domingo, 14 de marzo de 2010

La sardina (5ena entrada) Els dofins




Els dofins (al Grau de Castelló sempre se n’han dit galfins) fins als anys setanta del passat segle, van ser sempiterns companys dels mariners grauers.
En el transcurs de la dècada dels setanta, a poc a poc van anar deixant les mars castellonenques, fins a pràcticament desaparèixer-hi. Ara la presència de dofins en les aigües graueres és esporàdica i casual. Alguns apunten la possibilitat de què fóra el canvi de textura dels arts (abans de cotó i des de finals dels anys seixanta de nylon) el que va propiciar aquesta circumstància.
Deia que el dofí i el mariner eren companys, perquè el dofí mai ha estat objecte de pesca al Grau de Castelló. Entre altres coses, perquè aquest cetaci no es deixa prendre. El dofí, si no és per un descuit –que també s’han donat casos- no es pot pescar, perquè eludeix intel·ligentment les trampes humanes i fa impossible la seua captura.
El pescador sempre agraeix (sense saber ben bé per què) la visita del dofí. Mon pare em contava –mon pare sentia autèntica debilitat pels dofins- que abans, tots els dies en veien de dofins. Era tal la seua abundància en les mars castellonenques, que ja fora anant al fanal o al bou, cada volta que xorraven, allí estaven ells voletejant entorn de la barca. Per l’aire, les gavines i per la mar, els dofins.
Els dofins no tenien cap problema en acostar-se als vaixells pesquers, ja fora una barca d’arrossegament (de bou) o una de fanal (de cèrcol). Ells ja les coneixien. I també sabien que unes treballaven per la nit i les altres a la llum del dia. Si a la nit havien tingut la seua ració de sardina o aladroc, a la matinada deixaven les barques de fanal al recer de L’Illa (ja tornarien a la nit) i se n’anaven a cercar les del bou.
Els dofins quan veien una barca de bou, amb quatre cuades es posaven a la seua alçada. I girant el coll miraven la tripulació. Com si els saludaren. Mon pare em contava que els mariners aplegaven a distingir-los, i era segur que alguna mena de comunicació n’hi havia entre els dofins i els humans. Així m’ho contava mon pare. Els dofins no venien sols, sempre acudien en quadrilla, una quadrilla que estava comandada per un cap. Aquest era qui disposava, i qui decidia com i quan anaven a intervindre. Mentrestant, els dofins nadaven com si estigueren jugant, pegant bots, cridant, corrent arran d’aigua... les mares, amb els dofinets al seu costat, els ensenyaven amb maternal paciència a saltar fora l’aigua, primer ho feien elles, tot donant un bot amb consumada serenitat i gràcia, i en acabat sortia de l’aigua un cadell mig astorat fent un desmanyotat gambirol en l’aire, per a després caure de tos... els mariners a bord s’ho miraven amb un somriure sincer i entranyable.
Però els dofins havien vingut allí per a alguna cosa més. La vertadera causa de la seua visita era la de menjar gratuïtament una bona quantitat de peix. I per a això el que feien era aprofitar-se dels paranys que els humans utilitzen per a pescar peixos. Esperaven a què les xàrcies n’apressaren un nombre considerable, i llavors intervenien. A la veu del cap de la colla, els dofins s’hi cabussaven dins la mar esfumant-se de la superfície marina. Tot d’una la mar quedava neta de dofins. On eren? Doncs al fons marí, on l’art que anava arrossegant la barca s’engolia tots els peixos que trobava pel seu davant sense possibilitat de què aquests tingueren escapatòria. Els dofins, en baixar a l’altura del bou (el bou és el nom que rep l’art de l’arrossegament), es posaven al tall. Cadascú per un costat de la xàrcia, feien amb les seues dentetes uns forats del tamany suficient per a ficar-hi el morret, i furgant-hi es menjaven tots els peixos que, captius i sense possibilitat de fugir, eren al seu abast. Quan ja estaven farts, se n’anaven. Aquell dia ja havien menjat prou. Demà més. Uns traus de regulars proporcions en l’art donaven fe de la seua presència. En pujar el bou a bord i veure les desfetes causades per aquells entremaliats cetacis més d’un renec amb una bona dosi de resignació se sentirà sobre coberta. Per la tarda, a l’aplegar a terra, la primera tasca serà la de cridar al remendaor. Val a dir que en la pesca de l’arrossegament cada barca té enrolat un remendaor, el qual no es fa a la mar, sinó que només es dedica a remendar les destrosses que hi puguen haver-hi en els bous de la barca en la qual està enrolat. Al fanal, com veurem després, la cosa canvia.

Quan la nit comença a dibuixar-se en la mar i les barques de bou ja són a dins del port, les del fanal comencen la seua jornada. Les barques, que han passat tot el dia ancorades a L’Illa, posen el motor en marxa i se’n van pels voltants de les mars illenques tot buscant un lloc on començar la pesca. Els dofins no tarden en vindre. El llumero encén els llums i una claror encegadora esgarra la negror de la nit. Tard o d’hora s’arrimarà la mola de sardines o aladrocs. Els dofins, com els mariners, estan a l’aguait. De sobte, el llumero esbrina entre les ones de la mar unes bombolles delatores. Ja són aquí. La mola de peix, atreta pel crit lluminós nocturn, està allí al voltant de la llum. És hora d’actuar. A bord tot el món és mobilitza, i a la mar també. Els dofins a hores d’ara ja se n’han adonat de la situació i prenen posicions. De moment, però, deixen fer als pescadors. I quan ja els mariners han copat les sardines, entren en acció els dofins. Tot d’una salten a dins del cop a per les captives sardines i una volta assassiats de tant regalat festí, d’un bot se n’ixen. Però n’hi ha dofins que per arribar a les sardines prefereixen un altre camí, i el que fan és mossegar l’art i anar menjant-se totes les sardines que es fiquen a prop del forat que ha fet el dofí. Dissortadament n’hi ha més dofins d’aquests últims, que no d’aquells que salten pel suro que delimita el copo. Les destrosses en l’art, doncs, són diàries, i per tant les remendaores tenen la feina assegurada. Però això no és el que més preocupa als mariners del fanal.
A vegades la colla de dofins està manada per un dofí nervioset; i aquest, en veure arrimar-se la mola de sardina al bot de llums, no vol esperar a què aquesta quede presa. De seguida, ordena que es passi a l’acció. El resultat per als mariners és desastrós. La mola ha fugit perseguida pels dofins i els mariners s’han quedat en un pam de nas. Maleïts dofins que els han espantat la pesquera! N’hi ha fanalers que opten per remeis extrems. Tenen a bord una escopeta que no dubten en disparar contra els dofins quan els veuen apropar-se.