miércoles, 31 de diciembre de 2008

La morralla (4ª entrega)


Ma mare fregint la morralla
Altres ocasions eren els caragols. De caragols marins n’hi ha un fum, però d’entre tots els caragols sobreeixien, potser per la seua rara presència, i per suposat, per la seua innegable bellesa, aquells caragols anomenats “porcelanes”, que eren uns animalius amb una closca ocre lleument jaspiada i lluenta com la porcellana i que ma mare guardava com si foren joies.



Una pocelana


Altres caragols marins interessants eren els bussos. És a dir, “el caracol ermitaño” que es diu en castellà. Mon pare, mentre jo tractava de fer eixir al “ocupa” d’aquella closca tota plena d’organismes marins, em contava l’atzarosa vida d’aquell animaliu de tendre i vulnerable cos, que naixia sense cap protecció i havia de cercar entre les deixalles naturals de la mar, alguna closca buida, antic habitatge natural de ves a saber quin tipus de caragol marí, que se li acoblara al seu tamany. Perquè com que la closca era matèria morta i no creixia, i sí, el caragol llogater, aquest havia de buscar-ne una de més gran segons anava creixent. Val a dir que les closques, gairebé totes aquelles que contenen un caragol adult, tenen agarrada a la seua superfície una formació animal de la família de les actínies en forma de gepa que els pescadors del Grau anomenen “figa” que els fa molt característics a aquests caragols. Mon pare em contava que allò era un exemple molt clar de “simbiosis marina” (aquelles paraules les havia aprés en unes xerrades que van impartir uns biòlegs al “laboratori”) on l’actínia, amb els seus urticants filaments allunyava als possibles depredadors, i a canvi, el caragol transportava l’actínia arran de pis marí en busca de nous llocs on buscar-hi aliment. La “figa” era excel·lent per a donar gust a qualsevol brou marí. Sempre que es podia, a bord, el cuiner en posava un parell de bussos per a l’arrossejat que constituïa el ranxo. Per una altra banda, el caragol era perfecte per a un bon esquer. Moltes vegades, mon pare quan en pescaven de bussos, aquells que en sobraven per al ranxo, els guardava en un sac que ell mateix confeccionava amb trossos de xàrcia. Per a què els bussos estigueren frescos el millor era conservar-los vius. I ben bé que ho aconseguia això. Segons anava replegant bussos- perquè no se’n pesquen tots els dies, i quan se’n pesquen es poden comptar amb els dits de la mà- els anava ficant en la bossa que, amarrada amb un cordell a l’orla, estava submergida en la mar, per això els bussos no es morien, i quan en tenia prou els regalava a algun amic aficionat a la pesca de canya.

Un parell de bussos

També n’hi havia la “figa ta mare” (en castella, en algunes zones li’n diuen “mosquito”). Aquest graciós nom (el de “figa ta mare”), s’ha de dir ben prompte, és una denominació eminenment local. Les “figues de ta mare” són una mena de xicotetes cigales d’uns 5 ó 6 cm. sense cap importància en el mercat. Es tracta d’un insignificant animaló marí que de tant en tant hi apareixia entre els peixos que havia copat el bou. Feien més nosa que altra cosa, perquè, com molts dels crustacis i caragols menuts que el bou en el seu arrossegar indiscriminat pel fons marí s’engoleix, no tenien una bona eixida en la llotja, per això el pescador, quan està triant el peix, en veure una “figa ta mare” entre els molls, els lluços, les palaes... que són els peixos que enriquiran la pesquera, s’hi veu tentat de llançar-la directament per la borda. Si es reprimeix aquest primer desig, la “figa ta mare” anirà a la caixa de la morralla. A mi m’impressionaven les seues fines i llargues pinces. Però l’espectacularitat del seu nom era el que reialment més em cridava l’atenció. Mon pare m’explicava el perquè d’aquell nom. Aquest crustaci, que hem de tornar a dir que és molt poc apreciat en el mercat, de fet, com dèiem va sempre a parar a la caixa de la morralla, ni tan sols tenia nom allà a començament del segle XX en el Grau de Castelló. Va ser un xiquet d’uns déu ó onze anys que anava embarcat “de xiquet” en una barca de bou, qui va donar ocasió a ficar-li’l. La història va ser, si fa no fa així:

Una "figa ta mare"
Un dia qualsevol dels anys vint del segle passat, tot just els primers motors marins havien començat a rompre l’aire marí amb els seus metàl·lics renecs i a tacar el cel grauer amb llargs camins més negres que el carbó, una barca d’arrossegament acabava de xorrar. Damunt de coberta un pilot de peixos, moluscos, crustacis, algues... repixava sobre la humida fusta de la barca de bou. El xiquet, ulls oberts de bat a bat, escorcollava amb infantil curiositat un i cadascun dels animals marins que amb seques raneres de mort maleïen la seua sort. Gairebé ja coneixia el nom de tots els peixos i demés habitants de les aigües marines del Grau de Castelló. Peró de sobte, veu un crustaci menut, de llargues i espigades tenalles, que sembla haver-se quedat oblidat a un racó, com si no tinguera importància. No sap com es diu, i per tant desconeix si val la pena agafar-lo per a col·locar-lo en alguna caixa, perquè també se n’ha adonat de què molts i molts animals marins volen cap a la mar llançats a mans obertes pels pescadors. Aleshores, el xiquet, en veure que, mentre a coberta tots els mariners semblen força ocupats en el procés de triar el peix, sorgeix per l’escotilla del motor el motoriste, que, segons conta la “llegenda” grauera, es tractava del “Xato de Torra”, no s’ho pensa dues vegades i agafa aquell enigmàtic cranquet i li ho pregunta a ell: “sinyo Evaristo -que li diu l’ingenu aprenent de pescador, tot mostrant-li’l - que això com es diu?”, i al sinyo Evaristo, que havia eixit tot malhumorat del motor per a respirar una mica d’alé fresc i, per un moment, lliurar-se de les penalitats que li estava ocasionant aquell nou ingeni mecànic que no donava més que problemes, no li faltava més que la candorosa inoportunitat d’aquella pregunta. I amb un rampell contingut de ràbia, i sense mirar ni que fóra per un moment a l’insignificant crustaci, li contesta: “la figa ta mare!”. Gairebé tota la barcà es girà al contundent crit del sinyo Evaristo que tot seguit se’n tornà a dins de les entranyes de la barca a seguir lluitant contra el motor. I el pobre xiquet es queda tot parat amb un pam de nas, i amb el xicotet crustaci a la mà. Tots rigueren en veure’l així, i algú li digué tot fent-hi un acudit: “deixa eixa figa ta mare i vine a ajudar-nos a triar el peix”. I al temps que tots tornaren a riure, sense saber-ho, aquell anònim mariner acabava de ficar-li nom al crustaci en qüestió.

1 comentario:

fatrise dijo...

Miguel, aqueixes histories eren molt própies de ton pare com a vell mariner en sabia un cabàs i jo m’ha recorde d' escoltar-lo amb un gran plaer, sobre tot cuan aquells estius de les vacances que embarcat al “Joven Miguel”,entre bol i bol venie a proa on jo seie a la travesera del mateix gaó on repenxat contra l'orla i descansant de les feines d'avans i mig envadalit per la pau del moment
a la vegada que per la contemplació de les aigues blabisimes y misterioses que amb molta parsimonia solcabem baix aquel sol de l'estiu, ell venie indolent amb el seu cigarret i com aquell que no ho volie comencabe a parlar-me de qualsevol cosa i d'aquells ratets guarde un grat record perque here un plaer parlar amb ell del tema que fora, ere una persona molt amena i profunda a la vegada, una enciclopedia en tots els temes de la mar.