Dos molls. El de dalt és un moll de roca, i el de baix de fangs
Nom científic: Mullus Barbatus (el moll de fang) i Mullus Surmuletus (el moll de roca)
Família: Múllidos
Nom comú: En castellà, salmonete. En català, roger. En valencià, moll. En el Grau de Castelló, moll. Al moll xicotet se’l coneix entre els grauers amb el nom de mollicà o mollicó. Si el moll és un poc més gran, sense assolir, però, el tamany de l’adult, es diu moll de segona.
Hàbitat: Els molls de fang viuen sobre fondos de fang de la plataforma continental entre els 50 i els 300 metres de profunditat. També es poden trobar en fondos arenosos com les platges. Cal fer un important aclariment: el moll de fang es reprodueix en fondos de 10 a 55 metres. La qual cosa vol dir que els mollets menuts, (la mollicà) és ací en aquests fons on s’hi ha d’anar per a pescar-ne. Però aquesta pràctica està prohibida per raons òbvies. Això s’ha concretat amb vedes com la prohibició de pescar en menys calat de 50 metres i la parada total de la flota de l’arrossegament en els mesos de la cria dels molls.
El moll de roca viu com el seu nom indica al recer de les roques, però també de vegades els podem trobar en fondos arenosos amb abundant colònia de Posidònia Oceànica, sempre amb menys de 400 metres de fondària.
Val a dir que els molls, tant el de roca com el de fang, són molt gregaris de jovenets, tot el contrari de quan es fan grans, que es tornen solitaris i amb prou feines es pot veure algun grup de molls adults.
Nom científic: Mullus Barbatus (el moll de fang) i Mullus Surmuletus (el moll de roca)
Família: Múllidos
Nom comú: En castellà, salmonete. En català, roger. En valencià, moll. En el Grau de Castelló, moll. Al moll xicotet se’l coneix entre els grauers amb el nom de mollicà o mollicó. Si el moll és un poc més gran, sense assolir, però, el tamany de l’adult, es diu moll de segona.
Descripció: El moll de roca i el de fang són molt apareguts. La diferència principal la trobem en la coloració del cos. Tots dos tenen una tonalitat argentada pel ventre, però l’aspecte del llom és distint. El moll de roca pot dir-se que el té decididament roig, en canvi en el moll de fang adquireix una tènue coloració rosada.
El moll de roca té la peculiaritat de canviar la intensitat del seu color roig, fent-se més roig segons la profunditat, el moment del dia, o el seu estat emocional.
Val a dir que alguns molls de roca s’han aclimatat a viure en aigües molt poc profundes, fins i tot n’hi ha en les roques de dins del port, els quals (sempre de talles molt inferiors a la resta de mars més fondes, i de qualitat gastronòmica infinitament inferior) presenten una coloració cendrosa-groguenca. Una altra cosa que s’ha de tindre en compte en els molls de roca pel que fa a la seua inconstant coloració, és que els molls, al ple del dia mostren una franja longitudinal força pronunciada de color roig fosc, o també marró, que va des de l’ull fins la cua, i quatre o cinc ratlles groguenques que es dibuixen a tot el llarg del seu cos.
Finalment apuntarem una darrera diferència entre els dos tipus de moll: el moll de roca té el morret més allargassat que el seu parent, i les dues barbetes que els eixen tant a l’u com a l’altre de sota el mentó són més llargues en el moll de roca.
El moll és un peix de talla menuda. El cos el té moderadament comprimit. El perfil del cap, abrupte, presenta una de les seues peculiaritats més característiques: les dues barbetes que pengen del mentó.
Els molls de roca poden arribar a fer fins a 30 cm. de llargària, encara que les talles més normals són aquelles que van dels 20 als 25 cm. Els molls de fang són una miqueta més menuts, generalment les talles van dels 10 als 20 cm, tot i que es poden pescar exemplars de fins a 30 cm. de forma molt ocasional.
El moll de roca té la peculiaritat de canviar la intensitat del seu color roig, fent-se més roig segons la profunditat, el moment del dia, o el seu estat emocional.
Val a dir que alguns molls de roca s’han aclimatat a viure en aigües molt poc profundes, fins i tot n’hi ha en les roques de dins del port, els quals (sempre de talles molt inferiors a la resta de mars més fondes, i de qualitat gastronòmica infinitament inferior) presenten una coloració cendrosa-groguenca. Una altra cosa que s’ha de tindre en compte en els molls de roca pel que fa a la seua inconstant coloració, és que els molls, al ple del dia mostren una franja longitudinal força pronunciada de color roig fosc, o també marró, que va des de l’ull fins la cua, i quatre o cinc ratlles groguenques que es dibuixen a tot el llarg del seu cos.
Finalment apuntarem una darrera diferència entre els dos tipus de moll: el moll de roca té el morret més allargassat que el seu parent, i les dues barbetes que els eixen tant a l’u com a l’altre de sota el mentó són més llargues en el moll de roca.
El moll és un peix de talla menuda. El cos el té moderadament comprimit. El perfil del cap, abrupte, presenta una de les seues peculiaritats més característiques: les dues barbetes que pengen del mentó.
Els molls de roca poden arribar a fer fins a 30 cm. de llargària, encara que les talles més normals són aquelles que van dels 20 als 25 cm. Els molls de fang són una miqueta més menuts, generalment les talles van dels 10 als 20 cm, tot i que es poden pescar exemplars de fins a 30 cm. de forma molt ocasional.
Hàbitat: Els molls de fang viuen sobre fondos de fang de la plataforma continental entre els 50 i els 300 metres de profunditat. També es poden trobar en fondos arenosos com les platges. Cal fer un important aclariment: el moll de fang es reprodueix en fondos de 10 a 55 metres. La qual cosa vol dir que els mollets menuts, (la mollicà) és ací en aquests fons on s’hi ha d’anar per a pescar-ne. Però aquesta pràctica està prohibida per raons òbvies. Això s’ha concretat amb vedes com la prohibició de pescar en menys calat de 50 metres i la parada total de la flota de l’arrossegament en els mesos de la cria dels molls.
El moll de roca viu com el seu nom indica al recer de les roques, però també de vegades els podem trobar en fondos arenosos amb abundant colònia de Posidònia Oceànica, sempre amb menys de 400 metres de fondària.
Val a dir que els molls, tant el de roca com el de fang, són molt gregaris de jovenets, tot el contrari de quan es fan grans, que es tornen solitaris i amb prou feines es pot veure algun grup de molls adults.
Una caixa de moll de roca (dalt) i una moll de fang (baix)
Alimentació: S’alimenten d’organismes bentònics com xicotets mol·luscos, equinoderms i peixets menuts. Les seues allargassades barbetes les fan servir per a gratar en el fang o en la superfície molsuda de les roques i buscar aquests animalius. Per això quan pel dia es veu algun mollet, sempre se’l veurà aletejant les barbetes de sota la boca, com si estiguera practicant algun rar cerimonial.
Modalitat de pesca: Tant un moll com l’altre es pesquen al trasmall, i en major quantitat en l’arrossegament. Tot i que es pesca tot l’any, els mesos forts del moll són els que van d’agost a febrer.
Observacions: El moll és, com deia mon pare, “el rei de la pesca de l’arrossegament”, i val a dir que tenia tota la raó del món. De totes les espècies que es pesquen en el Grau a l’arrossegament, la més preada és el moll. D'una banda perquè el moll (tant el de roca com el de fang) té una importància en el mercat extraordinària, i per una altra banda, perquè es dóna la circumstància de què la mar grauera és rica en molls. També s’ha de dir que al trasmall és ben rebut el moll, i que un bon grapat de moll pot arreglar una jornada pesquera, però al trasmall n’hi ha d’altres possibilitats, com ara algun o alguns generosos exemplars de llangosta, o un sarpat de palaes, o unes caixes de mabres, o d’oraes..., però al bou, com dèiem abans, si no n’hi ha moll, la cosa es complica de forma alarmant. De fet, les barques del bou es passen tota la temporada a l’aguait del cercle reproductiu del moll.
Al Grau, les barques de l’arrossegament, s’ha de dir sense por a l’exageració, pràcticament depenen del moll. Les vedes que es fan i s’han fet al llarg del temps sempre han estat per tal de preservar la reproducció i cria del moll. A banda dels dos mesos d’atur de la flota pesquera d’arrossegament, n’hi ha una altra veda que dura tot l’any i que consisteix en la prohibició de pescar en fons de menys de cinquanta metres.
Aquesta prohibició té raó de ser, perquè el moll naix i passa els primers mesos de la seua vida en aquestes fondàries. En plena temporada de cria del moll (de juliol a octubre, que és quan els mollets eixen de l’ou) les zones arenoses properes a la platja, des dels deu fins als quaranta o cinquanta metres de fondo, estan plenes aleshores de diminuts mollets recent nascuts. Aquests animalius, que no ultrapassen els 6 ó 7 centímetres de llargària, són el que es coneix al Grau amb el nom de mollicà, mollicó o mollet.
Si les barques de bou arrosseguen les seues xàrcies per menys dels esmentats cinquanta metres de fondària, que s’ha de tornar a dir que sempre ha estat prohibit, les seues xàrcies ben bé poden omplir dos, tres, quatre caixes (depén de la potència de la barca i per tant, de la grandària de la xàrcia) d’aquest peixet menut, propiciant així que quan siga la temporada del moll adult, les captures estiguen sota mínims. Al Grau de Castelló, i també a altres indrets veïns, s’ha abusat molt d’eixa destructiva pràctica pesquera, tot i les, de vegades, severes mesures de vigilància que han adoptat anys enrere la Comandància de Marina, i ara la Guàrdia Civil.
Abans, fins els anys vuitanta del segle passat, si una barca gosava anar a fondos tan secs – els “fondos secs” són en l’argot grauer fondos de poc calat- i pescava mollicà, aquests peixets, és clar, no s’exhibien a la llotja, sinó que es venien d’amagat. El comprador en sendemà podia impunement vendre’ls. Avui en dia la cosa s’ha complicat molt, i és gairebé impossible vendre la mollicà al mercat. La mollicà que es pesca avui (perquè inevitablement se’n pesca) no es ven, simplement se la mengen els mariners a les seues cases.
El que sí que es pot exposar -abans i ara- al mercat amb tota la legalitat del món és el moll de segona, alguns dels quals són només un poc més grans que la mollicà. I per a pescar-ne s’hi ha d’anar a aigües de poc calat. I també s’ha de dir que de vegades, junt amb aquests molls jovenets (moll de segona) se’n barregen en la xàrcia d’altres de més menuts, és a dir mollicà. Per a evitar la casual captura d’aquests xicotets espècimens, des de la Comandància (o ara des de la Guàrdia Civil) controlen que el copo de l’art no siga tan cec com per a què els mollets menuts no tinguen la possibilitat de passar per malla i es puguen esmunyir pels foradets que configuren la xàrcia. Alguns pescadors solucionaven el “problema” d’una corona massa clara, ficant-hi el que s’anomenava en l’argot bouero una trampa –aquesta pràctica estava prohibidíssima- que consistia en folrar el copo per dins amb una tela de sac totalment cega. No cal dir que la trampa la ficaven molt d’amagat, al mig de la mar, sense que es puguera assabentar-se’n ningú, ni les autoritats ni els altres pescadors, dic això últim perquè val a dir que allò de ficar la trampa no estava, ni de bon tros, ben vist pels mariners de les altres barques.
Jo me’n recorde que quan la subhasta es feia escampant sobre el terra de la llotja totes les caixes en forma de rogle, el meu cosí Toni i jo, quan a l’estiu anàvem a ajudar a "pesar", ens agradava fixar-nos en la classe de peix que portava cada barca per mirar de saber on hi havia estat corrent bou. Sabent quin peix n’hi havia en les caixes esbrinàvem (amb un encert gairebé professional) on havia estat pescant aquella barca; si n’hi havia caixes de moll de segona, el meu cosí i jo ens miràvem amb complicitat, i ens dèiem sense parlar: “aquesta barca ha estat pescant amb aigua als genolls, de segur que ja en tindrà alguna caixa de mollicà amagada a la nevera”; si, en canvi, vèiem lluços, raps, llistes o mòlleres sabíem que havien anat fora ( anar “fora” volia dir “fora de terramilles”, amb una profunditat, potser, de fins als cent metres) i llavors, de molls, si n’hi havia, n’eren grans, i per suposat, cap moll de segona.
Alimentació: S’alimenten d’organismes bentònics com xicotets mol·luscos, equinoderms i peixets menuts. Les seues allargassades barbetes les fan servir per a gratar en el fang o en la superfície molsuda de les roques i buscar aquests animalius. Per això quan pel dia es veu algun mollet, sempre se’l veurà aletejant les barbetes de sota la boca, com si estiguera practicant algun rar cerimonial.
Modalitat de pesca: Tant un moll com l’altre es pesquen al trasmall, i en major quantitat en l’arrossegament. Tot i que es pesca tot l’any, els mesos forts del moll són els que van d’agost a febrer.
Observacions: El moll és, com deia mon pare, “el rei de la pesca de l’arrossegament”, i val a dir que tenia tota la raó del món. De totes les espècies que es pesquen en el Grau a l’arrossegament, la més preada és el moll. D'una banda perquè el moll (tant el de roca com el de fang) té una importància en el mercat extraordinària, i per una altra banda, perquè es dóna la circumstància de què la mar grauera és rica en molls. També s’ha de dir que al trasmall és ben rebut el moll, i que un bon grapat de moll pot arreglar una jornada pesquera, però al trasmall n’hi ha d’altres possibilitats, com ara algun o alguns generosos exemplars de llangosta, o un sarpat de palaes, o unes caixes de mabres, o d’oraes..., però al bou, com dèiem abans, si no n’hi ha moll, la cosa es complica de forma alarmant. De fet, les barques del bou es passen tota la temporada a l’aguait del cercle reproductiu del moll.
Al Grau, les barques de l’arrossegament, s’ha de dir sense por a l’exageració, pràcticament depenen del moll. Les vedes que es fan i s’han fet al llarg del temps sempre han estat per tal de preservar la reproducció i cria del moll. A banda dels dos mesos d’atur de la flota pesquera d’arrossegament, n’hi ha una altra veda que dura tot l’any i que consisteix en la prohibició de pescar en fons de menys de cinquanta metres.
Aquesta prohibició té raó de ser, perquè el moll naix i passa els primers mesos de la seua vida en aquestes fondàries. En plena temporada de cria del moll (de juliol a octubre, que és quan els mollets eixen de l’ou) les zones arenoses properes a la platja, des dels deu fins als quaranta o cinquanta metres de fondo, estan plenes aleshores de diminuts mollets recent nascuts. Aquests animalius, que no ultrapassen els 6 ó 7 centímetres de llargària, són el que es coneix al Grau amb el nom de mollicà, mollicó o mollet.
Si les barques de bou arrosseguen les seues xàrcies per menys dels esmentats cinquanta metres de fondària, que s’ha de tornar a dir que sempre ha estat prohibit, les seues xàrcies ben bé poden omplir dos, tres, quatre caixes (depén de la potència de la barca i per tant, de la grandària de la xàrcia) d’aquest peixet menut, propiciant així que quan siga la temporada del moll adult, les captures estiguen sota mínims. Al Grau de Castelló, i també a altres indrets veïns, s’ha abusat molt d’eixa destructiva pràctica pesquera, tot i les, de vegades, severes mesures de vigilància que han adoptat anys enrere la Comandància de Marina, i ara la Guàrdia Civil.
Abans, fins els anys vuitanta del segle passat, si una barca gosava anar a fondos tan secs – els “fondos secs” són en l’argot grauer fondos de poc calat- i pescava mollicà, aquests peixets, és clar, no s’exhibien a la llotja, sinó que es venien d’amagat. El comprador en sendemà podia impunement vendre’ls. Avui en dia la cosa s’ha complicat molt, i és gairebé impossible vendre la mollicà al mercat. La mollicà que es pesca avui (perquè inevitablement se’n pesca) no es ven, simplement se la mengen els mariners a les seues cases.
El que sí que es pot exposar -abans i ara- al mercat amb tota la legalitat del món és el moll de segona, alguns dels quals són només un poc més grans que la mollicà. I per a pescar-ne s’hi ha d’anar a aigües de poc calat. I també s’ha de dir que de vegades, junt amb aquests molls jovenets (moll de segona) se’n barregen en la xàrcia d’altres de més menuts, és a dir mollicà. Per a evitar la casual captura d’aquests xicotets espècimens, des de la Comandància (o ara des de la Guàrdia Civil) controlen que el copo de l’art no siga tan cec com per a què els mollets menuts no tinguen la possibilitat de passar per malla i es puguen esmunyir pels foradets que configuren la xàrcia. Alguns pescadors solucionaven el “problema” d’una corona massa clara, ficant-hi el que s’anomenava en l’argot bouero una trampa –aquesta pràctica estava prohibidíssima- que consistia en folrar el copo per dins amb una tela de sac totalment cega. No cal dir que la trampa la ficaven molt d’amagat, al mig de la mar, sense que es puguera assabentar-se’n ningú, ni les autoritats ni els altres pescadors, dic això últim perquè val a dir que allò de ficar la trampa no estava, ni de bon tros, ben vist pels mariners de les altres barques.
Jo me’n recorde que quan la subhasta es feia escampant sobre el terra de la llotja totes les caixes en forma de rogle, el meu cosí Toni i jo, quan a l’estiu anàvem a ajudar a "pesar", ens agradava fixar-nos en la classe de peix que portava cada barca per mirar de saber on hi havia estat corrent bou. Sabent quin peix n’hi havia en les caixes esbrinàvem (amb un encert gairebé professional) on havia estat pescant aquella barca; si n’hi havia caixes de moll de segona, el meu cosí i jo ens miràvem amb complicitat, i ens dèiem sense parlar: “aquesta barca ha estat pescant amb aigua als genolls, de segur que ja en tindrà alguna caixa de mollicà amagada a la nevera”; si, en canvi, vèiem lluços, raps, llistes o mòlleres sabíem que havien anat fora ( anar “fora” volia dir “fora de terramilles”, amb una profunditat, potser, de fins als cent metres) i llavors, de molls, si n’hi havia, n’eren grans, i per suposat, cap moll de segona.
1 comentario:
Miguel,molt bona explicació del que ha representat i represente aquesta especie que es el moll per al peixcador de bou.De la morralla has fet el salt al moll que es tant com dir del últim al primer, pero encara que el moll junt amb el llús son les especies mes cobdiciades i mes pagades en la subasta, un bon peixcador sap apreciar tant l’una com l’altra especie a l’hora del ranxo i m’atrevirie a dir que tindrie dubtes per triar la millor.Ja se sap que un suquet de morralla amb els seus cabudets i peludetes está per xuclarse els dits,pero si es de mollicá tampoc está mal,amb la seua creilleta i allets.Aquest menjar constituie el esmorcar o el dinar si la pressa per la feina no donabe temps a fer el suculent rossejat.La veritat es que els fills de peixcador ens hem criat amb morralla i moll i lluset cuinats de totes les maneres a diari,per aixó hem venen a la ment sols records tendrisims.Ara recorde allá en la llunyania una colla de xiquets inquiets i travesos jugant pel carrer divertinse fins l’extenuasio,carrers Canalejas-Gravina,a cendri i a xurro i per a descansar anaven a veure aigua a casa Toni Montañes on hi habia la iaia fregint mollets o morralleta i molt carinyosament ens donaba unes llesquetes mullades amb aquell oli calentet que sabie a gloria.
La caixa de moll i llús era colocada amb tota la parsimonia al capdavant de totes en el que constituie “l’escampá” o conjunt de captures del dia clasificades en caixes.Avans de la subasta se podie disposar d’un grapat de peix de qualsevol especie per fer un obsequi a algú o alguna venda de compromis, pero la caixa de moll i llus ere quasi un sagrát tan sols tocarla perque amb ella anaven els guanys del día i si la “desgraciaven” ,posiblement baixarie el preu,per tant n’hi habie que vigilar-la especialment..”Fulano en portabe dos de segona i una de moll i llus,eixa barca porte bona setmana”,demá si fa bon día radere d’ell al “planasso”(podíe ser el comentari del día per part del patró).
Per acabar hem bé al cap un acudit o verset antic apres de boca de la iaia Francisca que fa referencia al moll:
Un peixcador valenciá
D’eixos que son de la soca
A sant Pere li resá
I set paneres agafá
En colmo!!…de moll de roca.
El peixcador d’avans s’aclamabe als sants i a Déu i ere molt supersticiós…ara no fa falta perque tenen masa mitjos. Adeu.
Publicar un comentario