domingo, 15 de noviembre de 2009

La sardina (3a entrega) La pesca de la sardina al Grau de Castelló. Els inicis

Durant els mesos de desembre i gener els fanals paren. És temps per a netejar els bots de llum. La foto está feta el 18 de gener de 2006.

Les notícies més llunyanes de pesca de la sardina al Grau no les tenim fins a les primeries del segle XX. El sardinal és l’art que s’empra en aquests anys. El sardinal no és un art de cèrcol, sinó d’emmall. Es basa en una xàrcia ficada a un lloc on es presumeix ha de passar una mola de sardines, i aquestes, en ensopegar amb la xarxa, s’emboliquen quedant-hi emmallades. El sardinal era una modalitat de pesca primitiva i laboriosa. Pensem que quan es xorrava (xorrar vol dir traure la xàrcia de la mar) el pescador es trobava amb tot un seguit de sardines enredades en la xarxa, les quals s’havien de desemmallar una per una del seu embolic que s’havia fet en la xarxa. Tota una treballosa tasca que allargava extraordinàriament les jornades pesqueres per a omplir solament un grapat de caixes de sardina.
No va ser sinó quan es va descobrir que aquests peixos blaus (tant la sardina com l'aladroc) són especialment sensibles a la llum nocturna, a aquella claror que trenca traumàticament la negror natural de la nit, quan es va deixar el sardinal i es va implantar el sistema del fanal, el qual va resultar infinitament més pràctic i productiu que el primitiu sardinal.
Al Grau, els últims sardinals de què es té notícia són de la primera part dels anys trenta del passat segle. Mon pare em contava que quan ell era menut (estic parlant dels anys inmediatament anteriors a la Guerra Civil) son pare i el seu oncle Pepet en tenien un de sardinal, que feien servir en el temps de veda del bou. D'aquell sardinal fou d'on arreplegà el meu avi Francisco un bon grapat de sardines per a donar-li-les al capellà del Grau, el llegendari Mossén Llorenç, amb ocasió de la comunió tant de mon pare, com de la seua cosina, ma tia Vicentica "La Roja".
Els primers fanals –“un fanal” al Grau se’n diu a una embarcació que es dedica a la pesca de cèrcol o del fanal-, que apleguen al Grau de Castelló poc abans de la Guerra Civil, són barques que han vingut de fora; d’Altea, Peníscola i Torreblanca principalment. De seguida la gent del Grau va assimilar aquest art de pesca, com ja havia fet anys abans amb l’art d’arrossegament. Noms de pescadors (a hores d’ara ja amb la categoria de “mítics”) que han passat a la història grauera com a introductors i a la vegada com a protagonistes de què aquesta pesca del fanal s’assentara definitivament al Grau són: Vicente i Jaume, de malnom “els escatosos”, Pepe L’Olla, Cul d’aladroc, Els Dinero, Els Favoritos, Els Panxes, Oli, Migou, Rosselló, Vicente Ballester (El Coyote), Mateu, Jaime Gallén, Tadeo Mallach, Vicente Botonets, Jaime Albiol, Sentet El Mico, Buscaruidos,...

domingo, 4 de octubre de 2009

La sardina (2na entrega) La pesca del cercol o fanal

Bots de llum. la foto, de l'any 1966, està feta a l'antic moll pesquer del Grau de Castelló. Al costat d'aquestes roques on s'amarraven els botos de llum es poden veure les grues del port mercant. Al fons destaca un dipòsit de la recent construïda "Fertiberia" d'infaust record per als grauers.

La pesca del cèrcol o del fanal

La sardina es pesca amb l’anomenat art de cèrcol (al Grau se’n diu “el fanal”). Es diu el fanal, perquè aquest art té al fanal com a principal protagonista de la seua pesca. I és que el principi en què es basa la pesca del cèrcol és cercar, i copar la sardina amb la xarxa una vegada localitzada la mola de peix. I per a fer això cal un fanal. Un llum que emeta claror en la nit per a què les moles de sardina o aladroc hi acudisquen cridades per aquesta llum nocturna. Quan el mariner encén el fanal en la nit, igual com fan els mosquits en terra, les sardines o els aladrocs que n’hi ha més a prop hi acudeixen en busca del senyal lluminós. Aleshores és el moment d’actuar. Els mariners disposen una xàrcia en forma de bossa o cèrcol (d’ací ve el nom “d’art de cèrcol”) que envolta la mola de sardines, les copa i cauen totes preses de la intel·ligència i sagacitat humana. Sense l’ajut del fanal no seria possible la pesca, puix resultaria una tasca ímproba anar buscant per la mar l’indret on la mola de sardina, que és una viatgera incansable i que mai no para d’anar d’un lloc a un altre, ja fugint del seu principal depredador (el dofí) ja buscant mars riques en plàncton, decideixi donar-se un respir i arremolinar-se tota quieteta per a què el pescador tranquil·lament la pesque. Evidentment la realitat no és eixa.
Aquest art basat en la llum l’anomenen en altres llocs de la geografia espanyola “artes de luz”. Pareix ser que a Galícia ja a la primera dècada del segle XX es pesca la sardina mitjançant aquest innovador art. Al Grau no hi arribarà fins als anys trenta.


El fanal

La pesca del fanal, per definició, necessita fanals. Aquests fanals han variat molt al llarg dels anys. En els primers anys es feien servir uns fanals submarins (fanals “de sepulcre”) constituïts per una mena d’urna que ix de la part inferior del vaixell alimentada per metxers d’acetilè. Després es van canviar per metxers d’aire que utilitzaven com a combustible el carburo de calci. Més endavant van arribar els cremadors de gasolina proveïts de camisetes. Ja en els anys setanta, i sobre tot en els vuitanta del passat segle, es generalitzà l’ús de les bateries elèctriques, i ara tots els bots de llum porten l’empremta de l’avenç tecnològic en els seus llums.
El responsable d’aquests llums és un mariner clau en la pesca del fanal: el llumero. El llumero és l’encarregat de què el tema de la llum funcione correctament. Aquest tripulant (que, tot s’ha de dir, atesa la seua responsabilitat, guanya dues parts, el mateix que el motorista o el patró) quan s’arriba al punt on es decideix pescar, puja a un bot, que s’anomena “el bot de llums” (que és el bot on n’hi ha els fanals) i allí romandrà tot sol tenint cura de què la llum tinga la força i intensitat pertinent, fins que unes bombolles en la superfície de la mar delaten la presència de la mola de sardina o d’aladroc, i aleshores ell serà qui donarà la veu d’alerta per a què tothom s’hi mobilitze i es dispose tot per a iniciar la maniobra de calar.
A part del “bot de llums”, en la pesca del fanal també n’hi havia, fins a finals del segle passat, el “bot de boia” que és un botet menut sense cap mena d’aparell que no siga un parell de rems, que servia per a ajudar en la tasca de fer el cèrcol i copar la mola amb l’art. Total, que per a dur a terme aquesta modalitat de pesca calia una xicoteta flotilla composta per un mínim de tres embarcacions: la més gran que és qui porta tota la tripulació, l’art i les caixes; i dos bots, un més gran i armat d’una aparatosa arboradura (els fanals) que fa pensar en un cérvol marí (el “bot de llums”) el qual va remolcat a pocs metres de la barca principal; i un altre bot, més menut, (el “bot de boia”) que moltes vegades és a coberta de la barca.

viernes, 28 de agosto de 2009

La sardina

Exemplar de sardina




Nom científic: Sardina Pichardus



Família: Cupleidos



Nom comú: Sardina. En castellà rep el mateix nom.



Descripció: La sardina és un peix allargassat de xicotet tamany, la seua longitud més comú són els 15 ó 16 cm de llargària (pot arribar a un màxim de 20 cm). El seu ventre és llis i la seua mandíbula inferior lleugerament més llarga que la superior. La coloració del dors és verdesca tirant a blavenca, el ventre és platejat. Al contrari que els altres peixos (tret dels seus parents l’aladroc i l’alatxa) les seues mandíbules no tenen dents.
Hàbitat: La sardina és un peix gregari a més no poder. Viu en moles de considerable tamany, en aigües costaneres, entre 15 i 50 metres de profunditat, encara que a l’hivern es poden localitzar en àrees més fondes. La sardina és un peix molt abundant en la nostra mar i també se la pot pescar a l’Atlàntic des de les costes de Noruega fins les Canàries.
La sardina és un peix força nedador. Les sardines es passen la vida anat d’un lloc a un altre en busca de mars riques en plàncton, que és el seu únic aliment. Com que el plàncton només abunda en mars netes i sanes, s’ha de valorar l’existència de sardines en una mar com a sinònim de què aquesta mar és neta i saludable. Un lloc on la sardina abunda de forma clara i contundent és a les nostres illes Columbretes. Allí, amb la llibertat i puresa d’aquelles aigües illenques, dia sí, i dia també se’n poden trobar de sardines.



Alimentació: La sardina és un animal dels anomenats “filtradors” i la seua alimentació habitual es composa de plàncton fonamentalment i algunes larves minúscules de crustacis que puga trobar-se surant pel mar.



Modalitat de pesca: La sardina es pesca al cèrcol, que al Grau de Castelló es coneix popularment amb el nom de “el fanal”. D


Barca de fanal a dins del port del Grau de Castelló. A popa porta el bot de llums. La foto és de maig de 2005.
Observacions: La sardina és probablement el peix més popular de tots els que es capturen al port de Castelló. Una prova de la popularitat d’aquest peix pertot arreu és que es tracta d’un peix que no té cap localisme, el nom de sardina és pràcticament el mateix en gairebé tota Europa. També s’ha de dir que és el peix més abundant i el que més es pesca al Grau de Castelló. El Grau és un important punt comercial a nivell nacional de pesca de sardina, la qualitat de la qual és extraordinària.
La sardina pertany als grups de peixos anomenats “blaus”. Grup que comparteix amb l’aladroc, l’alatxa, el sorell, la boga, la cavalla, la tonyina i la bacoreta. Els “peixos blaus” es caracteritzen en primer lloc per la seua tonalitat en la qual el blau és el dominant (menys en la boga), i després perquè són peixos molt gregaris que viuen sempre en grans moles i que molt a sovint fan grans viatges, perquè el “peix blau” és un peix nedador en grau extrem.
La sardina, segons afirmava mon pare, “és el pa dels peixos”. Això ho deia, perquè la sardina serveix per a escar qualsevol ham. I qualsevol peix pot picar, des d’una diminuta gambeta fins a una monstruosa tonyina.
La pesca del fanal té una veda de dos mesos, desembre i gener. La millor època per a pescar-ne és a l’estiu, de maig a setembre. Aleshores la sardina presenta un aspecte encisador. El blau del seu llom és tan intents que recorda el blau marí de la mar. La panxa, d’un blanc argent, emet reflexos enlluernadors.
En plena temporada, des de primeres hores del dia el moll pesquer està ple de barques de fanal plenes a vessar de caixes de sardina pescades unes hores abans enmig de la foscor de la nit. Algunes barques, en el bell mig del port, rodejades per un eixam de gavines, esperen el seu torn per a desembarcar la pesquera. De sardina no n’arriba cap de viva al port, perquè la sardina és un peix que aguanta molt poc fora de l’aigua, però la frescor del peix és més que evident; aquestes sardines, que ara es veuen totes ben col·locades en les caixes i abundantment cobertes de gel, feia una estona encara nedaven lliurement per la mar.
La llotja és una simfonia triomfal. Caixes i caixes, centenars, milers de caixes de sardina o d’aladroc ho dominen tot. Els camions frigorífics van omplint-se amb regularitat i un darrere l’altre se’n van cap a diversos i llunyans punts de la geografia espanyola.
La sardina és un aliment meravellós, això no cal dir-ho, i a més, és un peix que està a l’abast de qualsevol persona, perquè la sardina no és un peix car. N’hi ha infinitat de maneres de cuinar-la. Jo em quede, però, amb la sardina a la brasa. Sardines llustroses, de carn ferma que gairebé no cal ni adobar-les, doncs el seu natural regalim de grassa que desprèn la sardina en sentir la calentor del foc, li dóna una textura tova i sucosa que es fon a la boca. Literalment: per a xuplar-se els dits. D’una altra banda, la flaire del fum que surt d’una torrà de sardines és definitiva. I l’ànim, sense saber ben bé per què, en sentir aquesta penetrant olor pren serenament un caire festiu.

miércoles, 15 de julio de 2009

L'abaetxet

Exemplar d'abaetxet



L’abaetxet

Nom científic: Micromesistius poutassou

Família: Gádidos

Nom comú: En valencià, maira o maire. En el Grau de Castelló, abaetxet (val a dir que aquesta denominació va perdent terreny en els darrers anys i la gent tendeix a utilitzar el nom de maira) en castellà, bacaladilla.

Descripció: L’abaetxet té el cos prim i allargassat. Presenta tres aletes dorsals separades i dues aletes anals. El seu color és gris blavenc, més pàl·lid en el ventre. Té a la base de les aletes pectorals i al voltant de l’opercle superior una taca negra. Pot aplegar a fer com a màxim mig metre de longitud, tot i que les talles més freqüents són aquelles que estan entre 15 i 30 cm.

Hàbitat: Viu allunyant de la costa, en fons de 150 a 3.000 metres. La fondària on més comú és trobar-los està entre els 180 i els 600 metres. Durant el dia viu en el fons i en fer-se fosc es desplaça cap a la superfície.

Alimentació: S’alimenta de xicotets crustacis.

Modalitat de pesca: Es pesca a l’arrossegament.

Observacions: Aquest peix és de la mateixa família que la mòllera i per això n’hi ha la tendència a confondre’ls. A València, que per ser una mar més fondal que la de Castelló, se’n pesquen més, tenen el costum de xapar-les. És a dir, les obrin per la meitat, les deixen assecar al sol i, una vegada seques, ja es poden consumir. Aleshores l’abaetxet canvia el seu nom i passa a dir-se “capellà” (“capellán” en castellà). El “capellà” és menja cru i és molt a propòsit per a servir d’aperitiu. Com deia més amunt, n’hi ha gent que es pensa que els “capellans” són mòlleres. I no. S’ha de deixar ben clar. Les mòlleres no s’assequen mai, i els abaetxets sí.
És un peix de carn blanca i cremosa. Té però, un sabor fort que fa que el seu consum diari puga aplegar a cansar. L’aabetxet té només una manera de cuinar-lo, fregit. El seu preu en la llotja és baix, per tant, és un peix sense cap mena de luxe que el fa molt assequible en el mercat.
Tot i tindre un nom que fa pensar en “l’abadejo” castellà (bacallà en valencià) no té res a veure amb aquest peix, que, val a dir, no se’n pesquen en les nostres aigües.






martes, 5 de mayo de 2009

El lluç (3a entrega)

Una vegada carregades les caixes de la barca al carro, uns mariners condueixen el carro fins la lotja per a subhastar-lo. Any 1984


Les barquetes que van “a la xàrcia” (així és coneix a les barques que pesquen al trasmall i al palangre) a hores d’ara ja han començat la seua subhasta, i tot i no ser tan nombroses com les d’arrossegament, i les seues captures ser significativament més minses, per un moment han donat vida i alegria al moll.
Encara no ha aplegat cap barca de bou, però al port pesquer la gent sembla mobilitzar-se. L’arribada de les primeres barques és imminent.
Els carros comencen a circular pel moll prenent posicions. Uns se’n van cap al sortidor de petròlio perquè avui toca omplir els tanques de combustible. Normalment aquesta operació, la de ficar petròlio, es fa una vegada a la setmana. D’altres menen els seus carros cap a la riba on suposadament atracarà la barca.
Alguns “arrieros”, a dins de la llotja, estan acabant d’arreglar el peix que han comprat en la subhasta de les barques del trasmall i palangre. Aquesta subhasta de vegades és espectacular. Sobre tot quan apareixen les tonyines, o els peixos espasa, tots desproveïts del seu esmolat apèndix que dóna nom al peix. Nosaltres quan sabien que les barques n’havien pescat, no ens perdíem l’ocasió. I allí que hi anàvem. Una tonyina morta damunt del pis de la llotja imposa respecte i admiració per les coses de la mar a qui l'observa.
El meu cosí Toni i jo anàvem amunt i avall. De vegades també se’ns afegien els meus cosins Toni Montañés, o Juan Almela, o Miguel Rovira, o Basilio Trilles, que érem tots de la mateixa colla d’amics, però els que mai hi faltàvem , com ja ha quedat dit, érem Toni i jo.
Baix d'aquest mural de ceràmica era on xerràvem mentre esperàvem al "Joven Miguel"

Algunes voltes seiem al carro del Joven Miguel aparcat enfront de l’entrada de la llotja, sota el quadre mural de ceràmica que n’hi ha. Toni, que sempre ha estat una persona molt ocurrent i imaginativa alhora que un humorista d’aquells que en podem dir anònims, ens feia riure amb les seues enginyoses interpretacions del que deien els personatges de l’escena marinera representada en el mur de la llotja. O jugàvem a riure i riure de tot sense cap motiu, impulsats per la joia natural de la nostra preadolescència. També n’hi havia temps per a ficar-nos seriosos i parlar de temes greus, com ara, si era pertinent anar a pescar gambes aquest capvespre, o si l’endemà seria bo d’anar a la “barcassa” a prendre el bany, o resultaria més oportú anar “al lago”. O si tot plegat, ens convindria més aprofitar la tarde per a fer una partideta al “monopoly” i demà, ja veuríem...
També n’hi havia vegades que ens abellia arrimar-nos a les roques que jalonaven el varadero antic. O al faret roget per veure aparèixer les siluetes de les barques des de l’horitzó marí.
En un moment donat, un empleat del moll (del pòsit de pescadors) des de dalt de l’edifici de les oficines on feien els comptes de la subhasta, abocat a una finestreta que n’hi havia al costat de la porta de la llotja, amb veu forta i gest rutinari anunciava: “Sant Ramon, número 1”. La gent, des de baix ho escoltava. Ja estava entrant al port la primera barca de bou. Algú, potser el remendaor, o el posero, o l’armador, des de sota la finestra, ho escoltarà i se n’anirà cap a la riba amb el carro a esperar-la.
A partir d’aquest moment el degoteig d’embarcacions que entren a port serà continu, com també ho serà la cantarella de l’empleat que cantusseja els números.
El moll pesquer en cosa de quinze minuts s’ompli de barques de bou. Nosaltres les observàvem protegits per la generosa i escarida ombra del faret roget. Les vèiem entrar al port a tota marxa, poderoses, xorrant blanquíssima bromera per les amures, com un cavall desbocat. De sobte, en sentir la calmada aigua marina del port, la barca s’asserena. I la proa, neta d’escuma i ferma per la quietud de les aigües, ressalta enèrgica i estirada, orgullosa d’haver-se passat tota la jornada fora, lluitant i ballotejant sense treva amb les feréstegues aigües de mar oberta.
Quan entrava la nostra barca, el Joven Miguel, el meu avi Francisco i nosaltres dos, agafàvem el carro i ens n’anàvem cap a la riba a on estaven atracant les barques. La nostra àvia Francisca romania a la porta de la llotja esperant-nos a què hi tornàrem amb el carro ple de caixes de peix.
Si no érem dels primers, les barques que havien aplegat abans formaven una sèrie de fileres que nosaltres en dèiem “andanes”, paral·leles a la riba. A voltes n’hi havia fins a quatre i cinc andanes de barques. Per tant, per a arribar-hi a la barca havíem d’anar saltant de barca en barca fins aplegar a l’última, a l’orla de la qual havíem d’amarrar els caps que ens llançaria algun mariner de la barca.
Mon pare, com que n’era el motorista, gairebé mai el veia sobre coberta, perquè era dins la panxa de la barca, al motor, atent a les ordres que el patró li manava per a atracar al moll. De quan en quan en sortia per l’escotilla i mirava al meu oncle Antonio, el patró, per veure si tot anava correctament, i a continuació se’n tornava a baix, al motor. Quan ja la cosa estava clara, sorgia mon pare tot emmascarat i en veure’m em somreia des del seu forat. I jo, en veure’l, sense saber-ho ningú, deixava escapar dins la meua ànima un crit de joia.
Quan ja la barca havia acabat la maniobra d’atracament, sense cap preàmbul saltàvem a la barca. Ens encisava estar damunt la barca. I és que això, en aquells xiquets imberbes, imprimia una inexplicable sensació de poder.
La majoria dels dies les caixes ja estaven preparades i disposades pera a “tirar-les en terra”. Aleshores, els mariners, als quals coneixíem de veure’ls tots els dies, obviant-nos totalment, amb seriosa professionalitat, agafaven les caixes i les anaven deixant a un racó de coberta fent-hi un muntonet. Després calia anar passant-les de barca en barca fins a aplegar a la riba, on el nostre avi Francisco, a les barres del carro, ens esperava.
Quan les caixes ja eren totes ben col·locades al carro, algun mariner, o l’avi Francisco a les barres del carro –nosaltres érem massa inexperts per a prendre’n el comandament, encara que segons passaven els anys ja ens hi atrevíem a fer-ho alguna que altra volta- ple a vessar de peix, el conduïa cap a la llotja, això sí, empenyent-lo nosaltres des del darrere als crits de “feu força!”. Jo puc donar-hi fe de què transportar unes vint caixes de peix amb la seua corresponent dosi de gel damunt d’un carro és tasca força complicada per a una sola persona i per tant en requeria de l’ajut d’altres.
La llotja s’havia convertit en un bull de carros entrant-hi i gent que anava i venia. Ara en començava la definitiva part de la jornada, la subhasta.

Fins a l'any 1999 per a subhastar la pesquera s'escampaven les caixes del peix com mostra la fotografia, fent un rogle. La fotografia és de l'any 1986

martes, 14 de abril de 2009

El lluç (2na entrega)


Esperant l’arribada de les barques de bou

El meu cosí Toni i jo, durant els estius dels anys 1971, 1972 i 1973, totes les vesprades anàvem al moll a ajudar a “pesar”. És a dir, ajudar en la subhasta del peix de la nostra barca, el Joven Miguel.

Són les cinc de la vesprada. Les barques de bou estan entrant a port. La subhasta de les barques de trasmall ja s'ha acabat. Algunes barques (en primer pla) ja estan preparant-se per a eixir a calar. La subhasta del bou tot just ha començat. Al costat de la porta n'hi ha un banc. No és com els d'abans, aquest és de ferro. Des de la finestreta que n'hi ha a dalt del banc, era on un empleat del moll, anava cantant els números segons anaven entrant les barques. La foto està feta el 3 de maig de 2005.


Al matí les barques de “fanal” copaven tot el moll. Caixes i caixes de sardina o aladroc havien omplert la llotja (ara, d’aladroc a penes n’hi ha a les costes castellonenques, però llavors, sí que se’n pescava) i després d’una frenètica tasca dels mariners tirant les caixes en terra (“tirar les caixes en terra” en l’argot mariner d’aquells anys volia dir desembarcar les caixes; de la mateixa manera que “tirar l’art en terra” vindria a significar agafar les xàrcies i col·locar-les al moll), carros a vessar de caixes de peix blau amunt i avall, grapats de sorollosos mariners apostats a l’orla de la seua barca rentant els arts... i presidint-ho tot, el sol, que assistia a aquests rutinaris negocis de la marineria grauera brillant escandalosament en el cel, pintant-ho tot d’una lluminositat enlluernadora.
A mitjant matí ja tot el peix s’ha venut. Aleshores apareixen uns homes que, armats de serpentejants mànegues que expel·leixen estilitzats i sòlids dolls aigua blanca com la neu, netegen amb professional fredor el pis de la llotja. Innumerables filets d’aigua amb quimèrica vocació de riu s’esmunyen zigzaguejant amb vertiginosa velocitat pel terra de la llotja buscant la mar. L’estrèpit de l’aigua en esclafar-se violentament sobre el pis de desgastat ciment de la llotja dóna un toc de distinció a aquests idíl·lics rierols de braços aquosos, i fa pensar-hi en imaginaris indrets sotmesos a impetuoses tempestes. I u, com qui no fa la cosa, es deixa atrapar per la màgia del moment, i posa despreocupadament la seua mirada en la riba del moll, on veu, amb una delectació difícil d’explicar, morir irremeiablement un a un tots aquells anàrquics regalls d’aigua bruta que per un efímer moment havien volgut ser rius.
El sòl del port pesquer després del treball de neteja ha quedat tot polit i mullat. El sol ara hi reverbera apassionadament la seua claror encegadora en els tènues tolls d’aigua que folren l’empedrat pis del moll.
En fer-se l’hora de dinar, la llotja apareix preciosament neta. L’activitat s’ha acabat. Les anades i vingudes dels mariners han desaparegut. Les barques de fanal resten amarrades a una part del moll on han deixat un bon tros lliure per a què hi atraquen les barques de bou, les quals, a hores d’ara encara estan arrossegant els seus arts pels fons marins al bell mig de la mar.

Una barca de bou entra a port. Un empleat del moll, mitjançant un megàgon els diu als mariners el número d'ordre per a la subhasta. Són les cinc de la vesprada. Octubre de 1996.


En tot el port pesquer s’ha fet el silenci. La tranquil·litat i el sopor dominen l’ambient. La gent, a poc a poc, abandona el port fins a deixar-lo quasi desert. Una gavina tardana mamprèn el vol majestuosament, les seues ales obertes de bat a bat, enmig de les quietes aigües del moll, mentre el seu bec deixa escapar un estrident crit que dibuixa unes ratlles llargues i fines en el rutilant cel de migdia. Potser tornarà al moll en vindre a poqueta tarde les barques de bou.
Durant tres llargues hores el moll pesquer llanguirà solitari i silent abrasat pels poderosos raigs del sol de migdia.
Tots els dies allà a les quatre i mitja els nostres avis Francisco i Francisca se n’anaven al moll. Nosaltres no trigaríem gaire en anar-hi. Fins les cinc i mitja no començaven a aplegar les primeres barques del bou, a nosaltres, però, ens agradava esperar a la Joven Miguel vagarejant pel port.
El port pesquer a aquestes vespertines hores prenia un nou caire. Semblava començar una nova jornada. Poseros, “remendaors”, i sobre tot, arrieros i arrieres. Els arrieros, en l’argot grauer, són aquelles persones que es dediquen a comprar el peix per a després vendre’l.
Les pescateres (així també se’n diu a les arrieres) van vestides amb impecable sobrietat. Totes de rigorós negre o gris, amb el seu davantal d’apagada tonalitat i la majoria tocades amb un mocador negre al cap que cobreix el pertinent topet. Les seues sabates i les calces són del mateix adust color. N’hi ha qui per protegir-se els peus de l’humit pis de la llotja s’hi ha ficat un tosc plàstic a manera de calcetins. Totes porten, o un carret de mà, o un parell de poals. Parlen a crits. El seu vocabulari és més prompte groller que no pas refinat. No n’hi ha però, cap malícia en les seues expressions. Ni cal buscar-li cap sentit raonable als seus renecs. Senzillament elles són així d’expressives. I aquesta és la seua forma de manifestar els seus estats d’ànim.
Poc a poc, amb el seu reposat caminar, alguns jubilats, vells llops de mar, van aplegant al moll i seuen parsimoniosament en uns bancs de fusta que n’hi ha vora l’entrada de la llotja. Els bancs també són vells, i la seua desgastada fusta amb prou feina deixa entreveure que aquell seient un dia estigué pintat d’un rutilant color verd. Allí romandran quietets aquells antics pescadors fumant-se un puret, fruint d’un assossegat present després d’haver sigut protagonistes d’esverats i històrics canvis en el món de la mar, com fou l’adveniment dels motors marins, els quals arraconaren fins a fer desaparèixer totalment les simpàtiques i entranyables barques veleres de vela llatina que regnaren en la Mediterrània milers d’anys, i que ells utilitzaren en la seua joventut; i tots sense excepció, entre les espesses volutes de fum del cigar, de quan en quan recordaran sense ira que ells foren víctimes d’una atroç guerra civil. La seua cascada veu parla sense cap rancor i comenta desapassionadament, com si no anara amb ells la cosa, els incidents de la jornada. Aquells vells, ara, estaven mirant passar la vida davant d’ells com simples espectadors. Ja n’havien tingut prou de protagonisme en els seus anys de joventut.
El meu avi Andreu n’era un d’aquells ancians.
Sempre l’hi veiem assegut. Una cama damunt l’altra. Callantívol. Temperat. Mig despitralat per combatre la calor. El seu “caliquenyo”, fumejant harmoniosament entre els seus dits, anava consumint-se amb silenci i lentitud. La boina, lleugerament girada a un costat. La faixa, de tela negra, ben cenyida a la cintura. El rostre, d’arrugada i timbrada pell pels anys i anys de conviure amb l’aire de la mar, seré. Els ulls, sempiternament entreoberts, semblaven escrutar llunyanes escenes d’un passat remot.

Ja dins del port uns mariners acaben de col·locar el peix en el caixes. En la pesca del bou, com es pesca tanta varietat de peix, la tria és molt laboriosa. Maig de 2006


Jo el saludava, i un sobtat aire fresc envaïa els seus records i el feia tornar al present. El meu avi Andreu en veure’m somreia amb una sinceritat enlluernadora. I aprofitava el breu moment en què jo estaria davant d’ell, per a donar-me algun dels seus reiterats i concebuts consells: que anara amb compte quan creuera el carrer, que no pujara a les cadires, que no tocara res de cap banda... i sense esperar resposta, a l’hora que jo feia mitja volta i me n’anava, ell per un moment posava amb suavitat i potser amb una rara tendresa els ulls damunt la cendra rogenca i caduca del puret que tenia entre els dits, i tot seguit tornava a les seues coses...

miércoles, 25 de marzo de 2009

El lluç (1a entrega)


Exemplar de lluç


Nom científic: merluccius merluccius
Família: merlúcidos
Nom comú: En valencià, lluç. En castellà, merluza o també pescadilla. El lluç pren diverses denominacions segons el seu cicle vital. Quan és jovenet, que encara no ha arribat a la seua talla d’adult, en el Grau de Castelló se’l coneix amb el nom de llucet o llucetó. Posteriorment, a l’edat d’adult –de 10 a 60 cm.- se li diu lluç. I ja finalment, n’hi ha exemplars en l’Atlàntic –ací en les nostres costes, no- que poden aplegar als 130 cm. de llargària, i aleshores, al Grau, ja no es parla de lluç, sino de merlussa. Aquesta merlussa és aquella que es compra a rodanxes (la major part de les vegades congelada).
Descripció: El lluç té el cos allargassat i cobert de xicotetes escates. La boca és gran, amb la mandíbula inferior prou prominent, provista d’una filera de fines i punxegudes dents. La cara superior del cap és lleugerament aplanada. Disposa de dues aletes dorsals i una anal. Les aletes ventrals es troben en una posició molt anterior. El color del dors és grisenc, els costats i el ventre, però, són més clars, apuntant tonalitats argentades. Pot aplegar a medir 130 cm en l’Atlàntic, i en la Mediterrània 110 cm, tot i que generalment els exemplars més grans en les nostres mars van dels 30 als 70 cm.
Hàbitat: El lluç se’l pot trobar nadant entre aigües, però li agrada més viure arran del sòl marí, a una fondària que va dels 60 als 400 metres. A l’hivern prefereix mars més fondes, i a l’estiu més seques (més pròximes a la costa i menys fondes). El lluç té costums nocturnes, és a dir, a la llum del sol la seua activitat predadora és pràcticament nul·la i es passa tot el dia a prop del pis marí errant sense cap finalitat específica, (per això se’n pesca tant en l’arrossegament) a la nit, però, el lluç cobra vigor i feresa i se’n va a cercar les seues presses, amb les seues lluentes i vertigiones dents esmolades de desig, a aigües pòximes a la superfície buscant-hi peixos gregaris (sardines i aladroc sobre tot).
Alimentació: És un animal molt voraç, que s’alimenta, quan són joves, de xicotets crustacis, més avant quan ja són més majorets amplia la seua dieta, i aleshores va en busca de calamars, maires (també coneguts al Grau de Castelló com “abaegets”), sardines, aladrocs o llucetons (en el món de mar l’antropofàgia és a l’ordre del dia).
Modalitat de pesca: Es pesca fonamentalment a l’arrossegament, i també al trasmall i al palangre.
Observacions: Quan veiem un lluç exànime sobre coberta o dins d’una caixa tot formalet, ningú no es pensa que aquest peix és una mena de lleó o tigre en les mars castellonenques, i és que tota la feresa que té en la mar s'esfuma instantàniament en fer-lo fora del seu hàbitat natural. El lluç és un peix que difícilment se’l veurà viu. I dic això perquè així com molts peixos en treure’ls de l’aigua encara tenen un darrer sospir vital més o menys llarg –alguns, molt llarg-, el lluç en canvi, té tan poca virtut fora l’aigua, que mon pare sempre em deia que mai n’havia vist cap de viu. Però, tornant al que dèiem al principi, el lluç és un terrible depredador i quan a la nit es fa l`ànim i se’n va a caçar peixos, n’hi ha vegades que pareix que mai no en té prou, i s’ompli la panxa fins gairebé rebentar-la. Quan la barca de bou comença a arrossegar, és a dir, quan cala el primer bol, el sol encara no ha eixit, però n’està a punt de dibuixar-se en l’horitzó. Llavors, amb tot això, n’hi ha alguns lluços que estan acabant el seu àpat nocturn, i amb el buc ple de menjar, deformat per la superlativa ingesta de peixets,



Una caixa de lluços pescats al bou al Grau de Castelló


se’n van tots cofois a reposar al pis marí a fer-hi tranquil·lament la digestió. I aleshores apareix l’art de la barca de bou i se l’engoleix. I s’ha acabat la història del pobre lluç. Al cap d’unes hores apareixerà sobre coberta el boterut animaló mortalment ofegat pels raigs solars i l’aire terrestre, en companyia de centenars d’altres infeliços habitants de la mar castellonenca, a l'obrir, en un gest rutinari, els mariners el copo de l’art. Allí, en veure’l, algú dirà que s’anés en compte de no esclafar la feble panxa del lluç, i amb tota la cura del món l’agafarà i el ficarà suaument a la caixa corresponent. D’ací, d’aquest aspecte panxut que adquireix el lluç en algunes ocasions ha esdevingut al Grau l’expressió de “estic fart com un lluç”.




Aquest lluç acabava de fer-se un bon àpat poc abans de ser pescat. Observeu la boteruda panxa del peix que ha fet que al Grau es diga "estic fart com un lluç" quan algú ha menjat més del compte
El lluç té una carn blanca, lluenta, exquisida. Sense comparació amb cap altre peix. La consistència, suavitat i el seu inconfusible cremós sabor fa que el gust del lluç deixe en el comensal llarg record al paladar. No conec a ningú que no li agrade el lluç. A més, i això parlant de peixos és força important, no té espines que comporten perill, perquè les espines del lluç són tan febles que no tenen prou consistència per a clavar-se. Una meravella gastronòmica en tots els aspectes. Congelat, o tractat amb tècniques frigorífiques que no li fan perdre la qualitat de peix fresc, tot s’ha de dir, perd moltíssim, perquè el lluç, quan no és fresc –i això es pot aplicar a tots els peixos-, sense deixar d’ésser una peça correcta i aprofitable, no té res a veure amb el que estic dient; i també vull anotar que en són pocs aquells (potser només els mariners i alguns clients que compren per la tarde el peix en pescateries de confiança) que en puguen gaudir de menjar-se per a sopar un lluç fregit, que a l’hora de dinar encara cuetejava al fons de la mar.
El fet és que en el segle XXI la globalització també ha arribat als peixos. I ara qui mana és el mercat. Abans, la gent del Grau menjava el peix que es pescava ací, les pescaderies (encara no n'hi havia grans magatzems) exposaven allò que les barques graueres havien pescat. Però ara, gràcies als sofisticats mètodes de conservació es pot comprar peix de tot arreu del món. Sense anar més lluny, aquest matí he anat amb la meua dona a un supermercat del Grau de Castelló, i ens hem arrimat fins a la secció de pescateria per comprar un grapat de lluços per al dinar. Menstrestant li servien, he mirat el peix que allí n’hi havia tot fixant-me en la seua procedència. No n’he trobat cap del Grau: aladroc, que al Grau d'un temps ençà gairebé no se’n pesca, d’Itàlia; maires, de Santa Pola; caballes, d’Ondàrroa; merlussa, de Namíbia; lluç, de Càdiz. Tots amb la condició ben visible de “peix fresc”. La secció de congelat, on n'hi ha representació de tots els continents, està a part, i com que es tracta de peix congelat, no ve al cas. Però en la secció de peix fresc, que és el que ens ocupa, val a dir que, evidenment, pot tractar-se de peix fresc, si per això entenem peix que no ha estat congelat, i que no s’ha malmès, és a dir que mitjançant un tractament frigorífic adequat, s’ha mantingut en un grau de frescor aprofitable, però evidentment, aquest peix ja feia dies que havia sigut pescat. Sobren, pense jo els comentaris, i les comparacions.



Imatge de la llotja en desembre de 1999.

D’una altra banda, el lluç, com ja ha quedat dit, passa per diverses etapes en el seu cicle vital que li donen distintes aplicacions per a la cuina. I cap d’elles és menyspreable ni molt menys. Si comencem per quan és xicotet, el que anomenem llucetó, o llucet, o més grandet, lluç (la “pescadilla” que se’n diu en castellà) en les seues diverses mides és un èxit incontestable. Si es tracta de peixet menut (llucetó) el fregirem, i després, sense cap adob, al plat. Triomf segur. Un plat de llucets fregits –i frescs, una altra volta reitere que res té a veure el llucet recent pescat amb el “pescaíto frito” que et serveixen en els bars, que està congelat, o tractat amb potents frigorífics- és un d’eixos àpats primaris i senzills a més no poder, que tenen la qualitat gastronòmica equiparable a les millors opcions culinàries. Mon pare de vegades en portava de llucets, i aquell plat que ma mare fregia i que deixava al mig de la taula el recorde com una sensació simplement excelsa. Si els llucets eren un poc més grans, allò adquiria gairebé categoria d’avinentesa. Normalment quan mon pare en portava de lluços relativament grandets, era per dues raons, una, sorprenentment, perquè el peix s’havia malmès i no era bo per a la venda, o una altra, perquè ma mare li havia dit que en portara algun (que mon pare agafava mig d’amagat dels mariners) perquè jo estava convalescent d’algun constipat o catarro, i res millor que un parell de lluços per a enfortir-me i omplir-me d’energia. A més, n’hi havia la general creença –que pot ser que siga veritat- de què el lluç és un peix especialment ric en fòsfor i que aquest element químic és indispensable per a reforçar les aptituds estudiantils, i com jo en aquells anys n’era un estudiant, doncs el lluç esdevenia per a mi una cosa gairebé miraculosa.
Obviaré, per sabudes, totes les possibilitats de la merlussa (el lluç gran) que en té tantes que se’n podria omplir tot un llibre de receptes de cuina.








Un mariner arrossega dos cabassos de gel cap a la barca per acabar de preparar el peix per a la subhasta. 29 de maig de 2006


Per tot el que s’ha dit, ben bé podem afirmar que el lluç és un d’aquells peixos que es poden comptar amb els dits de la mà que podríem considerar com a més principals del Grau de Castelló.

martes, 10 de marzo de 2009

El moll (3a entrega)


El transport furtiu

Transport furtiu i perillós era el que fèiem el meu cosí Toní i jo quan portàvem les dos o tres caixes de mollet que havia agarrat el Joven Miguel aquell dia, des de la barca, a la nevera de la fàbrica de gel.
No tots els dies, però sempre que es podia, les barques del bou duien a terme incursions per terramilles. La finalitat ja la sabem: omplir les xàrcies de moll (fonamentalment de moll de segona), però feinejant per aquells paratges era inevitable pescar mollicó.
A l'avinguda del Port just on n'hi ha la senyal de tràfic, era on estava situada la fàbrica de gel on anàvem nosaltres a deixar les caixes de mollicó. 16 d'abril de 2007

I així passava que, quan aplegaven al moll, a banda de les tres o quatre caixes de moll de segona exposades damunt de la coberta de les barques, n'hi havia dues o tres de mollet ocultes sota la coberta de la barca.
Aquestes caixes, les del mollicó, també tenien una eixida comercial. Una eixida, també s'ha de dir, gens clara. Una eixida d'amagat, perquè allò no era altra cosa més que traficar amb un producte prohibit. El que es feia per a trampejar aquest muntant de peix era parlar amb algun arrier de confiança i fer el tracte: tantes caixes a tant la caixa, tantes pessetes; l'endemà a primera hora les tindria al lloc acostumat. Tracte tancat. Gairebé sempre les caixes les deixàvem en la nevera de la fàbrica de gel que n'hi havia aleshores a l'Avinguda del Port, un poquet més enllà de la tenda d'articles de pesca "La Dorada", gairebé en front de la parada d'autobusos del Grau a Castelló. Val a dir que aquesta fàbrica tenia una altra porta d'entrada pel carrer Churruca, prop de l'església de Sant Pere. Ací treballava el nostre veí Vicente Franch, marit de l'amiga de ma mare Paquita Cabanilles, i aprofitant que ell de vegades a aquestes hores quan tenia guàrdia encara hi era traballant, els dissabtes per la tarde quan anaven a missa, els feia més goig entrar per la porta que donava a l'Avinguda del port i per dins de la fàbrica anaven a eixir ja al costat de l'església. No n'era l'única fàbrica d'aquestes característiques en aquells anys. Jo me'n recorde si més no, de dues més. Una estava situada al carrer Baleares, en front del taller de bicicletes de Pepito Lacomba; l'altra fàbrica de gel era al costat de casa ma tia Rosarito i el meu oncle Miguel, al carrer Sant Pere, fent cantó amb l'actual carrer Pintor Porcar.


Carrer Churruca del Grau de Castelló. Un poc abans d'arribar a l'església n'hi havia una porta de la fàbrica de gel que es comunicava amb l'Avinguda del Port on n'hi havia una altra porta. 16-4-07

No era prudent transportar la mercaderia (els clandestins mollets) al ple de la vesprada mentre se celebrava la subhasta. A aquestes bullicioses hores la llotja estava vigilada pels carrabiners i pel contramestre. No deixava de ser-hi perillós, doncs, transportar les caixes de mollicó en el carro camí de la fàbrica del gel, ni que fóra tapant-les amb uns sacs per tal de dissimular. La millor precaució era evitar que l'autoritat poguera veure'ns i despertar-hi sospites.
El meu oncle Antonio i mon pare tenien una estratègia per a escapolir-se'n de la vigilància del contramaestre i carrabiners que vagarejaven pel moll a les hores d'escampar la pesquera en la llotja. Una tàctica tan simple com anar-se'n a casa després de la subhasta, i tornar-hi al moll a per les clandestines caixes quan ja el sol donava mostres de feblesa, perquè a poqueta nit les autoritats mamprenien altres tasques i desapareixien del moll pesquer. El camí aleshores era lliure i expedit per a endur-nos el mollicó. Però per a què la maniobra fóra perfecta, encara calia afegir un nou element. El meu cosí i jo seríem els encarregats de menar el carro amb les caixes de mollicó fins a la seua destinació. Quina sospita poden despertar dos xiquets imberbes conduint un carro a aquelles hores de la tarde. Així, si més no, ho pensaven els nostres pares. La nostra Innocència era la seua millor basa. Val a dir que els nostres pares també hi venien al moll. No ens deixaven sols.


En aquesta façana pintada de blanc amb les persianes als balcons i la planta baixa pintada de color rosa, darrere del monument a la dona peixcatera, n'hi havia una de les fàbriques de gel del Grau de Castelló. 1999
Quan aplegàvem al moll tots quatre, nosaltres anàvem en busca del carro mentre ells, mirant a un costat i a l'altre, saltàvem a bord. Les caixes de mollicó eren allí on les havien deixat feia només un parell d'hores, a dins de la panxa de la Joven Miguel. El meu cosí Toni i jo, a les barres del carro, romanien sense cap mostra de nerviosisme esperant que els nostres pares s'hi acostaren i dipositaren les dues caixes tapades amb un bast sac al damunt del carro. Una vegada això, començava la nostra labor.
Toni i jo, amos del carro, doncs mon pare i el meu oncle ens seguien a una prudencial distància com si la cosa no anara amb ells, preníem camí de la fàbrica de gel. No ens estalviàvem rialles ni acudits tot i dur tan perillosa mercaderia. La proximitat dels pares ens atorgava una seguretat que només pot concebre un xiquet quan adverteix a prop d'ell l'ombra paternal.


En aquest xamfrà pintat de verd n'hi havia una fàbrica de gel als anys seixanta i començament dels setanta. La foto és d'abril de 2007

L'atmosfera tènue i plaent del capvespre estival ens acompanyava suaument. Mariners del fanal que entraven al moll a punt d'iniciar la seua jornada, i mariners del bou que hi eixien amb la feina terminada, tots amb un posat seriós, donaven una lleugera animació al dia que començava a acabar-se.
Tot eixint del moll, arran la verja (una tanca que ara ja no hi és, però que va separar el casc urbà grauer del port durant un grapat de dècades), ens confoníem amb els cotxes (molts menys que els que n'hi ha ara) i llavors, els nostres pares, lliures del perill per haver eixit del port, i ser fora de la jurisdicció de la Comandància de Marina, s'aplegaven fins a nosaltres, i ara tots junts, ens dirigíem fins a la fàbrica de gel.
Tan bon punt arribàvem a la fàbrica, la porta oberta de bat a bat, entràvem a l'interior amb carro i tot, i sense donar-hi cap explicació a ningú, tot d'un plegat hi descarregàvem les caixes i les deixàvem al terra. Els treballadors de la fàbrica de gel ja sabien a què veníem. Per això continuaven amb les seues tasques sense fer-nos cas. Tot seguit venia un empleat i ens obria una porta que pareixia la d'una caixa forta. Nosaltres enteníem que havíem d'agarrar les caixes i ficar-les a dins d'aquella habitació que s'endevinava darrere la porta. Aquella porta blindada donava pas a una habitació frigorífica. Allí dins feia un fred que no es podia aguantar, a més, hem de tenir en compte que portàvem roba d'estiu. El contrast era traumàtic, gairebé irreal. Nosaltres quan hi entràvem, ja sabíem que anàvem a endinsar-nos, ni que fóra per uns instants, en un conte fantàstic, en un altre món. Un efluvi aquós d'una textura gèlida que semblava eixir del terra, impregnava tota la cambra d'un mantell suaument vaporós que confonia les intencions. La vista, enterbolida pels volanders núvols blanquinosos, encertava, però, a veure el que allí n'hi havia. Només entrar-hi ens sobtava la règia presència d'un magnífic exemplar de peix espassa que feia gairebé tres metres, això sí, desproveït de la seua espassa, però que tot i això encara conservava el seu posat nobiliari que ha fet que se'l conega amb el nom de "emperador"; a un racó, en una caixa, una enorme mussola que de tan gran com era se n'eixia de la caixa per davant i per darrere, ensenyava amb la boca entreoberta en un rictus paorós les seues terrorífiques dents de tauró; més enllà, una voluminosa tonyina jeia mostrant la seua protuberant panxa argentada; a un costat, dues precioses llangostes amb les seues filamentoses antenes assenyalaven a un lloc indeterminat; dins d'una caixa, un grapat de quimèriques escórpores roges i punxegudes com monstres eixits d'una faula, semblaven cridar silenciosament amb la seua boca mortalment oberta; en front, vàries fileres de caixes apilades plenes a vessar de peix, ocupaven la resta de la cambra en una formal disposició. Pareixia un imaginari museu marí. La quietud era tètrica, el silenci sepulcral. Una galeria ideal d'animals marins.


El comandant amaneix sobtadament per la llotja

Encara que, com ja ha quedat dit, no resultava prudent fer el transport de la mollicà per la vesprada, n'hi havia barques, però, que en un gest de valentia, o de temeritat, alguna que altra vegada gosaven enviar a un mariner a dur les caixes de mollet a la nevera de la fàbrica de gel a aquestes perilloses hores. Una d'eixes vegades, anava un mariner tot tranquil conduint el carro amb el preat mollet tapat convenientment amb un sac, per la part de darrere de la llotja, quan allà a l'altra part del moll apareix el comandant. No anava sol, l'acompanya un xicotet seguici format per un sergent, un oficial i dos marinos. La seua impecable figura, tot vestit d'un blanc immaculat, amb els seus galons brillant com a brases als muscles i la seua gorra llorejada, feia que la gent deixara el que estava fent i posara els ulls en ell. No és que vinguera poques vegades el comandant al moll, és que no venia gairebé mai. Per això la presència de tan singular personatge sobtava i infonia respecte quan hi amaneixia. Ves a saber a què havia vingut, però era clar que no estava allí per fer labors de vigilància. El temerari mariner, en veure'l es va torbar tot, i no se li va ocórrer altra cosa més que deixar les barres del carro i apretar a córrer. Ja siga pel soroll de les caixes en caure a terra degut a la violència de la maniobra, ja siga per la sospitosa acció de veure-hi un home fugint com ànima que se'n duu el dimoni, el cas és que el comandant se n'adonà de l'estranya circumstància. De seguida es posà a l'esguard i manà passar a l'acció. Els marinos es llançaren en juvenil cursa cap al misteriós carro i en arribar se n'adonaren de la malesa. El cos del delicte era allí. Els mollets frescs, ben alimentats amb gel, que omplien a vessar les tres caixes que transportava aquell carro ara sense conductor delataven l'estúpid desgavell. Però el mariner havia fugit. Més bé s'havia espantat, i no hi era. Cap problema per a les autoritats. Al cap de tres minuts, després de mirar el nom de la barca que duia pintat a un costat el carro, ja eren tota la comitiva vora l'orla de l'embarcació infractora demanant pel patró. El mariner, el que portava el carro, a hores d'ara ningú sabia on era. Segurament encara anava fugint pels carrers del Grau.











viernes, 27 de febrero de 2009

El moll (2a entrega)


La “barquilla

La barquilla era una llanxa ràpida de l’Armada Espanyola que s’encarregava de vigilar les costes castellonenques. Ara aquest servei el fa la Guàdia Civil, però fins als anys vuitanta del passat segle, la vigilància costanera era cosa dels militars. I encara més, els mariners, tot i ser civils, havien d’acollir-se a les normes que es dictaven des de la Comandància de Marina de Castelló. És a dir, que els mariners formaven una classe de ciutadans que, sense estar militaritzats, s’havien de sotmetre, si no a les formes, sí, a les normes militars. De fet, la màxima autoritat dels pescadors grauers era el Comandant. I tots els seus subordinats (oficials, sergents, contramaestres...) estaven per sobre dels mariners, doncs, tot plegat eren representants de l’autoritat militar suprema.
Pel matí quan les barques del fanal descarregaven el peix, o a la tarde, quan barquetes de trasmall i barques de bou exposaven la seua pesquera a la llotja, la figura d’un grisenc suboficial (brigada o sergent) acompanyat moltes vegades per un o dos “marinos” (joves de lleva que feien la “mili” a la Comandància del Grau) era inevitable. I la seua presència infonia un respecte ancestral en els pescadors, perquè ells representaven la llei. Els mariners, doncs, en veure’ls havien d’extremar la seua cura. El perill de què el contramaestre volguera pujar a bord per inspeccionar l’art, o si n’hi havia cap espècimen (mollicà, fonamentalment) amagat en la nevera (la nevera era com deien els mariners al celler de la barca) era reial. Així com també ho era que ja amb el peix descarregat a la llotja, es fixés amb massa detall en les caixes per veure si n’hi havia cap peix massa xicotet (fonamentalment llucetó o mollicà).
Però el que més por els feia als patrons no era això, això ho sabien torejar prou bé. El que de veritat els feia pànic als patrons de les barques de bou era que foren atrapats per la barquilla pescant en aigües de menys calat del permès (a aquests indrets se’ls coneixia amb el nom de “terramilles”).
Quan la barquilla enxampava a una barca pescant en “terramiles”, la sensació de derrota entre la marineria era total, aclaparadora i sense pal·liatius. La soferta sentència que formulava en aplegar a casa el mariner, o encara més, el patró, de “mos ha agarrat la barquilla” era veritablement humiliant. En pronunciar davant la seua família, aquestes sentencioses paraules, estava acceptant amb sotmesa resignació que havien sigut vençuts, i el que era pitjor, no per elements naturals com puguera ser el mar embravit, sinó per punyeteres causes artificials que ell amb prou feines arribava a comprendre...
Els seus artificis, no ja per a enganyar els peixos, sinó per burlar la vigilància de la barquilla havien fallat estrepitosament. I ara, a més a més, s’havia de fer front a les conseqüències: pagar una multa i acomplir un atur forçós que variava, segons si se n’era reincident o no.

La barquilla es podria dir que era un nom genèric. Vull dir, que no es referia a una nau en concret, sinó més bé a aquella nau que feia una determinada tasca, que no n’era altra que la de vigilar la costa.
Al Grau de Castelló n’hi ha hagut diversos vaixells (militars tots ells) que se n’han dedicat a aquesta labor.
L’Armada Espanyola no comptava (estem parlant dels primers anys de la dècada dels seixanta) amb unitats específiques per a dedicar-se a la vigilància de la pesca litoral. Aleshores es tirà mà d’altres vaixells, com ara el guardacostes Javier Quiroga, després els remolcadors de rada RR-10 i RR-20. Més endavant, ja a mitjans dels anys seixanta, apleguen els patrullers V-9 i V-19, i ja per fi, el patruller que més temps va ser al port de Castelló, la V-21.
Val a dir que el patruller V-21 és el que tots els mariners tenen a la memòria quan es parla de la barquilla, perquè aquest va ser en diferència el vaixell de vigilància que més temps va estar en les mars graueres.
El meu oncle Juan Bautista Almela, (mon tio Batistet), que era el pare del meu cosí i amic inseparable Juan, i també de Rubén, que tot i ser més menut, també de vegades venia en la nostra colla, en va ser durant un temps, que per a ell, segons ens comptava, es va fer interminable, el comandant de la Barquilla. Pensem que ell era del Grau pels quatre costats (amb el seu pertinent malnom, doncs era fill de La Pato), criat al Grau, i per tant, amic, o conegut de tots els pescadors boueros (i alguns, com n'era el cas de la nostra barca, familiars), per això es comprendrà ben bé que allò de vigilar i castigar amb una forta multa als seus paisans (que és veritat això, no deixaven d'anar a terramilles, per la qual cosa el control havia d'ésser sever), si més no, n'era una situació prou incòmoda. Mon tio Batistet havia estat destinat a Cartagena a primeries dels seixanta, i allí va tindre un greu accident en copejar-li al cap un canó en unes maniobres, que per poc li costa la vida. Juan, el nostre cosí (cosí de Toni i meu) sempre ens deia, mig astorat, quan venia al cas, que aquell colp li havia ocasionat a son pare un “derrame cerebral” i que no es va morir de miracle. Després, mitjançant els anys seixanta el destinaren al Grau (com ja ha quedat dit) amb el grau d'Alferez de Navio, i allí estigué fins a l’any 1972 que el destinaren a Madrid, on li va arribar la jubilació. Ja jubilat (principis dels anys vuitanta) tornaren definitivament al Grau on dissortadament la mort el sorprengué pocs anys després.
La Barquilla era una nau més prompte menuda que no pas gran. Venia a ser del tamany, si fa no fa d’una barca de bou. Es tractava, però, d’un vaixell militar, i per tant, a més d’ésser més lleuger i esvelt, no hi faltava a bord la seua metralladora, així com tots els estris que donen naturalesa militar a una embarcació. El casc gris característic de les naus militars dominava la seua intimidatòria presència. Sempre estava atracada al seu lloc, al costat del sortidor de petròlio. Quan passejàvem pel moll i passàvem pel seu costat, la miràvem de reüll. Els “marinos” que feien guàrdia, juganers i jovials, banderejaven per coberta, totalment aliens a les emocions que despertava entre els pescadors la presència d’aquella llanxa ràpida de l’Armada Espanyola.
Però quan de veritat donava por la barquilla era quan es feia a la mar.
Ni de bon tros eixia tots els dies. Pot ser que aquesta aleatòria freqüència en patrullar les mars castellonenques afegira una bona dosi de morbositat a l’hora d’aventurar-se a pescar en aigües prohibides. El patró calibrava abans de decidir-s’hi tots els condicionants: si el dia anterior havia eixit, si feia mal temps, si algú li ho havia insinuat (és cert que hi havia patrons que tenien informació privilegiada) i per fi...la seua intuïció, o el simple fet de veure que moltes barques es dirigien cap a terramilles.
Mon pare me’n va contar moltes de peripècies al voltant de la barquilla. Val a dir que la majoria hi sortia triomfant. És clar que si era al contrari, amb prou feines tenia valor per contar-ho.
Recorde aquells sopars, amb el plat de morralla al mig de la taula com era pertinent tots els dies, i la intensitat del seu relat. Unes vegades s’havien escapat de pura sort, doncs n’eren un bon grapat de barques pescant-hi en terramilles i no havien anat a per ells; altres havien aconseguit fugir tallant els cables; moltes voltes s’havien escapolit senzillament per prudència (no anant a terramilles). I mon pare detallava fil per randa tota l’aventura, mentre ma mare, amatent, mentre l’escoltava amb certa desídia, anava distribuint amb la infinita tendresa que només una mare sap donar, el menjar que hi havia sobre la taula.
Quan una barca tenia la intenció de calar en terramilles, el primer que mirava el patró era si eren sols. Això suposava un perill fatal. Per dos motius, un, perquè si apareixia la barquilla no tindria més opció que anar per aquella solitària barca que gosava desafiar les lleis, i un altre motiu era perquè ja n’era ben sospitós que ningú anara a calar a aigües prohibides aquell dia.
Si el patró es decidia a calar en terramilles, tot el dia havia d’estar atent a l’horitzó per veure si no hi es dibuixés l’escruixidora silueta de la barquilla.
Si això passava, si algú havia aguaitat la barquilla, a bord es declarava un vertader “xafarranxo de combat”. Mon tio, Antonio “El Cabut” (que era el patró de la nostra barca, i el pare del meu cosí Toni), segons em contava mon pare, sempre era el primer en veure-la, i de seguida mobilitzava a tot el personal per preparar la fugida. D’antuvi, en un gest instintiu feia callar a tota la tripulació, que no feren cap soroll, en silenci, que no descobreixi ningú la maniobra. I amb ràbia continguda i maleint com només saben fer els vells llops de mar, disposava l’operació fugida.
Si no estaven molt ficats en terramilles (és a dir si estaven prop d’aigües legals) el que manava era que el motorista (que era mon pare) ficara el motor a tota marxa per veure si se n’eixien de la zona prohibida abans que la barquilla s'acostés. El motor llavors es queixava amargament del treball extraordinari que se li demanava expulsant un fum més negre que el carbó pel fumeral que n’hi havia a coberta. Era clar que això només es podia fer si eren molt a prop d’aigües legals, doncs arrossegant el bou la barca fa molt poquet camí.
La cosa canviava si estaven ben a dins de terramilles (és a dir, amb molt poca profunditat) i no donava temps ni de bon tros de fer una fugida com l’abans esmentada. Aleshores la barca només tenia dues eixides, una, donar-se per vençut i deixar-se prendre, i una altra opció que tenia la barca infractora era jugar-s'ho el tot pel tot i tallar els cables. Això suposava tallar el cable que porta el bou i deixar-lo caure (el cable i l'art amb tots els peixos que tenia copats fins aquest moment) al fons de la mar. Llavors, la barca, lliure del pes, podia mamprendre la fugida. Val a dir que la barquilla, tot i ser una llanxa ràpida, de ràpida no n’era massa, i cada vegada n’hi havia més barques que corrien tant o més que la barquilla. Total, que si la fugida havia eixit bé, en sendemà, tranquil·lament ja anirien a pel bou. Mon pare em comptava que alguna vegada, en recuperar el bou i veure'l ple de peixos, els va saber greu tirar-los a la mar, perquè tot i que la majoria havien mort esclafats dins de la corona, encara tenien un aspecte prou saludable, així és que no va haver-hi cap inconvenient en fer-los passar a la llotja com si aquells peixos haguessen sigut pescats el mateix dia que la resta i vendre'ls com a tals. La veritat és que ni els compradors se n'adonaren del cas. O si se'n van adonar no van dir res. Ells després els vendrien com a peix fresc sense cap problema.

jueves, 19 de febrero de 2009

El moll (1a entrega)

Dos molls. El de dalt és un moll de roca, i el de baix de fangs
Nom científic: Mullus Barbatus (el moll de fang) i Mullus Surmuletus (el moll de roca)
Família: Múllidos



Nom comú: En castellà, salmonete. En català, roger. En valencià, moll. En el Grau de Castelló, moll. Al moll xicotet se’l coneix entre els grauers amb el nom de mollicà o mollicó. Si el moll és un poc més gran, sense assolir, però, el tamany de l’adult, es diu moll de segona.



Descripció: El moll de roca i el de fang són molt apareguts. La diferència principal la trobem en la coloració del cos. Tots dos tenen una tonalitat argentada pel ventre, però l’aspecte del llom és distint. El moll de roca pot dir-se que el té decididament roig, en canvi en el moll de fang adquireix una tènue coloració rosada.
El moll de roca té la peculiaritat de canviar la intensitat del seu color roig, fent-se més roig segons la profunditat, el moment del dia, o el seu estat emocional.
Val a dir que alguns molls de roca s’han aclimatat a viure en aigües molt poc profundes, fins i tot n’hi ha en les roques de dins del port, els quals (sempre de talles molt inferiors a la resta de mars més fondes, i de qualitat gastronòmica infinitament inferior) presenten una coloració cendrosa-groguenca. Una altra cosa que s’ha de tindre en compte en els molls de roca pel que fa a la seua inconstant coloració, és que els molls, al ple del dia mostren una franja longitudinal força pronunciada de color roig fosc, o també marró, que va des de l’ull fins la cua, i quatre o cinc ratlles groguenques que es dibuixen a tot el llarg del seu cos.
Finalment apuntarem una darrera diferència entre els dos tipus de moll: el moll de roca té el morret més allargassat que el seu parent, i les dues barbetes que els eixen tant a l’u com a l’altre de sota el mentó són més llargues en el moll de roca.
El moll és un peix de talla menuda. El cos el té moderadament comprimit. El perfil del cap, abrupte, presenta una de les seues peculiaritats més característiques: les dues barbetes que pengen del mentó.
Els molls de roca poden arribar a fer fins a 30 cm. de llargària, encara que les talles més normals són aquelles que van dels 20 als 25 cm. Els molls de fang són una miqueta més menuts, generalment les talles van dels 10 als 20 cm, tot i que es poden pescar exemplars de fins a 30 cm. de forma molt ocasional.




Hàbitat: Els molls de fang viuen sobre fondos de fang de la plataforma continental entre els 50 i els 300 metres de profunditat. També es poden trobar en fondos arenosos com les platges. Cal fer un important aclariment: el moll de fang es reprodueix en fondos de 10 a 55 metres. La qual cosa vol dir que els mollets menuts, (la mollicà) és ací en aquests fons on s’hi ha d’anar per a pescar-ne. Però aquesta pràctica està prohibida per raons òbvies. Això s’ha concretat amb vedes com la prohibició de pescar en menys calat de 50 metres i la parada total de la flota de l’arrossegament en els mesos de la cria dels molls.
El moll de roca viu com el seu nom indica al recer de les roques, però també de vegades els podem trobar en fondos arenosos amb abundant colònia de Posidònia Oceànica, sempre amb menys de 400 metres de fondària.
Val a dir que els molls, tant el de roca com el de fang, són molt gregaris de jovenets, tot el contrari de quan es fan grans, que es tornen solitaris i amb prou feines es pot veure algun grup de molls adults.
Una caixa de moll de roca (dalt) i una moll de fang (baix)
Alimentació: S’alimenten d’organismes bentònics com xicotets mol·luscos, equinoderms i peixets menuts. Les seues allargassades barbetes les fan servir per a gratar en el fang o en la superfície molsuda de les roques i buscar aquests animalius. Per això quan pel dia es veu algun mollet, sempre se’l veurà aletejant les barbetes de sota la boca, com si estiguera practicant algun rar cerimonial.



Modalitat de pesca: Tant un moll com l’altre es pesquen al trasmall, i en major quantitat en l’arrossegament. Tot i que es pesca tot l’any, els mesos forts del moll són els que van d’agost a febrer.




Observacions: El moll és, com deia mon pare, “el rei de la pesca de l’arrossegament”, i val a dir que tenia tota la raó del món. De totes les espècies que es pesquen en el Grau a l’arrossegament, la més preada és el moll. D'una banda perquè el moll (tant el de roca com el de fang) té una importància en el mercat extraordinària, i per una altra banda, perquè es dóna la circumstància de què la mar grauera és rica en molls. També s’ha de dir que al trasmall és ben rebut el moll, i que un bon grapat de moll pot arreglar una jornada pesquera, però al trasmall n’hi ha d’altres possibilitats, com ara algun o alguns generosos exemplars de llangosta, o un sarpat de palaes, o unes caixes de mabres, o d’oraes..., però al bou, com dèiem abans, si no n’hi ha moll, la cosa es complica de forma alarmant. De fet, les barques del bou es passen tota la temporada a l’aguait del cercle reproductiu del moll.
Al Grau, les barques de l’arrossegament, s’ha de dir sense por a l’exageració, pràcticament depenen del moll. Les vedes que es fan i s’han fet al llarg del temps sempre han estat per tal de preservar la reproducció i cria del moll. A banda dels dos mesos d’atur de la flota pesquera d’arrossegament, n’hi ha una altra veda que dura tot l’any i que consisteix en la prohibició de pescar en fons de menys de cinquanta metres.
Aquesta prohibició té raó de ser, perquè el moll naix i passa els primers mesos de la seua vida en aquestes fondàries. En plena temporada de cria del moll (de juliol a octubre, que és quan els mollets eixen de l’ou) les zones arenoses properes a la platja, des dels deu fins als quaranta o cinquanta metres de fondo, estan plenes aleshores de diminuts mollets recent nascuts. Aquests animalius, que no ultrapassen els 6 ó 7 centímetres de llargària, són el que es coneix al Grau amb el nom de mollicà, mollicó o mollet.
Si les barques de bou arrosseguen les seues xàrcies per menys dels esmentats cinquanta metres de fondària, que s’ha de tornar a dir que sempre ha estat prohibit, les seues xàrcies ben bé poden omplir dos, tres, quatre caixes (depén de la potència de la barca i per tant, de la grandària de la xàrcia) d’aquest peixet menut, propiciant així que quan siga la temporada del moll adult, les captures estiguen sota mínims. Al Grau de Castelló, i també a altres indrets veïns, s’ha abusat molt d’eixa destructiva pràctica pesquera, tot i les, de vegades, severes mesures de vigilància que han adoptat anys enrere la Comandància de Marina, i ara la Guàrdia Civil.
Abans, fins els anys vuitanta del segle passat, si una barca gosava anar a fondos tan secs – els “fondos secs” són en l’argot grauer fondos de poc calat- i pescava mollicà, aquests peixets, és clar, no s’exhibien a la llotja, sinó que es venien d’amagat. El comprador en sendemà podia impunement vendre’ls. Avui en dia la cosa s’ha complicat molt, i és gairebé impossible vendre la mollicà al mercat. La mollicà que es pesca avui (perquè inevitablement se’n pesca) no es ven, simplement se la mengen els mariners a les seues cases.
El que sí que es pot exposar -abans i ara- al mercat amb tota la legalitat del món és el moll de segona, alguns dels quals són només un poc més grans que la mollicà. I per a pescar-ne s’hi ha d’anar a aigües de poc calat. I també s’ha de dir que de vegades, junt amb aquests molls jovenets (moll de segona) se’n barregen en la xàrcia d’altres de més menuts, és a dir mollicà. Per a evitar la casual captura d’aquests xicotets espècimens, des de la Comandància (o ara des de la Guàrdia Civil) controlen que el copo de l’art no siga tan cec com per a què els mollets menuts no tinguen la possibilitat de passar per malla i es puguen esmunyir pels foradets que configuren la xàrcia. Alguns pescadors solucionaven el “problema” d’una corona massa clara, ficant-hi el que s’anomenava en l’argot bouero una trampa –aquesta pràctica estava prohibidíssima- que consistia en folrar el copo per dins amb una tela de sac totalment cega. No cal dir que la trampa la ficaven molt d’amagat, al mig de la mar, sense que es puguera assabentar-se’n ningú, ni les autoritats ni els altres pescadors, dic això últim perquè val a dir que allò de ficar la trampa no estava, ni de bon tros, ben vist pels mariners de les altres barques.
Jo me’n recorde que quan la subhasta es feia escampant sobre el terra de la llotja totes les caixes en forma de rogle, el meu cosí Toni i jo, quan a l’estiu anàvem a ajudar a "pesar", ens agradava fixar-nos en la classe de peix que portava cada barca per mirar de saber on hi havia estat corrent bou. Sabent quin peix n’hi havia en les caixes esbrinàvem (amb un encert gairebé professional) on havia estat pescant aquella barca; si n’hi havia caixes de moll de segona, el meu cosí i jo ens miràvem amb complicitat, i ens dèiem sense parlar: “aquesta barca ha estat pescant amb aigua als genolls, de segur que ja en tindrà alguna caixa de mollicà amagada a la nevera”; si, en canvi, vèiem lluços, raps, llistes o mòlleres sabíem que havien anat fora ( anar “fora” volia dir “fora de terramilles”, amb una profunditat, potser, de fins als cent metres) i llavors, de molls, si n’hi havia, n’eren grans, i per suposat, cap moll de segona.

lunes, 9 de febrero de 2009

La morralla (5a entrega)

Mon pare rentant peix. És l'any 2000



La morralla en la meua adolescència

Per aquells anys, tot semblava, tot estava preparat, més que res per tradició o per inèrcia, per a què els descendents de tots els meus familiars seguiren el mateix camí que els pares i els avis i rebesavis, però, la següent generació, que és la meua, ha trencat total i radicalment amb aquesta ancestral tradició marinera, i val a dir que de tots, només viuen de la pesquera els meus cosins Toni Montañés i Facundo Leonisa. I com els seus fills avui en dia, ja en edat de treballar (Albert, i Xevi per part de Toni, i Marta i Jorge, per part de Facundo) no s’han dedicat ningú al món de la pesca, hem de convindre en què la generació següent acabarà totalment amb aquesta vella tradició.
Doncs bé, quan vaig tindre l’edat d’anar a fer el batxillerat (onze anys) tant el meu cosí Toni Trilles, com jo, per aquelles coses que té la vida, en compte de fer com els nostres avantpassats i embarcar-nos en “el Joven Miguel”, que era la nostra barca, davant l’escepticisme dels nostres pares, vam seguir la recomanació que ens fera el nostre mestre Don Juan Albiol i el director de l’escola “La Marina” Don Vicente Mor i provàrem d’anar a estudiar a l’institut, a Castelló. Llavors, estic parlant de l’any 1969, n’hi havia l’institut masculí “Francisco Ribalta” i el “Femení” que tot just feia un parell d’anys que funcionava, i que era allà als afores de Castelló, allà lluny al “polígono” enmig dels horts de tarongers.
No érem els primers de la família en anar a estudiar, feia un parell d'anys els nostres cosins Juan Almela i Miguel Rovira havien anat a començar el batxillerat. Avui, Miguel és metge i advocat, i Juan, farmacèutic.
Potser esperonats pels nostres cosins, que llavors érem inseparables, mamprenguérem des d'un principi allò de l'estudi seriosament. I val a dir sense por a l'exageració, que tant per a Toni com per a mi, aquell nou camí que havíem començat, ens va embriagar des d'un començament. No ja tot sol pel canvi abismal que això introduïa en les nostres vides: agafar quatre vegades l'autobús tots els dies, trepitjar els carrers de Castelló, fer nous amics "castelloneros", anar a l'acadèmia de Don Vicente Meseguer a les tardes... sinó pel caire gairebé màgic que suposava per a nosaltres tot allò que envoltava les tasques acadèmiques: els exercicis, les lliçons que tots els dies preguntaven els professors, els exàmens, les notes... aquell era el nostre món!! Sembla que ho vam encertar, perquè tots dos vam acabar el batxillerat i després vam estudiar la carrera de Magisteri.
Total, i tornant al tema que ens ocupa, en aquells anys de la meua adolescència, el moment d'abocar la morralla a la pica coincidia amb les meues hores d'estudi vespertí.
Un plat de peix ja rentat

Així és que mentre mon pare es netejava i ma mare distribuïa i rentava el peix, jo era a la meua habitació estudiant.
Allí tancat, rodejat de llibres, llibretes i maldecaps, romania al marge del que passava en la resta de la casa. Tot i això, no podia evitar que, inconscientment, els tènues i somorts sorolls que provocaven els meus pares en les seues tasques, dreçaren el meu pensament fins aquella tranquil·la i familiar rutina que vivia a l'altre costat de la porta de la meua cambra tancada a pany i clau. I m'imaginava el plat de morralla, ja net, sobre l'humit pedrís de la cuina. Una artificial i cridanera línia de llum groga que es dibuixava per sota la porta em deia que el llum del corredor era obert, i les passades de ma mare, que anava amunt i avall, ara emportant-se les sabates, ara la roba, m'advertia que mon pare estava acabant de llavar-se. De sobte, un cop sec de porta i silenci. La ratlla lluminosa de sota la porta de cop i volta s'esvania. El corredor ara estava a les fosques. Jo mirava el rellotge. Encara restava una llarga estona per al sopar. Els llibres que tenia al meu davant parlaven de coses remotes. Llunyans negocis que em duien a indrets inversemblants. La vida de l'estudiant té eixes coses, et passes tot el temps jugant a ésser geògraf, o químic, o historiador, o matemàtic... o somniador... i això, per a un adolescent és senzillament encisador.
Les hores discorrien amb un ritme espès, càlid i cadenciós.
Unes veus amortides que venien del menjador i alguns indesxifrables sorolls del pis de dalt o del de baix, als quals la silenciosa soledat s'encarregava de conferir un aire misteriós, inundaven l'atmosfera penombrosa de la meua habitació. Una potent llum groguenca que es vessava sobre la taula on eren els llibres, trencava bruscament la vaporosa entreclaror, indicant clarament on estava l'epicentre de la cambra.
I entre complicades equacions matemàtiques, insignes autors literaris, enrevessades traduccions de llatí i interminables reguitzells de rius i muntanyes, es feia l'hora de sopar.
Soroll de portes que s'obrien, llums que s'encenien. Brogit d'un brunzit familiar a la cuina. De seguida, l'oïda era acompanyada per una fragància delatora. Era l'olor densa i suculenta dels peixos fregint-se en la paella que s'introduïa dolçament a dins del meu lloc d'estudi.
Aleshores tot canviava. Les històries i els problemes que portaven els llibres semblaven diluir-se'n com engolits per la penetrant flaire que em cridava des de la cuina.
El sopar ben prompte estaria llest i una veu des de l'altra punta del corredor assenyalaria aquest moment. Aleshores, ajornaria tots els afers que tenia mig enllestits, i me n'aniria al menjador. I allí enmig de la taula trobaria el plat de morralla presidint el sopar. Com sempre. Sent mut testimoni de les nostres converses quotidianes. Formant part de la nostra vida.















martes, 20 de enero de 2009

La moralla (5a entrega)


Un cavallet de mar




Mon pare quan jo era menut, de vegades em duia cavallets de mar. Els cavallets de mar són uns estranys animals marins d’uns quatre o cinc centímetres de llargària, que no es pareixen a cap altre peix, o crustaci, o molusc. Aquest animal marí és únic. Ni té espines, ni escates, ni cuirassa externa. La pell que el recobreix és tova i rugosa, i quan s’asseca es fa dura i rígida. Els cavallets de mar no són comestibles, per tant, quan se’n pesca un, se’l retorna a la mar, perquè no val per al mercat. Però, la seua capriciosa forma, que ben bé recorda a un cavallet, no mai deixa indiferent a un xiquet. Pareix un ésser imaginari. Que no és reial. Sembla haver eixit d’un conte. No té forma de peix, ni de molusc, ni de res... és un animal mitològic que ha caigut a la mar... un cavallet encantat! I així ho entenia jo, com quelcom màgic.
També n’hi havia de vegades entre la morralla una “olivereta”, que és una mena de corall que naix arrelada a una closca o a una pedra i que per la seua ramificada disposició dóna la impressió d’ésser un arbre marí en miniatura, d’ací el seu nom. Les “oliveretes” no eren cosa de xiquets, directament ma mare la posava a assecar per a servir d’adorn. El mateix passava amb les “caragoles”. Les “caragoles” són aquells caragols grandots que si fiques l’orella s’escolta el soroll de la mar. Però allò que a mi més em feia pensar en el fantàstic món de la mar, més bé voldria dir, en el fons de la mar, eren les estrelles, les estrelles de mar. Aquests equinoderms, que com les “caragoles”, les “porcelanes” i els cavallets de mar no eren comestibles, només servien per a adorn. Però com que són una classe d’animals relativament abundants, i no tenen eixida al mercat, no són gens apreciades, i normalment anaven a parar a la mar. Però de vegades, mon pare en duia alguna a casa. N’hi havia dues classes d’estrelles de mar. Unes eren de color marró claret, amb unes punxes en els braços que li donaven una textura aspra. Aquestes eren les més adients per a penjar-les a la paret. Però a mi les que més m’agradaven, les més boniques, eren unes que n’hi havia de color roig. Jo estava convençut de què aquelles estrelles rogenques havien caigut del cel per la nit, i mon pare amb la seua xarxa les havia rescatat. Eren, doncs, éssers celestials. I jo, quan es feia fosc i mirava la clara nit d’aquells anys, tan negra que dibuixava diàfanament tots els estels siderals que omplien la nit d’ullets que parpellejaven silenciosament, pensava que, potser aquella estrella llunyana que es veia bategar suaument en el cel com una minúscula piga lluminosa, aquesta mateixa nit cauria des del firmament a la mar. I ningú no sentiria el seu nocturn esclat, ni veuria el regall de llum que havia pintat en la nit. Només els peixos se n’adonarien, ells sí. I la mirarien submergir-se lentament en la mar, mentre el foc que li donava llum a l’estrella s’anava apagant a poc a poc en sentir el contacte de les aigües. I l’estel, una vegada en el sòl marí, sense la pols sideral que l’alimentava, i sense llum, irremeiablement moriria. I allí romandria aquell animal celeste fins que les xàrcies l’arreplegaren.

Una olivereta i una caragola



La morralla i la meua infantesa

Els peixos han format part de la meua vida. Des de ben xicotet. No puc recordar-me’n de cap situació per molt llunyana en el temps que siga, en què d’alguna o d’altra manera estiguera la pesquera i el món de la mar presents. Tot en el meu xicotet univers d’aleshores girava al voltant dels peixos... de la mar.. Mon pare, de tant respirar-ne, feia una abellidora olor a mar, a ones, a barca marinera, a llibertat... i jo, en veure el munt d’animals marins que mon pare havia escampat allí a la pica, sentia que la vida, per un dia més, continuava... Vista aèria del Grau. És l'any 1961
I com que el fil del temps no es deté mai, perquè és tot un seguit d’accions i esdeveniments, i amb prou feia dóna algun respir, una vegada el peix en la pica, de seguida, o mon pare o ma mare es posaven a netejar-lo, la qual cosa la feien amb absoluta mestria i contundent diligència, com qui no fa la cosa. Mon pare gaudia d’una autèntica i professional destresa en netejar els peixos. Els agafava, i amb tanta sotilesa que semblava que en compte d’estripar-los, els estava acaronant, els hi aplicava sàviament els dits per l’opercle i els extreïa la panxa; de vegades no eren prou les ungles i en feia servir un afiladíssim ganivet que ell esmolava amb una pedra “esmolaora” –una pedra rodona de marès que havia agafat de “l’esplanà” on n’hi havia arrodonides pedres de riu per a donar i vendre-, i amb quatre ràpides llampegades deixava els peixos llestos per a cuinar-los. Donava gust veure’l. Ma mare, s’ha de dir, també havia adquirit una gran desimboltura en aquesta tasca, i de fet, eren moltes les vegades que ho feia mentre mon pare es llavava. I això, tots els dies, tret de dissabtes i diumenges. No, quan pense en els anys de la meua infantesa no puc pensar en cap menjar en què no estigués, ni que fóra de manera testimonial, un plat de morralla. Fins i tot els diumenges, que la paella era preceptiva, recorde que ma mare també en fregia un grapaet de morralla que hi havia guardat, i que nosaltres mai obviàvem.
Recorde les cavil·lacions de mare en veure la morralla. Si allò seria per al sopar, o per al dinar de sendemà, o per a mi, per a l’esmorzar de l’endemà a l’escola. Quina passió ficava ma mare en “desmullar-me” el peix (separar la molla de les espines) per al meu esmorzar a l’escola. En tenia prou amb un parell de peludetes menudes, un pagell xicotet, un mollet, o un llucet... tot mesclat. Ficava les molles en un plat, i ja ho deixava enllestit per a demà al matí posar-m’ho en una rua. Tot i que aquest costum, més o menys esporàdic, va continuar durant tota la meua vida escolar, el meu record em porta als primers anys d’escola, quan era parvulet. Encara pareix que tinga davant dels meus ulls el saquet de rígid plàstic blanc on n’hi havia l’esmorzar, convenientment enrotllat en formal paper d’estrassa. Era una bosseta que disposava en la part superior d’uns cordellets (que en un principi eren blancs i que més tard esdevingueren d’un indeterminat color ocre tirant a negre) que a l’estirar-los segellaven la bosseta. Així, amb el saquet fermament tancat en una mà i la cartera en l’altra, eixia de casa camí de l’escola tots els dies. Quan es feia l’hora del pati, com tots els meus companys, obria la bosseta i me’n portava l’entrepà. I començava a menjar-me’l enmig de la cridòria de tots els xiquets que, com jo, estaven desfogant pel pati de l’escola “La Marina”, que era on jo anava, perquè, llavors, era l’única escola del Grau, les seues ganes de córrer amunt i avall. Recorde com si fos ahir l’agradable textura del peix entre el pa, suaument oliós i amb aquell inconfusible i familiar gust a mar. Jo, però, tenia més ganes de jugar que de menjar, i vaig aplegar a odiar aquell saquet de plàstic blanc amb cordells d’indefinit color. I l’odiava perquè, com que jo sempre he estat una persona poc menjadora, els mossos que li aplicava al sofert entrepà que llanguia entre les meues mans no eren consistents, ni disposaven de l’entusiasme i la il·lusió adient per a acabar l’entrepà amb dos mossos i dedicar-me en cos i ànima als vertiginosos i emocionants jocs que tenien lloc en aquell diminut pati ple a vessar d’estrident xicalla. S’ha de dir que el pati estava dividit per un mur. A una banda, les xiquetes, i a l’altra, els xiquets, per què no ens mesclàrem. Però el mur era d’escassa alçada i els xiquets no teníem cap problema en pujar-nos dalt i veure jugar a les xiquetes; i les vèiem saltar a la corda, i les sentíem cantar les rítmiques cançonetes asseguts dalt del mur separador. Com deia, la meua falta de definició i solvència en els mossos, feien que la rua no minvara gaire, i durava i durava i allò mai no s’acabava. A més a més, com que jo no deixava de participar-hi en els jocs amb la rua a la mà, cada vegada es tornava més mostosa al contacte de la suor natural de la mà i l’acumulació de pols i terra del pati. Total, que tot plegat, aquella saborosa i amorosa rua que ma mare amb tota la cura del món m’havia preparat em feia més nosa que altra cosa. No eren pocs els dies que l’hora de tornar a classe em sorprenia amb la rua a la mà. Més d’una vegada, de rigorós amagat, i amb la sincera complicitat dels meus cosins Toni Trilles i Toni Montañés, de no dir-li-ho a ma mare, ni a la mestra (primer “Doña Nati”, i després “Doña Angelita”), em vaig haver de desfer del destorb alimentari amb una eficaç acció vora una paperera; i com si tingués un coet al cul, en veure’m lliure de la rua, les cames començaren a córrer i córrer...