La “barquilla”
La barquilla era una llanxa ràpida de l’Armada Espanyola que s’encarregava de vigilar les costes castellonenques. Ara aquest servei el fa la Guàdia Civil, però fins als anys vuitanta del passat segle, la vigilància costanera era cosa dels militars. I encara més, els mariners, tot i ser civils, havien d’acollir-se a les normes que es dictaven des de la Comandància de Marina de Castelló. És a dir, que els mariners formaven una classe de ciutadans que, sense estar militaritzats, s’havien de sotmetre, si no a les formes, sí, a les normes militars. De fet, la màxima autoritat dels pescadors grauers era el Comandant. I tots els seus subordinats (oficials, sergents, contramaestres...) estaven per sobre dels mariners, doncs, tot plegat eren representants de l’autoritat militar suprema.
Pel matí quan les barques del fanal descarregaven el peix, o a la tarde, quan barquetes de trasmall i barques de bou exposaven la seua pesquera a la llotja, la figura d’un grisenc suboficial (brigada o sergent) acompanyat moltes vegades per un o dos “marinos” (joves de lleva que feien la “mili” a la Comandància del Grau) era inevitable. I la seua presència infonia un respecte ancestral en els pescadors, perquè ells representaven la llei. Els mariners, doncs, en veure’ls havien d’extremar la seua cura. El perill de què el contramaestre volguera pujar a bord per inspeccionar l’art, o si n’hi havia cap espècimen (mollicà, fonamentalment) amagat en la nevera (la nevera era com deien els mariners al celler de la barca) era reial. Així com també ho era que ja amb el peix descarregat a la llotja, es fixés amb massa detall en les caixes per veure si n’hi havia cap peix massa xicotet (fonamentalment llucetó o mollicà).
Però el que més por els feia als patrons no era això, això ho sabien torejar prou bé. El que de veritat els feia pànic als patrons de les barques de bou era que foren atrapats per la barquilla pescant en aigües de menys calat del permès (a aquests indrets se’ls coneixia amb el nom de “terramilles”).
Quan la barquilla enxampava a una barca pescant en “terramiles”, la sensació de derrota entre la marineria era total, aclaparadora i sense pal·liatius. La soferta sentència que formulava en aplegar a casa el mariner, o encara més, el patró, de “mos ha agarrat la barquilla” era veritablement humiliant. En pronunciar davant la seua família, aquestes sentencioses paraules, estava acceptant amb sotmesa resignació que havien sigut vençuts, i el que era pitjor, no per elements naturals com puguera ser el mar embravit, sinó per punyeteres causes artificials que ell amb prou feines arribava a comprendre...
Els seus artificis, no ja per a enganyar els peixos, sinó per burlar la vigilància de la barquilla havien fallat estrepitosament. I ara, a més a més, s’havia de fer front a les conseqüències: pagar una multa i acomplir un atur forçós que variava, segons si se n’era reincident o no.
La barquilla es podria dir que era un nom genèric. Vull dir, que no es referia a una nau en concret, sinó més bé a aquella nau que feia una determinada tasca, que no n’era altra que la de vigilar la costa.
Al Grau de Castelló n’hi ha hagut diversos vaixells (militars tots ells) que se n’han dedicat a aquesta labor.
L’Armada Espanyola no comptava (estem parlant dels primers anys de la dècada dels seixanta) amb unitats específiques per a dedicar-se a la vigilància de la pesca litoral. Aleshores es tirà mà d’altres vaixells, com ara el guardacostes Javier Quiroga, després els remolcadors de rada RR-10 i RR-20. Més endavant, ja a mitjans dels anys seixanta, apleguen els patrullers V-9 i V-19, i ja per fi, el patruller que més temps va ser al port de Castelló, la V-21.
Val a dir que el patruller V-21 és el que tots els mariners tenen a la memòria quan es parla de la barquilla, perquè aquest va ser en diferència el vaixell de vigilància que més temps va estar en les mars graueres.
El meu oncle Juan Bautista Almela, (mon tio Batistet), que era el pare del meu cosí i amic inseparable Juan, i també de Rubén, que tot i ser més menut, també de vegades venia en la nostra colla, en va ser durant un temps, que per a ell, segons ens comptava, es va fer interminable, el comandant de la Barquilla. Pensem que ell era del Grau pels quatre costats (amb el seu pertinent malnom, doncs era fill de La Pato), criat al Grau, i per tant, amic, o conegut de tots els pescadors boueros (i alguns, com n'era el cas de la nostra barca, familiars), per això es comprendrà ben bé que allò de vigilar i castigar amb una forta multa als seus paisans (que és veritat això, no deixaven d'anar a terramilles, per la qual cosa el control havia d'ésser sever), si més no, n'era una situació prou incòmoda. Mon tio Batistet havia estat destinat a Cartagena a primeries dels seixanta, i allí va tindre un greu accident en copejar-li al cap un canó en unes maniobres, que per poc li costa la vida. Juan, el nostre cosí (cosí de Toni i meu) sempre ens deia, mig astorat, quan venia al cas, que aquell colp li havia ocasionat a son pare un “derrame cerebral” i que no es va morir de miracle. Després, mitjançant els anys seixanta el destinaren al Grau (com ja ha quedat dit) amb el grau d'Alferez de Navio, i allí estigué fins a l’any 1972 que el destinaren a Madrid, on li va arribar la jubilació. Ja jubilat (principis dels anys vuitanta) tornaren definitivament al Grau on dissortadament la mort el sorprengué pocs anys després.
La Barquilla era una nau més prompte menuda que no pas gran. Venia a ser del tamany, si fa no fa d’una barca de bou. Es tractava, però, d’un vaixell militar, i per tant, a més d’ésser més lleuger i esvelt, no hi faltava a bord la seua metralladora, així com tots els estris que donen naturalesa militar a una embarcació. El casc gris característic de les naus militars dominava la seua intimidatòria presència. Sempre estava atracada al seu lloc, al costat del sortidor de petròlio. Quan passejàvem pel moll i passàvem pel seu costat, la miràvem de reüll. Els “marinos” que feien guàrdia, juganers i jovials, banderejaven per coberta, totalment aliens a les emocions que despertava entre els pescadors la presència d’aquella llanxa ràpida de l’Armada Espanyola.
Però quan de veritat donava por la barquilla era quan es feia a la mar.
Ni de bon tros eixia tots els dies. Pot ser que aquesta aleatòria freqüència en patrullar les mars castellonenques afegira una bona dosi de morbositat a l’hora d’aventurar-se a pescar en aigües prohibides. El patró calibrava abans de decidir-s’hi tots els condicionants: si el dia anterior havia eixit, si feia mal temps, si algú li ho havia insinuat (és cert que hi havia patrons que tenien informació privilegiada) i per fi...la seua intuïció, o el simple fet de veure que moltes barques es dirigien cap a terramilles.
Mon pare me’n va contar moltes de peripècies al voltant de la barquilla. Val a dir que la majoria hi sortia triomfant. És clar que si era al contrari, amb prou feines tenia valor per contar-ho.
Recorde aquells sopars, amb el plat de morralla al mig de la taula com era pertinent tots els dies, i la intensitat del seu relat. Unes vegades s’havien escapat de pura sort, doncs n’eren un bon grapat de barques pescant-hi en terramilles i no havien anat a per ells; altres havien aconseguit fugir tallant els cables; moltes voltes s’havien escapolit senzillament per prudència (no anant a terramilles). I mon pare detallava fil per randa tota l’aventura, mentre ma mare, amatent, mentre l’escoltava amb certa desídia, anava distribuint amb la infinita tendresa que només una mare sap donar, el menjar que hi havia sobre la taula.
Quan una barca tenia la intenció de calar en terramilles, el primer que mirava el patró era si eren sols. Això suposava un perill fatal. Per dos motius, un, perquè si apareixia la barquilla no tindria més opció que anar per aquella solitària barca que gosava desafiar les lleis, i un altre motiu era perquè ja n’era ben sospitós que ningú anara a calar a aigües prohibides aquell dia.
Si el patró es decidia a calar en terramilles, tot el dia havia d’estar atent a l’horitzó per veure si no hi es dibuixés l’escruixidora silueta de la barquilla.
Si això passava, si algú havia aguaitat la barquilla, a bord es declarava un vertader “xafarranxo de combat”. Mon tio, Antonio “El Cabut” (que era el patró de la nostra barca, i el pare del meu cosí Toni), segons em contava mon pare, sempre era el primer en veure-la, i de seguida mobilitzava a tot el personal per preparar la fugida. D’antuvi, en un gest instintiu feia callar a tota la tripulació, que no feren cap soroll, en silenci, que no descobreixi ningú la maniobra. I amb ràbia continguda i maleint com només saben fer els vells llops de mar, disposava l’operació fugida.
Si no estaven molt ficats en terramilles (és a dir si estaven prop d’aigües legals) el que manava era que el motorista (que era mon pare) ficara el motor a tota marxa per veure si se n’eixien de la zona prohibida abans que la barquilla s'acostés. El motor llavors es queixava amargament del treball extraordinari que se li demanava expulsant un fum més negre que el carbó pel fumeral que n’hi havia a coberta. Era clar que això només es podia fer si eren molt a prop d’aigües legals, doncs arrossegant el bou la barca fa molt poquet camí.
La cosa canviava si estaven ben a dins de terramilles (és a dir, amb molt poca profunditat) i no donava temps ni de bon tros de fer una fugida com l’abans esmentada. Aleshores la barca només tenia dues eixides, una, donar-se per vençut i deixar-se prendre, i una altra opció que tenia la barca infractora era jugar-s'ho el tot pel tot i tallar els cables. Això suposava tallar el cable que porta el bou i deixar-lo caure (el cable i l'art amb tots els peixos que tenia copats fins aquest moment) al fons de la mar. Llavors, la barca, lliure del pes, podia mamprendre la fugida. Val a dir que la barquilla, tot i ser una llanxa ràpida, de ràpida no n’era massa, i cada vegada n’hi havia més barques que corrien tant o més que la barquilla. Total, que si la fugida havia eixit bé, en sendemà, tranquil·lament ja anirien a pel bou. Mon pare em comptava que alguna vegada, en recuperar el bou i veure'l ple de peixos, els va saber greu tirar-los a la mar, perquè tot i que la majoria havien mort esclafats dins de la corona, encara tenien un aspecte prou saludable, així és que no va haver-hi cap inconvenient en fer-los passar a la llotja com si aquells peixos haguessen sigut pescats el mateix dia que la resta i vendre'ls com a tals. La veritat és que ni els compradors se n'adonaren del cas. O si se'n van adonar no van dir res. Ells després els vendrien com a peix fresc sense cap problema.
La barquilla era una llanxa ràpida de l’Armada Espanyola que s’encarregava de vigilar les costes castellonenques. Ara aquest servei el fa la Guàdia Civil, però fins als anys vuitanta del passat segle, la vigilància costanera era cosa dels militars. I encara més, els mariners, tot i ser civils, havien d’acollir-se a les normes que es dictaven des de la Comandància de Marina de Castelló. És a dir, que els mariners formaven una classe de ciutadans que, sense estar militaritzats, s’havien de sotmetre, si no a les formes, sí, a les normes militars. De fet, la màxima autoritat dels pescadors grauers era el Comandant. I tots els seus subordinats (oficials, sergents, contramaestres...) estaven per sobre dels mariners, doncs, tot plegat eren representants de l’autoritat militar suprema.
Pel matí quan les barques del fanal descarregaven el peix, o a la tarde, quan barquetes de trasmall i barques de bou exposaven la seua pesquera a la llotja, la figura d’un grisenc suboficial (brigada o sergent) acompanyat moltes vegades per un o dos “marinos” (joves de lleva que feien la “mili” a la Comandància del Grau) era inevitable. I la seua presència infonia un respecte ancestral en els pescadors, perquè ells representaven la llei. Els mariners, doncs, en veure’ls havien d’extremar la seua cura. El perill de què el contramaestre volguera pujar a bord per inspeccionar l’art, o si n’hi havia cap espècimen (mollicà, fonamentalment) amagat en la nevera (la nevera era com deien els mariners al celler de la barca) era reial. Així com també ho era que ja amb el peix descarregat a la llotja, es fixés amb massa detall en les caixes per veure si n’hi havia cap peix massa xicotet (fonamentalment llucetó o mollicà).
Però el que més por els feia als patrons no era això, això ho sabien torejar prou bé. El que de veritat els feia pànic als patrons de les barques de bou era que foren atrapats per la barquilla pescant en aigües de menys calat del permès (a aquests indrets se’ls coneixia amb el nom de “terramilles”).
Quan la barquilla enxampava a una barca pescant en “terramiles”, la sensació de derrota entre la marineria era total, aclaparadora i sense pal·liatius. La soferta sentència que formulava en aplegar a casa el mariner, o encara més, el patró, de “mos ha agarrat la barquilla” era veritablement humiliant. En pronunciar davant la seua família, aquestes sentencioses paraules, estava acceptant amb sotmesa resignació que havien sigut vençuts, i el que era pitjor, no per elements naturals com puguera ser el mar embravit, sinó per punyeteres causes artificials que ell amb prou feines arribava a comprendre...
Els seus artificis, no ja per a enganyar els peixos, sinó per burlar la vigilància de la barquilla havien fallat estrepitosament. I ara, a més a més, s’havia de fer front a les conseqüències: pagar una multa i acomplir un atur forçós que variava, segons si se n’era reincident o no.
La barquilla es podria dir que era un nom genèric. Vull dir, que no es referia a una nau en concret, sinó més bé a aquella nau que feia una determinada tasca, que no n’era altra que la de vigilar la costa.
Al Grau de Castelló n’hi ha hagut diversos vaixells (militars tots ells) que se n’han dedicat a aquesta labor.
L’Armada Espanyola no comptava (estem parlant dels primers anys de la dècada dels seixanta) amb unitats específiques per a dedicar-se a la vigilància de la pesca litoral. Aleshores es tirà mà d’altres vaixells, com ara el guardacostes Javier Quiroga, després els remolcadors de rada RR-10 i RR-20. Més endavant, ja a mitjans dels anys seixanta, apleguen els patrullers V-9 i V-19, i ja per fi, el patruller que més temps va ser al port de Castelló, la V-21.
Val a dir que el patruller V-21 és el que tots els mariners tenen a la memòria quan es parla de la barquilla, perquè aquest va ser en diferència el vaixell de vigilància que més temps va estar en les mars graueres.
El meu oncle Juan Bautista Almela, (mon tio Batistet), que era el pare del meu cosí i amic inseparable Juan, i també de Rubén, que tot i ser més menut, també de vegades venia en la nostra colla, en va ser durant un temps, que per a ell, segons ens comptava, es va fer interminable, el comandant de la Barquilla. Pensem que ell era del Grau pels quatre costats (amb el seu pertinent malnom, doncs era fill de La Pato), criat al Grau, i per tant, amic, o conegut de tots els pescadors boueros (i alguns, com n'era el cas de la nostra barca, familiars), per això es comprendrà ben bé que allò de vigilar i castigar amb una forta multa als seus paisans (que és veritat això, no deixaven d'anar a terramilles, per la qual cosa el control havia d'ésser sever), si més no, n'era una situació prou incòmoda. Mon tio Batistet havia estat destinat a Cartagena a primeries dels seixanta, i allí va tindre un greu accident en copejar-li al cap un canó en unes maniobres, que per poc li costa la vida. Juan, el nostre cosí (cosí de Toni i meu) sempre ens deia, mig astorat, quan venia al cas, que aquell colp li havia ocasionat a son pare un “derrame cerebral” i que no es va morir de miracle. Després, mitjançant els anys seixanta el destinaren al Grau (com ja ha quedat dit) amb el grau d'Alferez de Navio, i allí estigué fins a l’any 1972 que el destinaren a Madrid, on li va arribar la jubilació. Ja jubilat (principis dels anys vuitanta) tornaren definitivament al Grau on dissortadament la mort el sorprengué pocs anys després.
La Barquilla era una nau més prompte menuda que no pas gran. Venia a ser del tamany, si fa no fa d’una barca de bou. Es tractava, però, d’un vaixell militar, i per tant, a més d’ésser més lleuger i esvelt, no hi faltava a bord la seua metralladora, així com tots els estris que donen naturalesa militar a una embarcació. El casc gris característic de les naus militars dominava la seua intimidatòria presència. Sempre estava atracada al seu lloc, al costat del sortidor de petròlio. Quan passejàvem pel moll i passàvem pel seu costat, la miràvem de reüll. Els “marinos” que feien guàrdia, juganers i jovials, banderejaven per coberta, totalment aliens a les emocions que despertava entre els pescadors la presència d’aquella llanxa ràpida de l’Armada Espanyola.
Però quan de veritat donava por la barquilla era quan es feia a la mar.
Ni de bon tros eixia tots els dies. Pot ser que aquesta aleatòria freqüència en patrullar les mars castellonenques afegira una bona dosi de morbositat a l’hora d’aventurar-se a pescar en aigües prohibides. El patró calibrava abans de decidir-s’hi tots els condicionants: si el dia anterior havia eixit, si feia mal temps, si algú li ho havia insinuat (és cert que hi havia patrons que tenien informació privilegiada) i per fi...la seua intuïció, o el simple fet de veure que moltes barques es dirigien cap a terramilles.
Mon pare me’n va contar moltes de peripècies al voltant de la barquilla. Val a dir que la majoria hi sortia triomfant. És clar que si era al contrari, amb prou feines tenia valor per contar-ho.
Recorde aquells sopars, amb el plat de morralla al mig de la taula com era pertinent tots els dies, i la intensitat del seu relat. Unes vegades s’havien escapat de pura sort, doncs n’eren un bon grapat de barques pescant-hi en terramilles i no havien anat a per ells; altres havien aconseguit fugir tallant els cables; moltes voltes s’havien escapolit senzillament per prudència (no anant a terramilles). I mon pare detallava fil per randa tota l’aventura, mentre ma mare, amatent, mentre l’escoltava amb certa desídia, anava distribuint amb la infinita tendresa que només una mare sap donar, el menjar que hi havia sobre la taula.
Quan una barca tenia la intenció de calar en terramilles, el primer que mirava el patró era si eren sols. Això suposava un perill fatal. Per dos motius, un, perquè si apareixia la barquilla no tindria més opció que anar per aquella solitària barca que gosava desafiar les lleis, i un altre motiu era perquè ja n’era ben sospitós que ningú anara a calar a aigües prohibides aquell dia.
Si el patró es decidia a calar en terramilles, tot el dia havia d’estar atent a l’horitzó per veure si no hi es dibuixés l’escruixidora silueta de la barquilla.
Si això passava, si algú havia aguaitat la barquilla, a bord es declarava un vertader “xafarranxo de combat”. Mon tio, Antonio “El Cabut” (que era el patró de la nostra barca, i el pare del meu cosí Toni), segons em contava mon pare, sempre era el primer en veure-la, i de seguida mobilitzava a tot el personal per preparar la fugida. D’antuvi, en un gest instintiu feia callar a tota la tripulació, que no feren cap soroll, en silenci, que no descobreixi ningú la maniobra. I amb ràbia continguda i maleint com només saben fer els vells llops de mar, disposava l’operació fugida.
Si no estaven molt ficats en terramilles (és a dir si estaven prop d’aigües legals) el que manava era que el motorista (que era mon pare) ficara el motor a tota marxa per veure si se n’eixien de la zona prohibida abans que la barquilla s'acostés. El motor llavors es queixava amargament del treball extraordinari que se li demanava expulsant un fum més negre que el carbó pel fumeral que n’hi havia a coberta. Era clar que això només es podia fer si eren molt a prop d’aigües legals, doncs arrossegant el bou la barca fa molt poquet camí.
La cosa canviava si estaven ben a dins de terramilles (és a dir, amb molt poca profunditat) i no donava temps ni de bon tros de fer una fugida com l’abans esmentada. Aleshores la barca només tenia dues eixides, una, donar-se per vençut i deixar-se prendre, i una altra opció que tenia la barca infractora era jugar-s'ho el tot pel tot i tallar els cables. Això suposava tallar el cable que porta el bou i deixar-lo caure (el cable i l'art amb tots els peixos que tenia copats fins aquest moment) al fons de la mar. Llavors, la barca, lliure del pes, podia mamprendre la fugida. Val a dir que la barquilla, tot i ser una llanxa ràpida, de ràpida no n’era massa, i cada vegada n’hi havia més barques que corrien tant o més que la barquilla. Total, que si la fugida havia eixit bé, en sendemà, tranquil·lament ja anirien a pel bou. Mon pare em comptava que alguna vegada, en recuperar el bou i veure'l ple de peixos, els va saber greu tirar-los a la mar, perquè tot i que la majoria havien mort esclafats dins de la corona, encara tenien un aspecte prou saludable, així és que no va haver-hi cap inconvenient en fer-los passar a la llotja com si aquells peixos haguessen sigut pescats el mateix dia que la resta i vendre'ls com a tals. La veritat és que ni els compradors se n'adonaren del cas. O si se'n van adonar no van dir res. Ells després els vendrien com a peix fresc sense cap problema.
1 comentario:
M'ha agradat molt !
Publicar un comentario