Nou llibre sobre el Grau

Gràcies a l'editorial ACEN he pogut veure publicat el fruit de quinze anys de treball en forma d'un llibre. El llibre, que com el seu nom indica ("Vivències i peixos del Grau de Castelló") és tot un recull d'històries de peixos que mon pare em contava i referències vivencials a la meua infantesa allà pels anys seixanta i setanta del passat segle al Grau.
Crec que per a il·lustrar millor de què va el llibre, estaria bé que llegíreu la introducció del llibre:

Allà a començament dels anys noranta del passat segle va caure en les meues mans, potser per casualitat, un llibre. Potser la mateixa casualitat que ha fet que ara tingues en les teues mans aquest llibre. Aquell llibre a què em refereix era del mestre Josep Pla. Un llibre que es titulava "Cinc històries de mar". Una d'elles em va captivar: "Bodegó amb peixos". Allí Pla en parlava breument de cadascun dels peixos més populars de la costa brava. I a cadascun dels peixos els conferia unes característiques que ell les feia magistralment pròpies. I, amb la seua mestria natural, dotava de personalitat i fins i tot d'ànima a tots els peixos. Això em va fascinar. Aleshores vaig pensar en mon pare. Mon pare en coneixia la vida i costums dels peixos que el van acompanyar durant tota la seua vida de pescador. Per què no intentar fer alguna cosa pareguda amb els nostres peixos del Grau... La idea em va parèixer engrescadora. I li la vaig fer saber a mon pare.

Ell aniria escrivint-me en una llibreta tot allò que se li acudia de cadascun dels peixos i jo, a partir d’ací, miraria de ficar allò que jo creia més interessant. Al mateix temps m’anava portant peixos i jo el fotografiava. Tot plegat, al cap d’un parell d’anys, disposàvem d’un material abundant. Prou de material per començar un llibre. I això vaig fer. Aquest treball sobre els peixos el simultanejava amb els altres llibres que mon pare i jo anàvem escrivint: «Memorias del Grao de Castellón». Aquest darrer, en tres toms, es va publicar ja fa uns anys. Mon pare ens deixà al començament de l’any 2005, i els peixos, van haver d’esperar. Però com a tots ens arriba el moment, ara he volgut finalitzar aquest procés. I ara eix a la llum el producte d’aquelles ensenyances de mon pare. Aquest llibre té com a protagonista indiscutible els peixos del Grau. Però està completat per un recull de vivències meues de quan jo era xicotet i mon pare un jovial pescador.

Seria per a mi una gran satisfacció, que tu, lector o lectora que ara tens el llibre en les teues mans, m’acompanyares a través de les pròximes pàgines en un món de records que a colps de vivències i d’anònims peixos tenen la força d’eternitzar el passat i fer-lo present.

El besuc

Nom científic: Pagellus acarne

Família: Sparidae

Nom comú: En castellà, aligote. En català, besuc blanc. Al Grau de Castelló, besuc. Hem de tindre en compte que allò a què els castellans anomenen "besugo" no és el mateix espècimen que aquell que al Grau anomenem "besuc". Són de la mateixa família, però són dues espècies diferents. El "besugo" castellà és un peix que ací no se'n pesca. Només se'n captura a l'Atlàntic i no a la Mediterrània. És un peix molt més gran que el nostre besuc i amb una categoria comercial molt superior (el "besugo asado" és un plat força popular entre la gent del centre d'Espanya), i tot i que és semblant, repeteix, no és el mateix. El "besugo" (Pagellus bogaraveo) es diu en valencià "besuc ver"; i el que es pesca en les costes castellonenques se'n diu al Grau, besuc, i en castellà, com ja ha quedat dit, "aligote".

Descripció: El besuc presenta un front més prompte allargassat que no pas abrupte com el seu parent el "besugo". En el cos el besuc té una característica taca negrenca just al començament de l'aleta pectoral; en el "besugo" aquesta taqueta la trobarem per dalt de l'aleta pectoral.

El besuc no sol ultrapassar els 25 cm., el besuc ver, en canvi, ben bé pot arribar a fer mig metre de llargària.

El besuc presenta un color gris rosat, més fosc en el dors i més clar en el ventre.

Hàbitat: Viu en fons variats, arenes, arenes cenagoses i praderes de Posidonia oceanica, fins als 420 metres de fondària. El més corrent és veure'ls entre els 40 i els 180 metres de fons. Els besucs més joves viuen més arrimats a la costa.

Alimentació: És molt variable. Graten en l'arena cercant-hi mol·luscos, xicotets crustacis i larves de peixos.

Modalitat de pesca: El besuc, al Grau de Castelló es pesca en mig fondo, i sempre a l'arrossegament.

Observacions: El besuc és un peix que té molt poqueta categoria comercial. Si se'n pesquen pocs, aquests van a parar a la morralla. Si se n'han agarrat prous per a omplir una caixa, aquesta caixa de besucs es paga molt poc, i no són poques les vegades que els arrieros no li'n volen ficar preu i tota la caixa de besucs va a para a les aigües del port.

I és que el besuc és peix de carn aspra i gust sobri i sense brillantor. I per acabar-ho d'arreglar té un fum d'espines que posen en serioses dificultats a aquelles persones que no són destres en menjar peix. Tot plegat, un peix sense cap atractiu per al comprador. La millor manera de cuinar el besuc és fregit o torrat.

La peluda

Nom científic: cytharus linguatula



Família: citáridos


Nom comú: peluda, tant en valencià com en castellà.


Descripció: La peluda és un peix pla. Els ulls els té tots dos al costat esquerre, o superior, del cos, molt pròxims l’u de l’altre, només separats per una cresta òssia. La boca, gran i punxeguda, està força corbada cap a baix. La línia lateral d’ambdós costats del cos està arquejada per dalt de l’aleta pectoral. El color de la cara superior és marró amb tonalitats rosades, i té una taca negra a la fi de la base de les aletes dorsal i anal. La cara inferior, que roman pegada al pis marí, és blanca. El cos de la peluda en la seua part superior està tot ell marcat per unes línies que dibuixen una mena d’imaginaris rombes que es corresponen amb les seues escates, formant una espècie de xàrcia que la fa molt característica i que la distingeix d’altres peixos plans com pugueren ser la palà, el remolc, o el soldat. Les peludes més corrents són aquelles que fan al voltant d'uns 15 cm. de llargària, pot arribar, però, a fer-ne 25 cm.


Hàbitat: La peluda viu arran de sòl marí. En fondos d’arena o de fang. És estrany encontrar peludes en indrets pedregosos. A aquest peix li agrada la fondària, doncs pot viure fins a 300 metres de fondo, però a partir de 40 ó 50 metres ja se’n poden trobar. Allí al fons és la major part del temps. Quan nada ho fa sempre paral•lelament al pis, sense allunyar-se gaire del sòl marí. No és un peix gregari ni “de mola”. La peluda no és un peix nedador en absolut, s’estima més romandre tranquil•lament mig soterrat al fang i de quan en quan pegar una “nadaeta” per veure si atrapa algun animaliu, i després tornar-hi a ensorrar-se al pis marí.


Alimentació: S’alimenta de xicotets crustacis i moluscs.


Modalitat de pesca: La peluda es pesca al bou. Tot i que també se’n poden pescar al trasmall, la peluda, degut al costum de fer la vida pegada al sòl marí que és lliure de pedres i roques, és presa fàcil dels arts de les barques de bou. Al Grau de Castelló la peluda és pesca amb profusió i és un dels peixos més característics i productius de la indústria del bou.

Observacions: La peluda és un peix apreciadíssim i de molt fàcil eixida comercial. És un peix dels més cars que es pesquen al bou, només superat pel moll i el lluç. Això quan és adulta, perquè la peluda xicoteta perd tot el valor comercial i la fiquen a la caixa de la morralla.


La peluda és menja fregida. És un peix molt a propòsit per a fregir-lo, i no gens vàlid per a altres aventures gastronòmiques. La seua carn té molt poques espines i això la fa molt abellidora per a omplir els plats d’allò que en els bars anomenen “fritura de pescado” on no mai falta al costat dels llucets i els mollets.



La subhasta del bou

 Ara ja no és com abans. Ara, la subhasta del peix –en totes les modalitats de pesca- es fa de forma distinta a com es feia el segle passat (el segle XX). Va ser tot just en l’any 1999 quan es va canviar el sistema de subhastar el peix. En l’actualitat es du a terme mitjançant aparells electrònics que res tenen a veure amb allò que jo estic recordant ací. Jo estic parlant de començaments dels anys setanta. Aleshores per a vendre el peix que les barques havien pescat se’n feia servir, com a continuació veurem, un mètode més primitiu.


El meu cosí Toni i jo, i els nostres amics de colla, els estius de la nostra preadolescència pràcticament els passàvem al port o a la platja, segons el cas. Però tant ell com jo, en aquells anys que deixàvem d’ésser xiquets, amb els primers símptomes, encara que llunyans, d’adult, adquiríem per tradició el deure d’ajudar en els afers de la barca. Així que una bona ocasió n’era anar a ajudar “a pesar”. I totes les vesprades allí érem.


Després de descarregar les caixes de peix del Joven Miguel ens n’anàvem amb el carro cap a la llotja. Allí era on es duia a terme el procés de la subhasta.


A aquestes hores la llotja semblava un formiguer de gent entrant i eixint. Tot era un anar i vindre de carros. Uns, plens de caixes de peix camí de la llotja. Altres, buits, que ja havien dipositat les caixes al lloc de la subhasta. Trossos de gel al terra mullat que havien caigut de les caixes. Regalls d’aigua que relliscaven pel pis buscant la mar. Un carro ple de caixes i de mariners que agafa ràpid la corba per enfilar la llotja, i en girar bruscament, del carro eix de sobte un doll d’aigua. Xiscles anàrquics de gavines. Presses. Cridòria general.


En aplegar a la llotja buscàvem la porta per on havíem d’entrar el carro. Dalt de cada porta n’hi havia uns llistats amb uns números; segons el número que se’ns havia atorgat a l’entrar la barca, havíem de cercar el lloc on hi figurava aquest número. Una vegada dins l’aldarull pujava en intensitat. Allí on s’havia d’escampar la nostra pesquera a hores d’ara n’hi havia la pesquera d’una barca que anava davant de nosaltres que tot just acaba d’escampar. Escampar vol dir col•locar les caixes convenientment en el pis de la llotja per a procedir a la subhasta. Damunt el pis de la llotja n’hi havia pintats uns quadrats on s’hi havia de ficar correctament les caixes de peix. Dic correctament perquè ací n’hi havia un ordre que calia respectar. El rogle començava per un costat, el dret, on es ficava el peix de menys valor, i segons es recorren els quatre costats del quadrat s’arribava al costat de dalt que era on es posava el peix més car. Començava el rogle amb la caixa de la morralla (esparrallons, peludetes en randa, soldats, llistes, virets, cabuts, bogues, burrets, mòllera xicoteta, peludetes xicotetes...) sota aquesta caixa venia la dels crancs, el sorell, els “vàrios” (aquesta caixa l’omplien una mescla de peixos que no se’n pescaven prou per a omplir-ne una caixa, i els ajuntaven tots ací. Eren peixos tots si fa no fa de la mateixa categoria: julioles, rafets, aranyes, rates, escorpes, rascasses...) després venia la caixa del besuc, després, la cavalla, el polp roquer xicotet, el polp roquer gran, el polpet (polp mesquer xicotet), el pagell, la mabra, la rajà, la mòllera, el congre, gatets, mussoles (aquestes tres darreres són espècies que tenen la mateixa categoria), el rap, la sardina i l’aladroc (tot i que ja sabem que el fort d’aquests peixos no n’és el bou, sinó el fanal, però també se n’agafen, encara que en escassa quantitat), després s’hi col•locaran les galeres, després la sèpia i el calamar, i també el sepió i el calamaró (sèpies i calamars menuts), la peluda, el lluç, (si no n’hi havia prou de lluç per a omplir-ne una caixa se’n feia una de “moll i lluç”) i, ja damunt de tot, el moll, que es pot considerar el peix més car del rogle. Altres espècimens, però, són tan cars com el moll, o més, però com no se’n solen pescar en molta quantitat, no es posen en caixes, sinó al mig del rogle. Aquests són: les llangostes, els llomaltos, les palaes, els remolcs, els llangostins i els caragols.


Nosaltres, miràvem de reüll instintivament la pesquera que havia escampat la barca que ens precedia i gairebé sense voler la comparàvem amb la nostra, i sense dir-ne res trèiem les caixes del nostre carro una a una i les anàvem apilant al costat. Sempre s’havia de tenir cura de què les caixes de la bastina (el polp, la sèpia i el calamar) s’havíem de col•locar a baix de tot, per allò de què estaven plenes de tinta, i no embrutessen les altres caixes, perquè les caixes d’abans eren de fusta, no de plàstic com les d’ara, i per les esquerdes que quedaven entre els llistons, s’esmunyia l’aigua i la tinta de la bastina. Una vegada amuntonades les caixes, u de nosaltres feia fora el carro, i a esperar que ens tocara el torn.


Llavors el subhastador era el llegendari “Pepito el subhastaor” acompanyat d’un jove, un poc més major que nosaltres, el qual, en jubilar-se Pepito, fou ell també subhastaor, que li deien Pedro. Pepito “el subhastaor”, també conegut en el Grau com “Pepito el de la barraca” era qui subhastava el peix, mentre que Pedro anava anotant vertiginosament en uns fulls allargassats amb una cal•ligrafia que només era possible desxifrar-la si en coneixies el seu argot, els resultats de la subhasta. Aquests fulls eren "el recibo".


Allà on anaven els subhastaors a fer la seua tasca, tot un munt d’arrieros anaven amb ells. Alguns ja els esperaven en el rogle vora la caixa que havien vist que els interessava comprar. En aplegar a un rogle, es ficaven Pepito i Pedro al bell mig, tots rodejats de compradors. Aleshores, amb rutinari i maquinal gest, Pepito es treia un xiulet de la butxaca i pegava un breu xiulit. La subhasta s’havia iniciat. Començaven pel peix més barat. Pepito, assenyalava la caixa que s’anava a subhastar i descrivia la seua condició: “ una caixa de morralla!” i de seguida es posava a comptar de dalt a baix (a partir d’una quantitat ja fixada) fins que un comprador li feia un senyal. Aleshores, Pepito deixava de comptar i cantava el preu que havia abastit aquella caixa, i immediatament Pedro l’apuntava en “el recibo”. Tot seguit es passava a la següent caixa. En menys de deu minuts tota l’escampà s’havia subhastat. I de seguida, a per un altre rogle. El rogle recent subhastat quedava lliure de gent, i tot seguit els arrieros se n’anaven cap a la caixa que havien comprat i enganxant la caixa amb un garfi se l’emportaven a la bàscula per a pesar el peix.


N’hi havia dues de bàscules en tota la llotja. Era clar que les caixes s’havien de portar a aquella que ens venia més de prop. Pedro, mentrestant li havia donat el “recibo” al meu avi per a què li'l donara a l’encarregat de la bàscula. Allí en el “recibo”després de pesar cada caixa, al costat del preu cantat per quilo, s’afegiria el total de quilos de peix que contenia la caixa.


Llavors, els compradors anaven arrossegant fins a la bàscula les caixes que havien adquirit, i allí les pesaven.


Allà als anys quaranta i cinquanta del segle passat l'encarregat de pesar el peix era Joaquin Martínez Gaiban que posteriorment es dedicà a vendre efectes navals a la Cooperativa dels pescadors, la qual estava situada al "carrer de davant", fins la seua jubilació. Des dels anys seixanta qui es dedicaven a fer aquestes funcions n'eren dos empleats del pòsit: Ramon Ruiz Nicolau (Ligerets) i Alfredo Sebastià Cumba. Aquelles bàscules semblaven un gran rellotge de paret. L’esfera on estaven senyalades les quantitats era doble. Es podia veure pel davant, on tothom tenia la possibilitat de llegir-hi el pes que marcava la caixa, i pel darrere, on l'empleat del pòsit llegia el pes al temps que el deia en veu alta i l’apuntava en el “recibo”. Cada caixa, després de pesar-la se l’enduia el comprador i poc després ens la tornava buida. Ara calia tornar a pesar la caixa buida, per restar-ne el seu pes i esbrinar exactament quants quilos de peix comprava l’arriero. Com que cada caixa portava pintada a un costat el nom de la barca, no era difícil saber de quina barca era cada caixa. Quan ja teníem totes les caixes, ens les emportàvem i les tornàvem a ficar al carro. I d’ací, a la barca, on ja quedaven disposades per a què en sendemà s’ompliren una altra vegada de peix. El nostre avi mentrestant prenia el “recibo” que li donava l’encarregat de la bàscula en pesar i anotar-hi el pes de l’última caixa, i se n’anava cap a les oficines, que eren a un costat de la llotja, a “fer el recibo”. Allí, al cap d’una estona, després de fer els comptes pertinents, ens apuntarien el total de diners que el Joven Miguel havia fet aquell dia. Ja sé que els diners de fa quaranta anys, ens dirà poca cosa, però ací queda la xifra per a curiosos. La nostra barca, que era, pel que fa a la seua potència de motor, de les mitjanes, podríem dir que en una jornada de les considerades normals, “feia” (nosaltres sempre preguntàvem “quant heu fet?” quan volíem saber el muntant de la jornada pesquera) de quatre a cinc mil pessetes. Jo recorde, en agost de l’any 1969, quan encara teníem la Dolores, que era prou més xicoteta que la Joven Miguel, i els “recibos” eren de dues mil i tres mil pessetes la majoria de les vegades, que, un divendres, mon pare va vindre tot eufòric, sí, eufòric és la paraula, i ens va dir que van “fer” més de vuit mil pessetes, gairebé nou mil. I em contava la pesquera. Sis caixes a vessar de moll. Dos de sèpia. tres de pagell... la il•lusió que imprimeix en un pescador aconseguir una bona pesquera només la pot comprendre un altre pescador... o un fill de pescador...

L'aladroc

Un aladroc pescat a l'arrossegament (on també es pot pescar, tot i que la seua pesca és ocasional i poc significativa) L'aspecte del peix, seriosament masegat, és fruit d'haver estat vàries hores atrapat dins del copo del bou

Nom científic: Engraulis Encrasicolus
Família: Engraulidos
Nom comú: En valencià aladroc i seitó. En castellà boquerón i anchoa. En el Grau de Castelló aladroc. Val a dir que d’un temps ençà va prenent força entre els grauers la denominació boqueró.
Descripció: El seu cos és allargassat i molt primet, de secció ovalada i xicotet tamany. L’aleta caudal la té molt bifurcada. La mandíbula superior és més llarga que la inferior. Presenta un color verd-blavenc pel que fa al dors, i un ventre argentat amb una franja gris-blavenca separant-hi ambdues tonalitats. Pot arribar a fer 20 centímetres de llargària, però la longitud més corrent va dels 7 als 15 centímetres.
Hàbitat: Es tracta d’una espècie molt gregària que viu en moles més o menys nombroses. En vindre el bon temps s’apropen a la costa, i en arribar l’hivern s’allunyen mar endins fins aplegar als 100 ó 180 metres de fondària. És ben capaç de suportar grans diferències de salinitat, podent-hi penetrar en indrets amb escassa salinitat com ara llacunes costaneres i estuaris.
Alimentació: L’aladroc, com la sardina, no té dents, perquè no és un peix depredador, ja que s’alimenta de plàncton, i també dels seus propis ous o larves.
Modalitat de pesca: Fonamentalment es pesca al cèrcol (al fanal). També se’n pot pescar al bou, però el volum d’aquestes captures no es poden comparar, ni de bon tros, a les del fanal.
Observacions: L’aladroc al Grau de Castelló es pesca en menor quantitat que la sardina, però la seua rellevància econòmica n’és comparable, si no major, perquè l’aladroc es paga molt més que la sardina degut a què té unes possibilitats comercials molt més variades que la sardina. Val a dir, però, que últimament les captures d'aladroc han minvat de manera alarmant al port de Castelló.
La llauna d’anxoves –aladroc lliure de la seua espina dorsal, salat i cobert en oli- és una de les més tradicionals i segures eixides de l’aladroc. Cal dir que la veu “anxova” en valencià sempre fa referència a l’aladroc enllaunat i mai a l’aladroc sencer. En castellà, però, s’utilitza indistintament la paraula anchoa per a l’aladroc fresc o per a l’aladroc en conserva.

Temps de veda

Mon pare sempre ha sigut bouero (al Grau de Castelló se’ls diu boueros a aquells que van al bou, és a dir, a la pesca de l’arrossegament). Només en puntuals ocasions ha anat embarcat al fanal. Aquestes puntuals ocasions era quan venia la veda, allà a la primavera. La veda abraçava els mesos de març, abril i maig. Aquests tres mesos les barques de bou desarmaven (desarmar significa parar tota activitat pesquera de la barca). Normalment aquest període de temps s’aprofitava per a fer alguna d’aquelles reparacions que no són urgents: pintar la barca, netejar-la de caragolillo, escometre alguna millora en el motor etc. Però tot això es feia sense cobrar un duro. El subsidi d’atur, en aquells anys -fins als anys vuitanta- no contemplava aquesta circumstància; llavors, el mariner sabia que si no s’espavilava, podia passar-se ben bé tres mesos sense cobrar. Tret de contades ocasions -com la majoria dels boueros-, mon pare el que feia era embarcar-se al fanal.
La gran diferència entre el bou i el fanal és l’horari. Al bou es pesca pel dia, i al fanal per la nit. La conseqüència directa de tot plegat és que el mariner del fanal no dorm a casa, doncs allà cap a les set o les vuit de la vesprada se’n va a la barca a pescar tota la nit, i el seu col·lega bouero en canvi, dorm a sa casa, i s’alça enjorn – a les cinc del matí- per fer-se a la mar a les sis o les set, segons estiguera estipulat. Jo, és clar, estava acostumat al ritme que imposava la pesca de l’arrossegament. Per tant ja m’havia fet a allò de dinar ma mare i jo tot sols entre setmana, però, a sopar totes les nits els tres junts. La veritat és que jo preferia aquesta darrera opció. I ho preferia, perquè durant tot el matí jo era a l’escola, i en acabat de dinar me’n tornava a anar-hi. Però quan eixia per la tarde –a les sis- mon pare si no havia aplegat a casa estava a punt de fer-ho. I ja tota la tarde el tenia al meu abast fins que me n’anava a dormir.
Quan venia la veda tot canviava.
En temps de veda, a mig dia en vindre de l’escola, em trobava a mon pare en casa. Moltes vegades estava dormint, i ma mare m’ho advertia només entrar-hi. Quan el dinar ja estava en taula ma mare el despertava. Mentre dinàvem mon pare em contava les peripècies de la jornada nocturna de pesca. Normalment eren més lamentacions que no alegries; que si no havien pogut pegar ull en tota la nit, perquè tota la nit se l’havien passat calant i xorrant, que si havien estat a punt d’agafar una mola d’aladroc de més de mil caixes i que quan ja el bot de boia estava començant les maniobres per a calar, van vindre els galfins i la cosa va quedar en un no res, o que si havien copat una quantitat tan gran de sardina que els mariners no havien tingut prou força –estic parlant de quan encara no s’havien inventat els sistemes mecànics per a pujar l’art a bord i tot s’havia de fer a mà- i havien deixat escapar més de la meitat de la captura... jo l’escoltava embaladit, i en la meua ment infantil es dibuixaven fosques històries de mariners enmig de la negror de la mar.

Barques de fanal al port pesquer del Grau de castelló. 24 de març de 2005

De vegades les notícies eren falagueres. La seua barca havia agarrat cinc – centes caixes d’aladroc que havien suposat un munt de diners. I jo que pensava sense dir-li-ho a ningú que d’aquesta ens faríem rics. Però a la fi mon pare em feia baixar del núvol dient-me que la quinzena, tot i això la portaven fluixa, total que no entenia res jo de diners. La veritat era que es feia l’hora d’anar-me’n a escola. I jo sabia que en tornar-hi mon pare estaria preparant-se la berena per anar-se’n al moll.
Amb la rua a la mà que ma mare m’havia preparat per a berenar, veia a mon pare eixir de casa cap al port. I llavors un món nou començava per a mi. I una tristor i buidor injustificable m’envaïa.
Un bon refugi, a bon segur, hagués estat per a mi la televisió, però aquells anys –primeries dels seixanta- la televisió encara era un producte gairebé de luxe, tot i que a poc a poc anava entrant a dins de cadascuna de les cases del Grau. Al “grupo” (el Grupo “Los Angeles”) que era on vivíem nosaltres, es podien contar amb els dits de la mà les cases on n’hi havia un d’aquests màgics aparells on, en rigorós blanc i negre, la incipient modernitat espanyola i els coneguts avançaments mundials –que en les pel·lícules nord-americanes havíem descobert- feien acte de presència davant dels atònits ulls dels veïns del “grupo”. La sinyo Paquita “la peluquera”, que vivia justet davall nostra, doncs nosaltres estàvem al primer pis i ells a la planta baixa, va ser una de les primeres. Allí, en una sala d’estar a vessar de veïns que com nosaltres venien a veure la “tele”, vaig saber del casament de Fabiola amb Balduino, del triomf de la xiqueta Cicciola Cinquetti al “Festival d’Eurovisón”, on el meu avi Francisco, que també hi era, en veure que Itàlia era la guanyadora del festival europeu, ens va dir una de les seues celebrades sentències que ell havia llegit ves a saber on: “Para marino, el inglés; para música, Italia; i para chicas guapas...España”, o les olimpíades de Tòquio on els espanyols no n’encertaven ni una... Això era per la nit, desprès de sopar, però, per la vesprada la sinyo Paquita veia com se li omplia la seua casa de xiquets per a veure “Antena Infantil” on eixien Valentina, el Capitán Tan i Locomotoro, que més tard van ser coneguts com “Los Chiripitifláuticos”. Pel mateix temps va ser la sinyo Paquita “La Cabanilles” qui se’n va comprar una, i allí anàvem a veure “Rin-Tin-Tin”, les corregudes de bous, i a passar-nos vinga el temps amb “la reixa” en la pantalla (per problemes tècnics quedava momentàniament suspesa la programació) amb la concebuda enrabiada del marit de la sinyo Paquita, el sinyo Vicent. La sinyo Rosita “La Jovera” va ser la següent en tindre televisió. La sinyo Rosita, que estava casada amb el sinyo Rafel “Catambo”, era la mare dels meus amics Rafa i Jose, així és que amb més motius anàvem a veure-hi la “tele”. Allí veiem els “dibujos animados” a mitja tarde. Els divendres era preceptiu després de sopar (ara amb els pares) acudir a veure-hi “El Fugitivo” i a continuació una de les sèries que a mi més m’han impressionat: “Historias para no dormir”. I els dissabtes per la tarde, allà a les set, abandonàvem els jocs per no perdre’ns “Cesta i puntos” i després “Viaje al fondo del mar”. Un dissabte, en la diminuta saleta on tenia la sinyo “Jovera” la televisió en vaig comptar vint de xiquets, tots asseguts en terra plana i atents a les perilloses aventures del submarí nuclear Seaview.
La televisió no va arribar a ma casa fins a l’any 1967. I això val a dir que ens va alleujar moltíssim l’absència de mon pare a la nit.
No sempre, però, aconseguia la televisió omplir la fredor de ser ma mare i jo tot sols a casa. Especialment trists per a mi eren els dies de la Setmana Santa, si aquell any coincidia amb la veda. Aleshores la programació es restringia a les processons, que amb la seua solemnitat i serietat superlativa no feien més que augmentar la meua malenconia.
Nosaltres, mon pare, ma mare i jo –si aquell any la veda abraçava la Setmana Santa, evidentment mon pare no hi podia vindre- sempre anàvem religiosament a acomplir amb el rictus catòlic de veure la processó del divendres abans de la Setmana Santa -la de la “Verge dels Dolors”- i després, ja al divendres sant no faltàvem mai a la tètrica desfilada on eixia en processó el cos jacent de Crist.
Ma mare, en veure la desolada imatge de “la Dolorosa” davant nostre, m’alçava al bracet, i molt baixet, a cau d’orella i amb tota la gravetat del món, em feia repetir sense deixar de mirar amb veneració la trontollosa sagrada imatge, una jaculatòria que en poques paraules venia a demanar-li a la Verge Maria que mon pare agarrara moltes caixes de sardina i aladroc.
Després, unes tristíssimes notes de la banda de música tancaven la comitiva; i en sepulcral silenci, la gentada es desfeia en mil direccions.
I aleshores jo sabia que el dia irremeiablement s’havia acabat. Com si el jorn estiguera sent engolit a poc a poc per les notes que havien deixat escapar aquells foscos músics còmplices de la meua malenconia.
El fred de la nit primaveral ens acompanyava silenciosament fins al “grupo”, on ens rebien unes somortes llums que emetien dues solitàries faroles. I ma mare i jo, silenciosament ens deixàvem guiar per aquells dos fanals terrestres com la llum atrau al peix .

La sardina. Dels anys seixanta fins l'actualitat.

Any 1997. Mon pare està mirant unes caixes de sardina a dins de la llotja.

Ja a finals dels anys cinquanta, Vicente Ballester (El Coyote) és peoner en el Grau en incorporar a la seua barca de fanal un sistema de sonar que li permet detectar les moles de peix que n’hi ha prop de la barca. És el primer pas. A partir d’ací les millores tècniques són constants, i les captures de sardina i aladroc al Grau faran del port de Castelló un dels més productius pel que fa a la pesca del cèrcol de la geografia espanyola.
D’una banda, segons transcorre la dècada dels seixanta, es va perdent el costum de passar tota la fosca en L’Illa. A la fi de la dècada ja no en quedarà res d’aquell costum.
Per un altre costat, el Grau rep, en l’anomenada “dècada prodigiosa” la primera gran onada immigratòria. Dels que més en vénen és d’andalusos. Són tots fanalers procedents de Màlaga, Almeria, Adra (Almeria), Càdis, Barbate (Cadis)... i també n’apleguen de la província de Múrcia principalment d’Aguilas. Ja finalitzant la dècada en vindran del nord: Santoña (Santander), Bermeo (Biscaia)... els pescadors d'aquelles nòrdiques mars s’han fet ressò de la bondat de les aigües graueres i hi acudeixen amb els seus fanals, i ací es quedaran. Avui aquells pescadors són tots jubilats i els qui van a la mar són els seus fills o els seus néts.
Pel que fa a les millores tècniques són nombroses: ingenis tècnics com el sonar, el radar, la sonda i el GPS, per no parlar de la potència dels motors (infinitament més potents), o dels aparells auxiliars, com el chupachup (politja mecànica introduïda al final dels anys seixanta) o les grues que, instal·lades a coberta, fan les funcions dels primitius pals que duien totes les barques; i un altre fet significatiu: dels dos bots que de sempre portaven els fanals, el de llums i el de boia, ara només en queda un, el de llums, el bot de boia s’ha fet innecessari...
Aquests avenços tecnològics han fet que les barques de fanal tinguen moltíssimes possibilitats d’omplir la barca de sardines fent un bol rere un altre al llarg de la nit. Tant d’avantatge, però, podria resultar demolidor per a les reserves d’aquest peix blau en les costes castellonenques. La solució no sigut altra que restringir les captures. Així, s’ha cregut convenient limitar a un màxim de tres-centes caixes de sardina per barca i dia.
La tripulació ha vist facilitada enormement la seua tasca. Tant, que d’aquells vint o més mariners que omplien les diminutes barques a vessar, ara, que es disposa de barques que en fan tres d’aquelles, la tripulació no va més enllà de les deu o dotze persones.

La sardina (5ena entrada) Els dofins

Els dofins (al Grau de Castelló sempre se n’han dit galfins) fins als anys setanta del passat segle, van ser sempiterns companys dels mariners grauers.
En el transcurs de la dècada dels setanta, a poc a poc van anar deixant les mars castellonenques, fins a pràcticament desaparèixer-hi. Ara la presència de dofins en les aigües graueres és esporàdica i casual. Alguns apunten la possibilitat de què fóra el canvi de textura dels arts (abans de cotó i des de finals dels anys seixanta de nylon) el que va propiciar aquesta circumstància.
Deia que el dofí i el mariner eren companys, perquè el dofí mai ha estat objecte de pesca al Grau de Castelló. Entre altres coses, perquè aquest cetaci no es deixa prendre. El dofí, si no és per un descuit –que també s’han donat casos- no es pot pescar, perquè eludeix intel·ligentment les trampes humanes i fa impossible la seua captura.
El pescador sempre agraeix (sense saber ben bé per què) la visita del dofí. Mon pare em contava –mon pare sentia autèntica debilitat pels dofins- que abans, tots els dies en veien de dofins. Era tal la seua abundància en les mars castellonenques, que ja fora anant al fanal o al bou, cada volta que xorraven, allí estaven ells voletejant entorn de la barca. Per l’aire, les gavines i per la mar, els dofins.
Els dofins no tenien cap problema en acostar-se als vaixells pesquers, ja fora una barca d’arrossegament (de bou) o una de fanal (de cèrcol). Ells ja les coneixien. I també sabien que unes treballaven per la nit i les altres a la llum del dia. Si a la nit havien tingut la seua ració de sardina o aladroc, a la matinada deixaven les barques de fanal al recer de L’Illa (ja tornarien a la nit) i se n’anaven a cercar les del bou.
Els dofins quan veien una barca de bou, amb quatre cuades es posaven a la seua alçada. I girant el coll miraven la tripulació. Com si els saludaren. Mon pare em contava que els mariners aplegaven a distingir-los, i era segur que alguna mena de comunicació n’hi havia entre els dofins i els humans. Així m’ho contava mon pare. Els dofins no venien sols, sempre acudien en quadrilla, una quadrilla que estava comandada per un cap. Aquest era qui disposava, i qui decidia com i quan anaven a intervindre. Mentrestant, els dofins nadaven com si estigueren jugant, pegant bots, cridant, corrent arran d’aigua... les mares, amb els dofinets al seu costat, els ensenyaven amb maternal paciència a saltar fora l’aigua, primer ho feien elles, tot donant un bot amb consumada serenitat i gràcia, i en acabat sortia de l’aigua un cadell mig astorat fent un desmanyotat gambirol en l’aire, per a després caure de tos... els mariners a bord s’ho miraven amb un somriure sincer i entranyable.
Però els dofins havien vingut allí per a alguna cosa més. La vertadera causa de la seua visita era la de menjar gratuïtament una bona quantitat de peix. I per a això el que feien era aprofitar-se dels paranys que els humans utilitzen per a pescar peixos. Esperaven a què les xàrcies n’apressaren un nombre considerable, i llavors intervenien. A la veu del cap de la colla, els dofins s’hi cabussaven dins la mar esfumant-se de la superfície marina. Tot d’una la mar quedava neta de dofins. On eren? Doncs al fons marí, on l’art que anava arrossegant la barca s’engolia tots els peixos que trobava pel seu davant sense possibilitat de què aquests tingueren escapatòria. Els dofins, en baixar a l’altura del bou (el bou és el nom que rep l’art de l’arrossegament), es posaven al tall. Cadascú per un costat de la xàrcia, feien amb les seues dentetes uns forats del tamany suficient per a ficar-hi el morret, i furgant-hi es menjaven tots els peixos que, captius i sense possibilitat de fugir, eren al seu abast. Quan ja estaven farts, se n’anaven. Aquell dia ja havien menjat prou. Demà més. Uns traus de regulars proporcions en l’art donaven fe de la seua presència. En pujar el bou a bord i veure les desfetes causades per aquells entremaliats cetacis més d’un renec amb una bona dosi de resignació se sentirà sobre coberta. Per la tarda, a l’aplegar a terra, la primera tasca serà la de cridar al remendaor. Val a dir que en la pesca de l’arrossegament cada barca té enrolat un remendaor, el qual no es fa a la mar, sinó que només es dedica a remendar les destrosses que hi puguen haver-hi en els bous de la barca en la qual està enrolat. Al fanal, com veurem després, la cosa canvia.

Quan la nit comença a dibuixar-se en la mar i les barques de bou ja són a dins del port, les del fanal comencen la seua jornada. Les barques, que han passat tot el dia ancorades a L’Illa, posen el motor en marxa i se’n van pels voltants de les mars illenques tot buscant un lloc on començar la pesca. Els dofins no tarden en vindre. El llumero encén els llums i una claror encegadora esgarra la negror de la nit. Tard o d’hora s’arrimarà la mola de sardines o aladrocs. Els dofins, com els mariners, estan a l’aguait. De sobte, el llumero esbrina entre les ones de la mar unes bombolles delatores. Ja són aquí. La mola de peix, atreta pel crit lluminós nocturn, està allí al voltant de la llum. És hora d’actuar. A bord tot el món és mobilitza, i a la mar també. Els dofins a hores d’ara ja se n’han adonat de la situació i prenen posicions. De moment, però, deixen fer als pescadors. I quan ja els mariners han copat les sardines, entren en acció els dofins. Tot d’una salten a dins del cop a per les captives sardines i una volta assassiats de tant regalat festí, d’un bot se n’ixen. Però n’hi ha dofins que per arribar a les sardines prefereixen un altre camí, i el que fan és mossegar l’art i anar menjant-se totes les sardines que es fiquen a prop del forat que ha fet el dofí. Dissortadament n’hi ha més dofins d’aquests últims, que no d’aquells que salten pel suro que delimita el copo. Les destrosses en l’art, doncs, són diàries, i per tant les remendaores tenen la feina assegurada. Però això no és el que més preocupa als mariners del fanal.
A vegades la colla de dofins està manada per un dofí nervioset; i aquest, en veure arrimar-se la mola de sardina al bot de llums, no vol esperar a què aquesta quede presa. De seguida, ordena que es passi a l’acció. El resultat per als mariners és desastrós. La mola ha fugit perseguida pels dofins i els mariners s’han quedat en un pam de nas. Maleïts dofins que els han espantat la pesquera! N’hi ha fanalers que opten per remeis extrems. Tenen a bord una escopeta que no dubten en disparar contra els dofins quan els veuen apropar-se.

La sardina (4a entrega) La pesca del fanal als any quaranta i cinquanta al Grau de Castelló

"Hachos" de cristall que s'utilitzaven fins als anys setanta del passat segle per als llums del "bot de llums"

Com ja ha quedat dit, la pesca del fanal es fonamenta amb el fet de què les sardines (i també els aladrocs), en divisar una llum enmig de la negror de la nit, acudeixen a cercar-la com cridats per un avís misteriós. Una volta allí, els peixos s’hi arremolinen embriagats per la contrastant claredat nocturna. La resta és fàcil per al pescador com ja ha quedat explicat abans. N’hi ha, però, una circumstància que cal tenir en compte. Si la lluna és al bell mig de la nit, l’efecte contrastant s’hi minimitza fins a fer-lo gairebé imperceptible. Llavors aquests peixos blaus amb prou feina fan cas d’una llum que gairebé no s’hi distingeix de la claror de la nit. Total, que en dies de lluna plena no serveix el fanal per a pescar sardina. Solució: no eixir a pescar fins que la lluna comence a perdre força i deixe a la nit ser nit. Quan la lluna no hi és o no té força per a aclarir la nit es diu fosca. El període d’una fosca abraça vint-i-tres dies; els altres cinc dies, els immediatament anteriors i posteriors a la lluna plena, les barques de fanal no eixen a pescar, perquè n’hi ha lluna. Així és que el cicle pesquer del fanal gira al voltant de la fosca, els esmentats dies en què la lluna no es deixa veure per la nit, o que no en té prou de força encara per a il·luminar-la. Avui el concepte de fosca que es tenia abans, amb la conseqüència de no eixir a pescar durant la lluna plena, s’ha diluït fins al punt de no tindre cap incidència. Ara, encara que n’hi haja lluna, els fanals igual es fan a la mar, i el que és més important, igual pesquera fan en fosca que sense fosca. Això és degut (com veurem desprès) als avanços tecnològics, que han permès que una barca de fanal puga detectar les moles de sardina o aladroc mitjançant els ingenis mecànics, i aleshores els llums serviran per a cridar les sardines amb el seu xiscle lluminós una vegada apropat l’embarcació a la mola de peix.

"Bots de llum" atracats al port de Castelló. La foto és de juliol de 2003

Als anys quaranta, ja plenament arrelada la pesca del cèrcol al Grau, i sabuda la fertilitat de la mar illenca de les Columbretes, els pescadors grauers posen proa cap a L’Illa (els grauers sempre li han dit “l’Illa” a les illes Columbretes) per a fer les seues captures. Allí n’hi ha sardina i aladroc per a donar i vendre.
Els mitjans tècnics de què disposen els mariners grauers (estem en plena postguerra) són limitats, tant pel que fa a les embarcacions, -xicotetes a més no poder, puix pensem que aquests vaixells tenen una mitjana de catorze metres d’eslora (llargària de proa a popa) i que han de dur damunt de la seua coberta l’art, els diversos aparells per a la pesca, les nombroses caixes per a ficar el peix, de vegades el bot de boia, i a més una tripulació composta per no menys de vint homes- com pel que fa al carburant, el qual, atesa la precària situació econòmica del país en aquells anys, era escàs i calia estalviar-ne el més possible.
Per tal d’aprofitar al màxim l’estança a l’indret de pesca (les Columbretes) i fer els mínims viatges al Grau per a portar les caixes de sardines o aladroc, es pensa en un sistema que consisteix en fer-se a la mar dues barques: una que és la principal, la que du l’art, els aparells de pesca, el “bot de boia” i la tripulació; i una altra d’auxiliar, que no té cap altra missió que la de carregar amb les caixes de sardina i portar-les al Grau per a vendre-les, si aquella nit havia hagut pesquera, perquè, tot s’ha de dir, n’hi havia nit que la sardina no es deixava veure. Aquesta última és coneguda entre els fanalers com l’envià. L’envià, a més de servir per a dur la sardina o e l’aladroc al port, té la missió de barca-correu, i és ella qui serveix per a què la gent que es quede a les Columbretes tinga un lligam amb les coses de terra durant la fosca, i per descomptat, amb la seua família –més d’un mariner s’ha assabentat de què ha sigut pare per boca dels tripulants de l’envià-. L’embarcació principal doncs, es passarà tota la fosca en l’Illa. Per la nit, pescant. I pel dia, després de netejar els estris de pesca convenientment, i resoldre tots els afers que hagen pogut sorgir durant el procés de la pesca nocturna, la barca romandrà fondejada al recer de les roques illenques de les Columbretes fins que es torne a fer fosc.
Els mariners grauers d'aquells anys aprofitaven aquelles hores diürnes per a trepitjar l’Illa Grossa (la major de les illes de l’arxipèlag, i l’única accessible); allí n’hi havia el farer i la seua família, que sempre acollien les visites dels pescadors amb alegria i cordialitat. Els farers van viure en l’Illa Grossa fins a l’any 1975 en què s’instal·là un sistema d’il·luminació automàtica i va fer innecessària la seua presència. Però fins llavors, el farer (el més popular de tots va ser Francisco Bonachera que estigué de farer des de l’any 1953 fins a la seua jubilació, al 1974) era persona coneguda i apreciada per la marineria grauera.