La moralla (5a entrega)

Un cavallet de mar

Mon pare quan jo era menut, de vegades em duia cavallets de mar. Els cavallets de mar són uns estranys animals marins d’uns quatre o cinc centímetres de llargària, que no es pareixen a cap altre peix, o crustaci, o molusc. Aquest animal marí és únic. Ni té espines, ni escates, ni cuirassa externa. La pell que el recobreix és tova i rugosa, i quan s’asseca es fa dura i rígida. Els cavallets de mar no són comestibles, per tant, quan se’n pesca un, se’l retorna a la mar, perquè no val per al mercat. Però, la seua capriciosa forma, que ben bé recorda a un cavallet, no mai deixa indiferent a un xiquet. Pareix un ésser imaginari. Que no és reial. Sembla haver eixit d’un conte. No té forma de peix, ni de molusc, ni de res... és un animal mitològic que ha caigut a la mar... un cavallet encantat! I així ho entenia jo, com quelcom màgic.
També n’hi havia de vegades entre la morralla una “olivereta”, que és una mena de corall que naix arrelada a una closca o a una pedra i que per la seua ramificada disposició dóna la impressió d’ésser un arbre marí en miniatura, d’ací el seu nom. Les “oliveretes” no eren cosa de xiquets, directament ma mare la posava a assecar per a servir d’adorn. El mateix passava amb les “caragoles”. Les “caragoles” són aquells caragols grandots que si fiques l’orella s’escolta el soroll de la mar. Però allò que a mi més em feia pensar en el fantàstic món de la mar, més bé voldria dir, en el fons de la mar, eren les estrelles, les estrelles de mar. Aquests equinoderms, que com les “caragoles”, les “porcelanes” i els cavallets de mar no eren comestibles, només servien per a adorn. Però com que són una classe d’animals relativament abundants, i no tenen eixida al mercat, no són gens apreciades, i normalment anaven a parar a la mar. Però de vegades, mon pare en duia alguna a casa. N’hi havia dues classes d’estrelles de mar. Unes eren de color marró claret, amb unes punxes en els braços que li donaven una textura aspra. Aquestes eren les més adients per a penjar-les a la paret. Però a mi les que més m’agradaven, les més boniques, eren unes que n’hi havia de color roig. Jo estava convençut de què aquelles estrelles rogenques havien caigut del cel per la nit, i mon pare amb la seua xarxa les havia rescatat. Eren, doncs, éssers celestials. I jo, quan es feia fosc i mirava la clara nit d’aquells anys, tan negra que dibuixava diàfanament tots els estels siderals que omplien la nit d’ullets que parpellejaven silenciosament, pensava que, potser aquella estrella llunyana que es veia bategar suaument en el cel com una minúscula piga lluminosa, aquesta mateixa nit cauria des del firmament a la mar. I ningú no sentiria el seu nocturn esclat, ni veuria el regall de llum que havia pintat en la nit. Només els peixos se n’adonarien, ells sí. I la mirarien submergir-se lentament en la mar, mentre el foc que li donava llum a l’estrella s’anava apagant a poc a poc en sentir el contacte de les aigües. I l’estel, una vegada en el sòl marí, sense la pols sideral que l’alimentava, i sense llum, irremeiablement moriria. I allí romandria aquell animal celeste fins que les xàrcies l’arreplegaren.

Una olivereta i una caragola

La morralla i la meua infantesa

Els peixos han format part de la meua vida. Des de ben xicotet. No puc recordar-me’n de cap situació per molt llunyana en el temps que siga, en què d’alguna o d’altra manera estiguera la pesquera i el món de la mar presents. Tot en el meu xicotet univers d’aleshores girava al voltant dels peixos... de la mar.. Mon pare, de tant respirar-ne, feia una abellidora olor a mar, a ones, a barca marinera, a llibertat... i jo, en veure el munt d’animals marins que mon pare havia escampat allí a la pica, sentia que la vida, per un dia més, continuava... Vista aèria del Grau. És l'any 1961
I com que el fil del temps no es deté mai, perquè és tot un seguit d’accions i esdeveniments, i amb prou feia dóna algun respir, una vegada el peix en la pica, de seguida, o mon pare o ma mare es posaven a netejar-lo, la qual cosa la feien amb absoluta mestria i contundent diligència, com qui no fa la cosa. Mon pare gaudia d’una autèntica i professional destresa en netejar els peixos. Els agafava, i amb tanta sotilesa que semblava que en compte d’estripar-los, els estava acaronant, els hi aplicava sàviament els dits per l’opercle i els extreïa la panxa; de vegades no eren prou les ungles i en feia servir un afiladíssim ganivet que ell esmolava amb una pedra “esmolaora” –una pedra rodona de marès que havia agafat de “l’esplanà” on n’hi havia arrodonides pedres de riu per a donar i vendre-, i amb quatre ràpides llampegades deixava els peixos llestos per a cuinar-los. Donava gust veure’l. Ma mare, s’ha de dir, també havia adquirit una gran desimboltura en aquesta tasca, i de fet, eren moltes les vegades que ho feia mentre mon pare es llavava. I això, tots els dies, tret de dissabtes i diumenges. No, quan pense en els anys de la meua infantesa no puc pensar en cap menjar en què no estigués, ni que fóra de manera testimonial, un plat de morralla. Fins i tot els diumenges, que la paella era preceptiva, recorde que ma mare també en fregia un grapaet de morralla que hi havia guardat, i que nosaltres mai obviàvem.
Recorde les cavil·lacions de mare en veure la morralla. Si allò seria per al sopar, o per al dinar de sendemà, o per a mi, per a l’esmorzar de l’endemà a l’escola. Quina passió ficava ma mare en “desmullar-me” el peix (separar la molla de les espines) per al meu esmorzar a l’escola. En tenia prou amb un parell de peludetes menudes, un pagell xicotet, un mollet, o un llucet... tot mesclat. Ficava les molles en un plat, i ja ho deixava enllestit per a demà al matí posar-m’ho en una rua. Tot i que aquest costum, més o menys esporàdic, va continuar durant tota la meua vida escolar, el meu record em porta als primers anys d’escola, quan era parvulet. Encara pareix que tinga davant dels meus ulls el saquet de rígid plàstic blanc on n’hi havia l’esmorzar, convenientment enrotllat en formal paper d’estrassa. Era una bosseta que disposava en la part superior d’uns cordellets (que en un principi eren blancs i que més tard esdevingueren d’un indeterminat color ocre tirant a negre) que a l’estirar-los segellaven la bosseta. Així, amb el saquet fermament tancat en una mà i la cartera en l’altra, eixia de casa camí de l’escola tots els dies. Quan es feia l’hora del pati, com tots els meus companys, obria la bosseta i me’n portava l’entrepà. I començava a menjar-me’l enmig de la cridòria de tots els xiquets que, com jo, estaven desfogant pel pati de l’escola “La Marina”, que era on jo anava, perquè, llavors, era l’única escola del Grau, les seues ganes de córrer amunt i avall. Recorde com si fos ahir l’agradable textura del peix entre el pa, suaument oliós i amb aquell inconfusible i familiar gust a mar. Jo, però, tenia més ganes de jugar que de menjar, i vaig aplegar a odiar aquell saquet de plàstic blanc amb cordells d’indefinit color. I l’odiava perquè, com que jo sempre he estat una persona poc menjadora, els mossos que li aplicava al sofert entrepà que llanguia entre les meues mans no eren consistents, ni disposaven de l’entusiasme i la il·lusió adient per a acabar l’entrepà amb dos mossos i dedicar-me en cos i ànima als vertiginosos i emocionants jocs que tenien lloc en aquell diminut pati ple a vessar d’estrident xicalla. S’ha de dir que el pati estava dividit per un mur. A una banda, les xiquetes, i a l’altra, els xiquets, per què no ens mesclàrem. Però el mur era d’escassa alçada i els xiquets no teníem cap problema en pujar-nos dalt i veure jugar a les xiquetes; i les vèiem saltar a la corda, i les sentíem cantar les rítmiques cançonetes asseguts dalt del mur separador. Com deia, la meua falta de definició i solvència en els mossos, feien que la rua no minvara gaire, i durava i durava i allò mai no s’acabava. A més a més, com que jo no deixava de participar-hi en els jocs amb la rua a la mà, cada vegada es tornava més mostosa al contacte de la suor natural de la mà i l’acumulació de pols i terra del pati. Total, que tot plegat, aquella saborosa i amorosa rua que ma mare amb tota la cura del món m’havia preparat em feia més nosa que altra cosa. No eren pocs els dies que l’hora de tornar a classe em sorprenia amb la rua a la mà. Més d’una vegada, de rigorós amagat, i amb la sincera complicitat dels meus cosins Toni Trilles i Toni Montañés, de no dir-li-ho a ma mare, ni a la mestra (primer “Doña Nati”, i després “Doña Angelita”), em vaig haver de desfer del destorb alimentari amb una eficaç acció vora una paperera; i com si tingués un coet al cul, en veure’m lliure de la rua, les cames començaren a córrer i córrer...