Any 1997. Mon pare està mirant unes caixes de sardina a dins de la llotja.Ja a finals dels anys cinquanta, Vicente Ballester (El Coyote) és peoner en el Grau en incorporar a la seua barca de fanal un sistema de sonar que li permet detectar les moles de peix que n’hi ha prop de la barca. És el primer pas. A partir d’ací les millores tècniques són constants, i les captures de sardina i aladroc al Grau faran del port de Castelló un dels més productius pel que fa a la pesca del cèrcol de la geografia espanyola.
D’una banda, segons transcorre la dècada dels seixanta, es va perdent el costum de passar tota la fosca en L’Illa. A la fi de la dècada ja no en quedarà res d’aquell costum.
Per un altre costat, el Grau rep, en l’anomenada “dècada prodigiosa” la primera gran onada immigratòria. Dels que més en vénen és d’andalusos. Són tots fanalers procedents de Màlaga, Almeria, Adra (Almeria), Càdis, Barbate (Cadis)... i també n’apleguen de la província de Múrcia principalment d’Aguilas. Ja finalitzant la dècada en vindran del nord: Santoña (Santander), Bermeo (Biscaia)... els pescadors d'aquelles nòrdiques mars s’han fet ressò de la bondat de les aigües graueres i hi acudeixen amb els seus fanals, i ací es quedaran. Avui aquells pescadors són tots jubilats i els qui van a la mar són els seus fills o els seus néts.
Pel que fa a les millores tècniques són nombroses: ingenis tècnics com el sonar, el radar, la sonda i el GPS, per no parlar de la potència dels motors (infinitament més potents), o dels aparells auxiliars, com el chupachup (politja mecànica introduïda al final dels anys seixanta) o les grues que, instal·lades a coberta, fan les funcions dels primitius pals que duien totes les barques; i un altre fet significatiu: dels dos bots que de sempre portaven els fanals, el de llums i el de boia, ara només en queda un, el de llums, el bot de boia s’ha fet innecessari...
Aquests avenços tecnològics han fet que les barques de fanal tinguen moltíssimes possibilitats d’omplir la barca de sardines fent un bol rere un altre al llarg de la nit. Tant d’avantatge, però, podria resultar demolidor per a les reserves d’aquest peix blau en les costes castellonenques. La solució no sigut altra que restringir les captures. Així, s’ha cregut convenient limitar a un màxim de tres-centes caixes de sardina per barca i dia.
La tripulació ha vist facilitada enormement la seua tasca. Tant, que d’aquells vint o més mariners que omplien les diminutes barques a vessar, ara, que es disposa de barques que en fan tres d’aquelles, la tripulació no va més enllà de les deu o dotze persones.
