viernes, 27 de febrero de 2009

El moll (2a entrega)


La “barquilla

La barquilla era una llanxa ràpida de l’Armada Espanyola que s’encarregava de vigilar les costes castellonenques. Ara aquest servei el fa la Guàdia Civil, però fins als anys vuitanta del passat segle, la vigilància costanera era cosa dels militars. I encara més, els mariners, tot i ser civils, havien d’acollir-se a les normes que es dictaven des de la Comandància de Marina de Castelló. És a dir, que els mariners formaven una classe de ciutadans que, sense estar militaritzats, s’havien de sotmetre, si no a les formes, sí, a les normes militars. De fet, la màxima autoritat dels pescadors grauers era el Comandant. I tots els seus subordinats (oficials, sergents, contramaestres...) estaven per sobre dels mariners, doncs, tot plegat eren representants de l’autoritat militar suprema.
Pel matí quan les barques del fanal descarregaven el peix, o a la tarde, quan barquetes de trasmall i barques de bou exposaven la seua pesquera a la llotja, la figura d’un grisenc suboficial (brigada o sergent) acompanyat moltes vegades per un o dos “marinos” (joves de lleva que feien la “mili” a la Comandància del Grau) era inevitable. I la seua presència infonia un respecte ancestral en els pescadors, perquè ells representaven la llei. Els mariners, doncs, en veure’ls havien d’extremar la seua cura. El perill de què el contramaestre volguera pujar a bord per inspeccionar l’art, o si n’hi havia cap espècimen (mollicà, fonamentalment) amagat en la nevera (la nevera era com deien els mariners al celler de la barca) era reial. Així com també ho era que ja amb el peix descarregat a la llotja, es fixés amb massa detall en les caixes per veure si n’hi havia cap peix massa xicotet (fonamentalment llucetó o mollicà).
Però el que més por els feia als patrons no era això, això ho sabien torejar prou bé. El que de veritat els feia pànic als patrons de les barques de bou era que foren atrapats per la barquilla pescant en aigües de menys calat del permès (a aquests indrets se’ls coneixia amb el nom de “terramilles”).
Quan la barquilla enxampava a una barca pescant en “terramiles”, la sensació de derrota entre la marineria era total, aclaparadora i sense pal·liatius. La soferta sentència que formulava en aplegar a casa el mariner, o encara més, el patró, de “mos ha agarrat la barquilla” era veritablement humiliant. En pronunciar davant la seua família, aquestes sentencioses paraules, estava acceptant amb sotmesa resignació que havien sigut vençuts, i el que era pitjor, no per elements naturals com puguera ser el mar embravit, sinó per punyeteres causes artificials que ell amb prou feines arribava a comprendre...
Els seus artificis, no ja per a enganyar els peixos, sinó per burlar la vigilància de la barquilla havien fallat estrepitosament. I ara, a més a més, s’havia de fer front a les conseqüències: pagar una multa i acomplir un atur forçós que variava, segons si se n’era reincident o no.

La barquilla es podria dir que era un nom genèric. Vull dir, que no es referia a una nau en concret, sinó més bé a aquella nau que feia una determinada tasca, que no n’era altra que la de vigilar la costa.
Al Grau de Castelló n’hi ha hagut diversos vaixells (militars tots ells) que se n’han dedicat a aquesta labor.
L’Armada Espanyola no comptava (estem parlant dels primers anys de la dècada dels seixanta) amb unitats específiques per a dedicar-se a la vigilància de la pesca litoral. Aleshores es tirà mà d’altres vaixells, com ara el guardacostes Javier Quiroga, després els remolcadors de rada RR-10 i RR-20. Més endavant, ja a mitjans dels anys seixanta, apleguen els patrullers V-9 i V-19, i ja per fi, el patruller que més temps va ser al port de Castelló, la V-21.
Val a dir que el patruller V-21 és el que tots els mariners tenen a la memòria quan es parla de la barquilla, perquè aquest va ser en diferència el vaixell de vigilància que més temps va estar en les mars graueres.
El meu oncle Juan Bautista Almela, (mon tio Batistet), que era el pare del meu cosí i amic inseparable Juan, i també de Rubén, que tot i ser més menut, també de vegades venia en la nostra colla, en va ser durant un temps, que per a ell, segons ens comptava, es va fer interminable, el comandant de la Barquilla. Pensem que ell era del Grau pels quatre costats (amb el seu pertinent malnom, doncs era fill de La Pato), criat al Grau, i per tant, amic, o conegut de tots els pescadors boueros (i alguns, com n'era el cas de la nostra barca, familiars), per això es comprendrà ben bé que allò de vigilar i castigar amb una forta multa als seus paisans (que és veritat això, no deixaven d'anar a terramilles, per la qual cosa el control havia d'ésser sever), si més no, n'era una situació prou incòmoda. Mon tio Batistet havia estat destinat a Cartagena a primeries dels seixanta, i allí va tindre un greu accident en copejar-li al cap un canó en unes maniobres, que per poc li costa la vida. Juan, el nostre cosí (cosí de Toni i meu) sempre ens deia, mig astorat, quan venia al cas, que aquell colp li havia ocasionat a son pare un “derrame cerebral” i que no es va morir de miracle. Després, mitjançant els anys seixanta el destinaren al Grau (com ja ha quedat dit) amb el grau d'Alferez de Navio, i allí estigué fins a l’any 1972 que el destinaren a Madrid, on li va arribar la jubilació. Ja jubilat (principis dels anys vuitanta) tornaren definitivament al Grau on dissortadament la mort el sorprengué pocs anys després.
La Barquilla era una nau més prompte menuda que no pas gran. Venia a ser del tamany, si fa no fa d’una barca de bou. Es tractava, però, d’un vaixell militar, i per tant, a més d’ésser més lleuger i esvelt, no hi faltava a bord la seua metralladora, així com tots els estris que donen naturalesa militar a una embarcació. El casc gris característic de les naus militars dominava la seua intimidatòria presència. Sempre estava atracada al seu lloc, al costat del sortidor de petròlio. Quan passejàvem pel moll i passàvem pel seu costat, la miràvem de reüll. Els “marinos” que feien guàrdia, juganers i jovials, banderejaven per coberta, totalment aliens a les emocions que despertava entre els pescadors la presència d’aquella llanxa ràpida de l’Armada Espanyola.
Però quan de veritat donava por la barquilla era quan es feia a la mar.
Ni de bon tros eixia tots els dies. Pot ser que aquesta aleatòria freqüència en patrullar les mars castellonenques afegira una bona dosi de morbositat a l’hora d’aventurar-se a pescar en aigües prohibides. El patró calibrava abans de decidir-s’hi tots els condicionants: si el dia anterior havia eixit, si feia mal temps, si algú li ho havia insinuat (és cert que hi havia patrons que tenien informació privilegiada) i per fi...la seua intuïció, o el simple fet de veure que moltes barques es dirigien cap a terramilles.
Mon pare me’n va contar moltes de peripècies al voltant de la barquilla. Val a dir que la majoria hi sortia triomfant. És clar que si era al contrari, amb prou feines tenia valor per contar-ho.
Recorde aquells sopars, amb el plat de morralla al mig de la taula com era pertinent tots els dies, i la intensitat del seu relat. Unes vegades s’havien escapat de pura sort, doncs n’eren un bon grapat de barques pescant-hi en terramilles i no havien anat a per ells; altres havien aconseguit fugir tallant els cables; moltes voltes s’havien escapolit senzillament per prudència (no anant a terramilles). I mon pare detallava fil per randa tota l’aventura, mentre ma mare, amatent, mentre l’escoltava amb certa desídia, anava distribuint amb la infinita tendresa que només una mare sap donar, el menjar que hi havia sobre la taula.
Quan una barca tenia la intenció de calar en terramilles, el primer que mirava el patró era si eren sols. Això suposava un perill fatal. Per dos motius, un, perquè si apareixia la barquilla no tindria més opció que anar per aquella solitària barca que gosava desafiar les lleis, i un altre motiu era perquè ja n’era ben sospitós que ningú anara a calar a aigües prohibides aquell dia.
Si el patró es decidia a calar en terramilles, tot el dia havia d’estar atent a l’horitzó per veure si no hi es dibuixés l’escruixidora silueta de la barquilla.
Si això passava, si algú havia aguaitat la barquilla, a bord es declarava un vertader “xafarranxo de combat”. Mon tio, Antonio “El Cabut” (que era el patró de la nostra barca, i el pare del meu cosí Toni), segons em contava mon pare, sempre era el primer en veure-la, i de seguida mobilitzava a tot el personal per preparar la fugida. D’antuvi, en un gest instintiu feia callar a tota la tripulació, que no feren cap soroll, en silenci, que no descobreixi ningú la maniobra. I amb ràbia continguda i maleint com només saben fer els vells llops de mar, disposava l’operació fugida.
Si no estaven molt ficats en terramilles (és a dir si estaven prop d’aigües legals) el que manava era que el motorista (que era mon pare) ficara el motor a tota marxa per veure si se n’eixien de la zona prohibida abans que la barquilla s'acostés. El motor llavors es queixava amargament del treball extraordinari que se li demanava expulsant un fum més negre que el carbó pel fumeral que n’hi havia a coberta. Era clar que això només es podia fer si eren molt a prop d’aigües legals, doncs arrossegant el bou la barca fa molt poquet camí.
La cosa canviava si estaven ben a dins de terramilles (és a dir, amb molt poca profunditat) i no donava temps ni de bon tros de fer una fugida com l’abans esmentada. Aleshores la barca només tenia dues eixides, una, donar-se per vençut i deixar-se prendre, i una altra opció que tenia la barca infractora era jugar-s'ho el tot pel tot i tallar els cables. Això suposava tallar el cable que porta el bou i deixar-lo caure (el cable i l'art amb tots els peixos que tenia copats fins aquest moment) al fons de la mar. Llavors, la barca, lliure del pes, podia mamprendre la fugida. Val a dir que la barquilla, tot i ser una llanxa ràpida, de ràpida no n’era massa, i cada vegada n’hi havia més barques que corrien tant o més que la barquilla. Total, que si la fugida havia eixit bé, en sendemà, tranquil·lament ja anirien a pel bou. Mon pare em comptava que alguna vegada, en recuperar el bou i veure'l ple de peixos, els va saber greu tirar-los a la mar, perquè tot i que la majoria havien mort esclafats dins de la corona, encara tenien un aspecte prou saludable, així és que no va haver-hi cap inconvenient en fer-los passar a la llotja com si aquells peixos haguessen sigut pescats el mateix dia que la resta i vendre'ls com a tals. La veritat és que ni els compradors se n'adonaren del cas. O si se'n van adonar no van dir res. Ells després els vendrien com a peix fresc sense cap problema.

jueves, 19 de febrero de 2009

El moll (1a entrega)

Dos molls. El de dalt és un moll de roca, i el de baix de fangs
Nom científic: Mullus Barbatus (el moll de fang) i Mullus Surmuletus (el moll de roca)
Família: Múllidos



Nom comú: En castellà, salmonete. En català, roger. En valencià, moll. En el Grau de Castelló, moll. Al moll xicotet se’l coneix entre els grauers amb el nom de mollicà o mollicó. Si el moll és un poc més gran, sense assolir, però, el tamany de l’adult, es diu moll de segona.



Descripció: El moll de roca i el de fang són molt apareguts. La diferència principal la trobem en la coloració del cos. Tots dos tenen una tonalitat argentada pel ventre, però l’aspecte del llom és distint. El moll de roca pot dir-se que el té decididament roig, en canvi en el moll de fang adquireix una tènue coloració rosada.
El moll de roca té la peculiaritat de canviar la intensitat del seu color roig, fent-se més roig segons la profunditat, el moment del dia, o el seu estat emocional.
Val a dir que alguns molls de roca s’han aclimatat a viure en aigües molt poc profundes, fins i tot n’hi ha en les roques de dins del port, els quals (sempre de talles molt inferiors a la resta de mars més fondes, i de qualitat gastronòmica infinitament inferior) presenten una coloració cendrosa-groguenca. Una altra cosa que s’ha de tindre en compte en els molls de roca pel que fa a la seua inconstant coloració, és que els molls, al ple del dia mostren una franja longitudinal força pronunciada de color roig fosc, o també marró, que va des de l’ull fins la cua, i quatre o cinc ratlles groguenques que es dibuixen a tot el llarg del seu cos.
Finalment apuntarem una darrera diferència entre els dos tipus de moll: el moll de roca té el morret més allargassat que el seu parent, i les dues barbetes que els eixen tant a l’u com a l’altre de sota el mentó són més llargues en el moll de roca.
El moll és un peix de talla menuda. El cos el té moderadament comprimit. El perfil del cap, abrupte, presenta una de les seues peculiaritats més característiques: les dues barbetes que pengen del mentó.
Els molls de roca poden arribar a fer fins a 30 cm. de llargària, encara que les talles més normals són aquelles que van dels 20 als 25 cm. Els molls de fang són una miqueta més menuts, generalment les talles van dels 10 als 20 cm, tot i que es poden pescar exemplars de fins a 30 cm. de forma molt ocasional.




Hàbitat: Els molls de fang viuen sobre fondos de fang de la plataforma continental entre els 50 i els 300 metres de profunditat. També es poden trobar en fondos arenosos com les platges. Cal fer un important aclariment: el moll de fang es reprodueix en fondos de 10 a 55 metres. La qual cosa vol dir que els mollets menuts, (la mollicà) és ací en aquests fons on s’hi ha d’anar per a pescar-ne. Però aquesta pràctica està prohibida per raons òbvies. Això s’ha concretat amb vedes com la prohibició de pescar en menys calat de 50 metres i la parada total de la flota de l’arrossegament en els mesos de la cria dels molls.
El moll de roca viu com el seu nom indica al recer de les roques, però també de vegades els podem trobar en fondos arenosos amb abundant colònia de Posidònia Oceànica, sempre amb menys de 400 metres de fondària.
Val a dir que els molls, tant el de roca com el de fang, són molt gregaris de jovenets, tot el contrari de quan es fan grans, que es tornen solitaris i amb prou feines es pot veure algun grup de molls adults.
Una caixa de moll de roca (dalt) i una moll de fang (baix)
Alimentació: S’alimenten d’organismes bentònics com xicotets mol·luscos, equinoderms i peixets menuts. Les seues allargassades barbetes les fan servir per a gratar en el fang o en la superfície molsuda de les roques i buscar aquests animalius. Per això quan pel dia es veu algun mollet, sempre se’l veurà aletejant les barbetes de sota la boca, com si estiguera practicant algun rar cerimonial.



Modalitat de pesca: Tant un moll com l’altre es pesquen al trasmall, i en major quantitat en l’arrossegament. Tot i que es pesca tot l’any, els mesos forts del moll són els que van d’agost a febrer.




Observacions: El moll és, com deia mon pare, “el rei de la pesca de l’arrossegament”, i val a dir que tenia tota la raó del món. De totes les espècies que es pesquen en el Grau a l’arrossegament, la més preada és el moll. D'una banda perquè el moll (tant el de roca com el de fang) té una importància en el mercat extraordinària, i per una altra banda, perquè es dóna la circumstància de què la mar grauera és rica en molls. També s’ha de dir que al trasmall és ben rebut el moll, i que un bon grapat de moll pot arreglar una jornada pesquera, però al trasmall n’hi ha d’altres possibilitats, com ara algun o alguns generosos exemplars de llangosta, o un sarpat de palaes, o unes caixes de mabres, o d’oraes..., però al bou, com dèiem abans, si no n’hi ha moll, la cosa es complica de forma alarmant. De fet, les barques del bou es passen tota la temporada a l’aguait del cercle reproductiu del moll.
Al Grau, les barques de l’arrossegament, s’ha de dir sense por a l’exageració, pràcticament depenen del moll. Les vedes que es fan i s’han fet al llarg del temps sempre han estat per tal de preservar la reproducció i cria del moll. A banda dels dos mesos d’atur de la flota pesquera d’arrossegament, n’hi ha una altra veda que dura tot l’any i que consisteix en la prohibició de pescar en fons de menys de cinquanta metres.
Aquesta prohibició té raó de ser, perquè el moll naix i passa els primers mesos de la seua vida en aquestes fondàries. En plena temporada de cria del moll (de juliol a octubre, que és quan els mollets eixen de l’ou) les zones arenoses properes a la platja, des dels deu fins als quaranta o cinquanta metres de fondo, estan plenes aleshores de diminuts mollets recent nascuts. Aquests animalius, que no ultrapassen els 6 ó 7 centímetres de llargària, són el que es coneix al Grau amb el nom de mollicà, mollicó o mollet.
Si les barques de bou arrosseguen les seues xàrcies per menys dels esmentats cinquanta metres de fondària, que s’ha de tornar a dir que sempre ha estat prohibit, les seues xàrcies ben bé poden omplir dos, tres, quatre caixes (depén de la potència de la barca i per tant, de la grandària de la xàrcia) d’aquest peixet menut, propiciant així que quan siga la temporada del moll adult, les captures estiguen sota mínims. Al Grau de Castelló, i també a altres indrets veïns, s’ha abusat molt d’eixa destructiva pràctica pesquera, tot i les, de vegades, severes mesures de vigilància que han adoptat anys enrere la Comandància de Marina, i ara la Guàrdia Civil.
Abans, fins els anys vuitanta del segle passat, si una barca gosava anar a fondos tan secs – els “fondos secs” són en l’argot grauer fondos de poc calat- i pescava mollicà, aquests peixets, és clar, no s’exhibien a la llotja, sinó que es venien d’amagat. El comprador en sendemà podia impunement vendre’ls. Avui en dia la cosa s’ha complicat molt, i és gairebé impossible vendre la mollicà al mercat. La mollicà que es pesca avui (perquè inevitablement se’n pesca) no es ven, simplement se la mengen els mariners a les seues cases.
El que sí que es pot exposar -abans i ara- al mercat amb tota la legalitat del món és el moll de segona, alguns dels quals són només un poc més grans que la mollicà. I per a pescar-ne s’hi ha d’anar a aigües de poc calat. I també s’ha de dir que de vegades, junt amb aquests molls jovenets (moll de segona) se’n barregen en la xàrcia d’altres de més menuts, és a dir mollicà. Per a evitar la casual captura d’aquests xicotets espècimens, des de la Comandància (o ara des de la Guàrdia Civil) controlen que el copo de l’art no siga tan cec com per a què els mollets menuts no tinguen la possibilitat de passar per malla i es puguen esmunyir pels foradets que configuren la xàrcia. Alguns pescadors solucionaven el “problema” d’una corona massa clara, ficant-hi el que s’anomenava en l’argot bouero una trampa –aquesta pràctica estava prohibidíssima- que consistia en folrar el copo per dins amb una tela de sac totalment cega. No cal dir que la trampa la ficaven molt d’amagat, al mig de la mar, sense que es puguera assabentar-se’n ningú, ni les autoritats ni els altres pescadors, dic això últim perquè val a dir que allò de ficar la trampa no estava, ni de bon tros, ben vist pels mariners de les altres barques.
Jo me’n recorde que quan la subhasta es feia escampant sobre el terra de la llotja totes les caixes en forma de rogle, el meu cosí Toni i jo, quan a l’estiu anàvem a ajudar a "pesar", ens agradava fixar-nos en la classe de peix que portava cada barca per mirar de saber on hi havia estat corrent bou. Sabent quin peix n’hi havia en les caixes esbrinàvem (amb un encert gairebé professional) on havia estat pescant aquella barca; si n’hi havia caixes de moll de segona, el meu cosí i jo ens miràvem amb complicitat, i ens dèiem sense parlar: “aquesta barca ha estat pescant amb aigua als genolls, de segur que ja en tindrà alguna caixa de mollicà amagada a la nevera”; si, en canvi, vèiem lluços, raps, llistes o mòlleres sabíem que havien anat fora ( anar “fora” volia dir “fora de terramilles”, amb una profunditat, potser, de fins als cent metres) i llavors, de molls, si n’hi havia, n’eren grans, i per suposat, cap moll de segona.

lunes, 9 de febrero de 2009

La morralla (5a entrega)

Mon pare rentant peix. És l'any 2000



La morralla en la meua adolescència

Per aquells anys, tot semblava, tot estava preparat, més que res per tradició o per inèrcia, per a què els descendents de tots els meus familiars seguiren el mateix camí que els pares i els avis i rebesavis, però, la següent generació, que és la meua, ha trencat total i radicalment amb aquesta ancestral tradició marinera, i val a dir que de tots, només viuen de la pesquera els meus cosins Toni Montañés i Facundo Leonisa. I com els seus fills avui en dia, ja en edat de treballar (Albert, i Xevi per part de Toni, i Marta i Jorge, per part de Facundo) no s’han dedicat ningú al món de la pesca, hem de convindre en què la generació següent acabarà totalment amb aquesta vella tradició.
Doncs bé, quan vaig tindre l’edat d’anar a fer el batxillerat (onze anys) tant el meu cosí Toni Trilles, com jo, per aquelles coses que té la vida, en compte de fer com els nostres avantpassats i embarcar-nos en “el Joven Miguel”, que era la nostra barca, davant l’escepticisme dels nostres pares, vam seguir la recomanació que ens fera el nostre mestre Don Juan Albiol i el director de l’escola “La Marina” Don Vicente Mor i provàrem d’anar a estudiar a l’institut, a Castelló. Llavors, estic parlant de l’any 1969, n’hi havia l’institut masculí “Francisco Ribalta” i el “Femení” que tot just feia un parell d’anys que funcionava, i que era allà als afores de Castelló, allà lluny al “polígono” enmig dels horts de tarongers.
No érem els primers de la família en anar a estudiar, feia un parell d'anys els nostres cosins Juan Almela i Miguel Rovira havien anat a començar el batxillerat. Avui, Miguel és metge i advocat, i Juan, farmacèutic.
Potser esperonats pels nostres cosins, que llavors érem inseparables, mamprenguérem des d'un principi allò de l'estudi seriosament. I val a dir sense por a l'exageració, que tant per a Toni com per a mi, aquell nou camí que havíem començat, ens va embriagar des d'un començament. No ja tot sol pel canvi abismal que això introduïa en les nostres vides: agafar quatre vegades l'autobús tots els dies, trepitjar els carrers de Castelló, fer nous amics "castelloneros", anar a l'acadèmia de Don Vicente Meseguer a les tardes... sinó pel caire gairebé màgic que suposava per a nosaltres tot allò que envoltava les tasques acadèmiques: els exercicis, les lliçons que tots els dies preguntaven els professors, els exàmens, les notes... aquell era el nostre món!! Sembla que ho vam encertar, perquè tots dos vam acabar el batxillerat i després vam estudiar la carrera de Magisteri.
Total, i tornant al tema que ens ocupa, en aquells anys de la meua adolescència, el moment d'abocar la morralla a la pica coincidia amb les meues hores d'estudi vespertí.
Un plat de peix ja rentat

Així és que mentre mon pare es netejava i ma mare distribuïa i rentava el peix, jo era a la meua habitació estudiant.
Allí tancat, rodejat de llibres, llibretes i maldecaps, romania al marge del que passava en la resta de la casa. Tot i això, no podia evitar que, inconscientment, els tènues i somorts sorolls que provocaven els meus pares en les seues tasques, dreçaren el meu pensament fins aquella tranquil·la i familiar rutina que vivia a l'altre costat de la porta de la meua cambra tancada a pany i clau. I m'imaginava el plat de morralla, ja net, sobre l'humit pedrís de la cuina. Una artificial i cridanera línia de llum groga que es dibuixava per sota la porta em deia que el llum del corredor era obert, i les passades de ma mare, que anava amunt i avall, ara emportant-se les sabates, ara la roba, m'advertia que mon pare estava acabant de llavar-se. De sobte, un cop sec de porta i silenci. La ratlla lluminosa de sota la porta de cop i volta s'esvania. El corredor ara estava a les fosques. Jo mirava el rellotge. Encara restava una llarga estona per al sopar. Els llibres que tenia al meu davant parlaven de coses remotes. Llunyans negocis que em duien a indrets inversemblants. La vida de l'estudiant té eixes coses, et passes tot el temps jugant a ésser geògraf, o químic, o historiador, o matemàtic... o somniador... i això, per a un adolescent és senzillament encisador.
Les hores discorrien amb un ritme espès, càlid i cadenciós.
Unes veus amortides que venien del menjador i alguns indesxifrables sorolls del pis de dalt o del de baix, als quals la silenciosa soledat s'encarregava de conferir un aire misteriós, inundaven l'atmosfera penombrosa de la meua habitació. Una potent llum groguenca que es vessava sobre la taula on eren els llibres, trencava bruscament la vaporosa entreclaror, indicant clarament on estava l'epicentre de la cambra.
I entre complicades equacions matemàtiques, insignes autors literaris, enrevessades traduccions de llatí i interminables reguitzells de rius i muntanyes, es feia l'hora de sopar.
Soroll de portes que s'obrien, llums que s'encenien. Brogit d'un brunzit familiar a la cuina. De seguida, l'oïda era acompanyada per una fragància delatora. Era l'olor densa i suculenta dels peixos fregint-se en la paella que s'introduïa dolçament a dins del meu lloc d'estudi.
Aleshores tot canviava. Les històries i els problemes que portaven els llibres semblaven diluir-se'n com engolits per la penetrant flaire que em cridava des de la cuina.
El sopar ben prompte estaria llest i una veu des de l'altra punta del corredor assenyalaria aquest moment. Aleshores, ajornaria tots els afers que tenia mig enllestits, i me n'aniria al menjador. I allí enmig de la taula trobaria el plat de morralla presidint el sopar. Com sempre. Sent mut testimoni de les nostres converses quotidianes. Formant part de la nostra vida.