lunes, 24 de noviembre de 2008

La morralla (2a entrega)

Un plat de morralla encara sense netejar.


Jo recorde de menut, allà que es feien les cinc de la vesprada, que començava a veure pels carrers del Grau homes vestits de fosques robes, cendrosos, apagats, cansats, bruts, que venien del moll amb el seu rutilant “saquet o poalet de la morralla” penjat del braç. Tard o d’hora un d’ells seria mon pare.
Quan mon pare aplegava a casa, el primer que feia era anar a la pica i buidar-hi el seu “saquet de la morralla”. Inmediatament una penetrant i agradable flaire a mar i a peix fresc s’escampava per tota la cuina. Eixe plaent record olorós forma part de la meua vida i no puc evitar de recordar-lo amb nostàlgica emoció. Ma mare, com qui no fa la cosa, s’arrimava a la pica i pegava una ullada al peix que havia caigut al fons de la pica, per fer-se una idea del sopar, però més que res, per veure si calia apartar-ne algun per al dinar de sendemà, que tot s’ha de dir, poquets dies no n’hi havia quelcom entre la morralla que li puguera arreglar el dinar de demà o de despús-demà, com ara un rafet, una rata, una aranya, i una escorpa per a un “arrossejat”, o uns crancs, un rapet i unes galeres per a donar gust a un arròs caldós...


"Peludetes en randa", peix que sol estar sempre entre els anònims peixos de la morralla

Totes les nits per al sopar, com aquell qui posa una ensalada al mig de la taula, ma mare en ficava el plat de morralla fregida. Era, diguem-ne, un plat secundari, ni molt menys el plat fort del sopar. Tot i això, però, un sopar sense morralla hagués estat un sopar tan trist que no haguera sigut un veritable sopar. Sortosament, eren moltes les vegades que n’hi havia entre la morralla algun exemplar que ben bé es podia convertir en el plat principal del sopar. I és que, la veritat siga dita, sempre enmig de la morralla sobreeixia algun exemplar que superava aquesta categoria, com ara una sepieta, uns calamarets, uns polpets, un rapet, una mòllera, uns llucets, algun moll o lluç ”tocats” (amb alguna imperfecció que els faça inservibles per a la venda) que li arreglava el sopar a ma mare.
A banda del vessant merament culinari i pràctic d’aquell moment en escampar la moralla a la pica (la qual cosa, ja ha quedat dita, era responsabilitat de ma mare), també n’hi havia el toc festiu de veure entre la morralla altres habitants de les aigües castellonenques. I ací hi intervenia mon pare. Pobladors del món de la mar a qui ell dotava de qualitats que responien amb paternal complicitat a les preguntes que la meua fèrtil imaginació de xiquet li formulava.
Ara, infinitament lluny dels innocents i màgics (perquè ho són) temps infantils, amb una cinquantena d’anys a la meua esquena, enyore aquells prodigiosos moments. El temps és un implacable assassí del present, però a la vegada esdevé un insaciable nodridor del passat. El temps alimenta els records. I des de la llunyania temporal arriben clars i diàfans aquells remots episodis de la meua vida.

No hay comentarios: