de nàixer el nucli urbà del Grau regnava salvatge la naturalesa.
Amb un poc d’imaginació podem recrear aquell indret. Es tracta d’un escaló arenós, o graó (d’ací ve el nom de Grau) que destaca entre la marjal i la mar. La marjal, profusament humanitzada, està salpicada d’alqueries dels castelloneros, i tota il·lustrada amb sèquies que, segons pareix, són herència dels moros. Més enllà de la marjal, ja vora la mar, n’hi ha un consistent graó de gairebé un quilòmetre d’amplària que cal travessar per arribar a la mar. En aquest graó no hi habita ningú, els únics signes d’actuacions humanes són algunes elementals barraquetes que n’hi ha en la platja, enfront de la mar, totes amb sostre de senill, que han construït els mateixos pescadors per a guardar-hi els estris de pescar.

Una imatge del primitiu Grau on les barques veleres -a vela lla-

tina- dominen el paisatge. Estem a finals del segle XIX i les obres

del port de Castelló fa poquet que han començat. Aquestes vies

que es veuen en primer terme són les del tren de la pedrera que

des de la pedrera de les "Serretes" assorteix de pedres per a fer

les esculleres del naixent port.

El graó està ple de vegetació. No és, però, una vegetació que tinga res a veure amb el pinar que està al costat. No hi trobem formacions vegetals arborescents, més bé tot el contrari, allí el paisatge està dominat per jonqueres i mates d’escassa alçada i atapeïda consistència. És un lloc humid, que fora dels secs mesos estiuencs, apareix ple de tolls per l’efecte de les pluges. Pixavins, parots i mosquits revolotegen amb plena llibertat pel graó sense que ningú els moleste. Els graueros, més endavant, quan començarà la urbanització del Grau coneixeran a aquestes zones, encara no edificades i residu del passat, amb el nom de el quadro.


ELS PESCADORS CASTELLONEROS

El graó és un lloc de pas. Un lloc trepitjat només pels pescadors de Castelló que, per tal d’anar a la mar, han de creuar-lo. Però no hi es queden. D’una altra banda, val a dir que, allò d’anar a la mar per a prendre el bany, seria aleshores una rara extravagància que no deixaria de ser-ho fins a la segona meitat del segle XIX. Això vol dir que hem de pensar que la gent

Començament de les obres del moll de costa. Ací era on fins a
l'any 1971 estava el moll pesquer. La foto és del 25-1-02




de Castelló no anava mai a la mar si no era per necessitat. I que aquesta necessitat només la tenien els pescadors i els comerciants, que havien d’anar fins la platja a replegar, o carregar, segons el cas, les mercaderies que portaven els vaixells. La resta de castelloneros estaven molt millor a Castelló.
De vegades es veuen alguns mariners al costat de les seues barraquetes que, com ha quedat dit, ells mateixos s’han fet amb fusta de pins que han tallat del veí pinar (prèviament s’havia de demanar permís per a això), els quals estan enllestint les xàrcies, o estan disposant els peixos en els cabassos per a emportar-se’ls a Castelló a vendre'ls; uns altres estan polint les panxes de les barquetes que utilitzen per a pescar i que deixen a la vora de la platja; una forta pudor a brea ens diu que uns pescadors estan embreant la seua barqueta; contrastant amb l’aspra pestilència de la brea, un suau flaire de fusta fresca ve a entebeir l’aire, són uns calafats que estan donant-li forma a uns cabirons que un dia arribaran a ser una barqueta.
El futur Grau el creuen de quan en quan carros amb mercaderies, i gairebé tots els dies, els carros dels mariners arrossegats per aques; i també dones a peu que, amb un cabàs graciosament cenyit al maluc ple de peixos encara mig vius, van camí de Castelló. No s’estranye ningú d’això últim, doncs en aquell temps no era cap cosa fora del normal anar a peu de Castelló al Gau. De totes maneres tampoc suposava -fora del descans de no caminar- cap avanç de temps anar en carro, doncs els carros no arribaven mai a sobrepassar la velocitat del pas.