La morralla (3a entrega)

La llista d’animals marins que podrien aparèixer en la pica seria interminable, però em quedaré amb aquells que per una o altra raó, avui encara, em segueixen fascinant.
Allò amb que em sorprenia mon pare podia ser una petxina de nòvia (una concha de peregrino o vieira que se’n diu en castellà). Per esbrinar l’origen de tan joiosa denominació hem de viatjar en el temps cap enrere un grapat d’anys. N’hi havia un costum entre els pescadors del Grau -costum que va durar, si més no, fins els anys cinquanta o seixanta del passat segle, que val a dir de passada, que va ser en aquests anys quan l’antigor va anar donant pas a poc a poc a la modernitat, i usos ancestrals començaren a perdre’s- que consistia en què, segons em contava mon pare, quan un mariner pretenia a una xica, era preceptiu i molt significatiu, regalar-li una “petxina de nòvia”. Així és que si alguna vegada entre el muntó de peix n’apareixia una, el jove mariner saltava tot emocionat: “me la salve, me la salve” al temps que agafava la petxina que havia aparegut entre el pilot de peixos, i se l'arraconava. Aquestes petxines són molt saboroses i valen per a enriquir qualsevol brou, o simplement per a fregir-les; però a mon pare, i a mi, com

més festa ens feia era ficar-la al foc tot fent-hi servir la seua closca com a paella natural.
De vegades el que em cridava l’atenció eren un parell de llimes. Sempre m’han impressionat les llimes. Aquest animal marí no té forma d’animal, guarda l’aparenç

Un pessic

a d’una estranya roca arrugada de color marró, i de tova textura. Per menjar-se la llima no cal cuinar-la, simplement s’ha de tallar amb un ganivet per la meitat, i aleshores eix una cosa groguenca i gelatinosa, que s’hi xupla, més amarga que la fel, i que a mi mai m'ha agradat, però a mon pare sí que li agradava, i s’ho menjava allí mateix a la cuina, a manera d’aperitiu.
El pessic era un altre dels animals marins que em causaven admiració. Aquell monstruós crac, gran com el puny, de tonalitat pàl·lida, clapejat per unes diminutes taques rogenques que cobrien la seua forta cuirassa, i armat de dues paoroses tenalles, era espectacular. Aplegava a casa encara viu, però amb les constants vitals força minvades. Tot i això, les seues serioses pinces eren perilloses. Mon pare l’agafava amb professional seguretat i li separava la cuirassa on eren les temudes tenalles, i aleshores la boca del cranc quedava descoberta, i desprotegida, llavors, jo li ficava fent-me el valent, un grapaet de sal a la boca, i immediatament començava aquell animaló a fer bombolles. I jo el mirava triomfant, com si hagués vençut en una imaginària batalla.
N’hi havia un peix, el gall, que sempre que en duia m’ensenyava les seues dues taques que té aquest peix a cada costat del cos, i mon pare el prenia ficant-hi els dits índex i polze en les misterioses taques negres, i el peix quedava perfectament pres. Mon pare em feia notar –i era veritat- que l’única manera d’agafar-lo sense que s’esvarés era col·locant-hi els dits exactament damunt d’aquelles dues enigmàtiques taques. L’explicació era clara. Aquell peix era miraculós. Les taques no eren taques, sinó que allò eren les empremtes sagrades que hi van deixar els dits de Sant Pere. Amb greu posat, m’explicava que un dia de mal temps i escassa pesquera, el patró dels pescadors va agafar aquest peix, justament aquest, el gall, i mostrant-lo al cel, digué a manera de lament, aquestes lacòniques paraules: “pobre pescatorum”, i després el va tornar a coberta. I els senyals dels dos dits del deixeble de Crist s’hi

Un gall

van quedar impresos per a sempre en el cos del gall com a santificades empremtes que li recordarien als pescadors la seua humil condició. I mon pare, tot cerimoniós, postil·lava dient que semblava cert que aquelles paraules les va dir dues vegades, “per això els pescadors som tan pobrets”, em deia, i tot seguit rematava... “adona’t tu si ho haguera dit tres vegades...”, i jo mirava les taques del gall com si foren autèntiques relíquies...un peix tocat per Sant Pere, ni més ni menys...