lunes, 9 de febrero de 2009

La morralla (5a entrega)

Mon pare rentant peix. És l'any 2000



La morralla en la meua adolescència

Per aquells anys, tot semblava, tot estava preparat, més que res per tradició o per inèrcia, per a què els descendents de tots els meus familiars seguiren el mateix camí que els pares i els avis i rebesavis, però, la següent generació, que és la meua, ha trencat total i radicalment amb aquesta ancestral tradició marinera, i val a dir que de tots, només viuen de la pesquera els meus cosins Toni Montañés i Facundo Leonisa. I com els seus fills avui en dia, ja en edat de treballar (Albert, i Xevi per part de Toni, i Marta i Jorge, per part de Facundo) no s’han dedicat ningú al món de la pesca, hem de convindre en què la generació següent acabarà totalment amb aquesta vella tradició.
Doncs bé, quan vaig tindre l’edat d’anar a fer el batxillerat (onze anys) tant el meu cosí Toni Trilles, com jo, per aquelles coses que té la vida, en compte de fer com els nostres avantpassats i embarcar-nos en “el Joven Miguel”, que era la nostra barca, davant l’escepticisme dels nostres pares, vam seguir la recomanació que ens fera el nostre mestre Don Juan Albiol i el director de l’escola “La Marina” Don Vicente Mor i provàrem d’anar a estudiar a l’institut, a Castelló. Llavors, estic parlant de l’any 1969, n’hi havia l’institut masculí “Francisco Ribalta” i el “Femení” que tot just feia un parell d’anys que funcionava, i que era allà als afores de Castelló, allà lluny al “polígono” enmig dels horts de tarongers.
No érem els primers de la família en anar a estudiar, feia un parell d'anys els nostres cosins Juan Almela i Miguel Rovira havien anat a començar el batxillerat. Avui, Miguel és metge i advocat, i Juan, farmacèutic.
Potser esperonats pels nostres cosins, que llavors érem inseparables, mamprenguérem des d'un principi allò de l'estudi seriosament. I val a dir sense por a l'exageració, que tant per a Toni com per a mi, aquell nou camí que havíem començat, ens va embriagar des d'un començament. No ja tot sol pel canvi abismal que això introduïa en les nostres vides: agafar quatre vegades l'autobús tots els dies, trepitjar els carrers de Castelló, fer nous amics "castelloneros", anar a l'acadèmia de Don Vicente Meseguer a les tardes... sinó pel caire gairebé màgic que suposava per a nosaltres tot allò que envoltava les tasques acadèmiques: els exercicis, les lliçons que tots els dies preguntaven els professors, els exàmens, les notes... aquell era el nostre món!! Sembla que ho vam encertar, perquè tots dos vam acabar el batxillerat i després vam estudiar la carrera de Magisteri.
Total, i tornant al tema que ens ocupa, en aquells anys de la meua adolescència, el moment d'abocar la morralla a la pica coincidia amb les meues hores d'estudi vespertí.
Un plat de peix ja rentat

Així és que mentre mon pare es netejava i ma mare distribuïa i rentava el peix, jo era a la meua habitació estudiant.
Allí tancat, rodejat de llibres, llibretes i maldecaps, romania al marge del que passava en la resta de la casa. Tot i això, no podia evitar que, inconscientment, els tènues i somorts sorolls que provocaven els meus pares en les seues tasques, dreçaren el meu pensament fins aquella tranquil·la i familiar rutina que vivia a l'altre costat de la porta de la meua cambra tancada a pany i clau. I m'imaginava el plat de morralla, ja net, sobre l'humit pedrís de la cuina. Una artificial i cridanera línia de llum groga que es dibuixava per sota la porta em deia que el llum del corredor era obert, i les passades de ma mare, que anava amunt i avall, ara emportant-se les sabates, ara la roba, m'advertia que mon pare estava acabant de llavar-se. De sobte, un cop sec de porta i silenci. La ratlla lluminosa de sota la porta de cop i volta s'esvania. El corredor ara estava a les fosques. Jo mirava el rellotge. Encara restava una llarga estona per al sopar. Els llibres que tenia al meu davant parlaven de coses remotes. Llunyans negocis que em duien a indrets inversemblants. La vida de l'estudiant té eixes coses, et passes tot el temps jugant a ésser geògraf, o químic, o historiador, o matemàtic... o somniador... i això, per a un adolescent és senzillament encisador.
Les hores discorrien amb un ritme espès, càlid i cadenciós.
Unes veus amortides que venien del menjador i alguns indesxifrables sorolls del pis de dalt o del de baix, als quals la silenciosa soledat s'encarregava de conferir un aire misteriós, inundaven l'atmosfera penombrosa de la meua habitació. Una potent llum groguenca que es vessava sobre la taula on eren els llibres, trencava bruscament la vaporosa entreclaror, indicant clarament on estava l'epicentre de la cambra.
I entre complicades equacions matemàtiques, insignes autors literaris, enrevessades traduccions de llatí i interminables reguitzells de rius i muntanyes, es feia l'hora de sopar.
Soroll de portes que s'obrien, llums que s'encenien. Brogit d'un brunzit familiar a la cuina. De seguida, l'oïda era acompanyada per una fragància delatora. Era l'olor densa i suculenta dels peixos fregint-se en la paella que s'introduïa dolçament a dins del meu lloc d'estudi.
Aleshores tot canviava. Les històries i els problemes que portaven els llibres semblaven diluir-se'n com engolits per la penetrant flaire que em cridava des de la cuina.
El sopar ben prompte estaria llest i una veu des de l'altra punta del corredor assenyalaria aquest moment. Aleshores, ajornaria tots els afers que tenia mig enllestits, i me n'aniria al menjador. I allí enmig de la taula trobaria el plat de morralla presidint el sopar. Com sempre. Sent mut testimoni de les nostres converses quotidianes. Formant part de la nostra vida.















1 comentario:

frikosal dijo...

Quins records !
El meu pare era de Benidorm, de quan Benidorm era un poble. Ell també es va fer mestre i va marxar. Però li agradava el peix i sovint anava a comprar-ne, parlo de fa anys, quan encara no era un article de luxe. I a casa vaig aprendre a menjar per exemple escorpora o congre. La cuinera era la meva avia, que era la sogra del meu pare. Per pura coincidència també era de Benidorm i sabia fer cent menes d'arròs. De fet hauria de dir sap, encara es viva. El meu pare, quan ja estava molt malalt, va tornar a Benidorm i al veure que no reconeixia ni els carrers es va ensorrar.

Fins aviat.