Durant els mesos de desembre i gener els fanals paren. És temps per a netejar els bots de llum. La foto está feta el 18 de gener de 2006.Les notícies més llunyanes de pesca de la sardina al Grau no les tenim fins a les primeries del segle XX. El sardinal és l’art que s’empra en aquests anys. El sardinal no és un art de cèrcol, sinó d’emmall. Es basa en una xàrcia ficada a un lloc on es presumeix ha de passar una mola de sardines, i aquestes, en ensopegar amb la xarxa, s’emboliquen quedant-hi emmallades. El sardinal era una modalitat de pesca primitiva i laboriosa. Pensem que quan es xorrava (xorrar vol dir traure la xàrcia de la mar) el pescador es trobava amb tot un seguit de sardines enredades en la xarxa, les quals s’havien de desemmallar una per una del seu embolic que s’havia fet en la xarxa. Tota una treballosa tasca que allargava extraordinàriament les jornades pesqueres per a omplir solament un grapat de caixes de sardina.
No va ser sinó quan es va descobrir que aquests peixos blaus (tant la sardina com l'aladroc) són especialment sensibles a la llum nocturna, a aquella claror que trenca traumàticament la negror natural de la nit, quan es va deixar el sardinal i es va implantar el sistema del fanal, el qual va resultar infinitament més pràctic i productiu que el primitiu sardinal.
Al Grau, els últims sardinals de què es té notícia són de la primera part dels anys trenta del passat segle. Mon pare em contava que quan ell era menut (estic parlant dels anys inmediatament anteriors a la Guerra Civil) son pare i el seu oncle Pepet en tenien un de sardinal, que feien servir en el temps de veda del bou. D'aquell sardinal fou d'on arreplegà el meu avi Francisco un bon grapat de sardines per a donar-li-les al capellà del Grau, el llegendari Mossén Llorenç, amb ocasió de la comunió tant de mon pare, com de la seua cosina, ma tia Vicentica "La Roja".
Els primers fanals –“un fanal” al Grau se’n diu a una embarcació que es dedica a la pesca de cèrcol o del fanal-, que apleguen al Grau de Castelló poc abans de la Guerra Civil, són barques que han vingut de fora; d’Altea, Peníscola i Torreblanca principalment. De seguida la gent del Grau va assimilar aquest art de pesca, com ja havia fet anys abans amb l’art d’arrossegament. Noms de pescadors (a hores d’ara ja amb la categoria de “mítics”) que han passat a la història grauera com a introductors i a la vegada com a protagonistes de què aquesta pesca del fanal s’assentara definitivament al Grau són: Vicente i Jaume, de malnom “els escatosos”, Pepe L’Olla, Cul d’aladroc, Els Dinero, Els Favoritos, Els Panxes, Oli, Migou, Rosselló, Vicente Ballester (El Coyote), Mateu, Jaime Gallén, Tadeo Mallach, Vicente Botonets, Jaime Albiol, Sentet El Mico, Buscaruidos,...
No va ser sinó quan es va descobrir que aquests peixos blaus (tant la sardina com l'aladroc) són especialment sensibles a la llum nocturna, a aquella claror que trenca traumàticament la negror natural de la nit, quan es va deixar el sardinal i es va implantar el sistema del fanal, el qual va resultar infinitament més pràctic i productiu que el primitiu sardinal.
Al Grau, els últims sardinals de què es té notícia són de la primera part dels anys trenta del passat segle. Mon pare em contava que quan ell era menut (estic parlant dels anys inmediatament anteriors a la Guerra Civil) son pare i el seu oncle Pepet en tenien un de sardinal, que feien servir en el temps de veda del bou. D'aquell sardinal fou d'on arreplegà el meu avi Francisco un bon grapat de sardines per a donar-li-les al capellà del Grau, el llegendari Mossén Llorenç, amb ocasió de la comunió tant de mon pare, com de la seua cosina, ma tia Vicentica "La Roja".
Els primers fanals –“un fanal” al Grau se’n diu a una embarcació que es dedica a la pesca de cèrcol o del fanal-, que apleguen al Grau de Castelló poc abans de la Guerra Civil, són barques que han vingut de fora; d’Altea, Peníscola i Torreblanca principalment. De seguida la gent del Grau va assimilar aquest art de pesca, com ja havia fet anys abans amb l’art d’arrossegament. Noms de pescadors (a hores d’ara ja amb la categoria de “mítics”) que han passat a la història grauera com a introductors i a la vegada com a protagonistes de què aquesta pesca del fanal s’assentara definitivament al Grau són: Vicente i Jaume, de malnom “els escatosos”, Pepe L’Olla, Cul d’aladroc, Els Dinero, Els Favoritos, Els Panxes, Oli, Migou, Rosselló, Vicente Ballester (El Coyote), Mateu, Jaime Gallén, Tadeo Mallach, Vicente Botonets, Jaime Albiol, Sentet El Mico, Buscaruidos,...
1 comentario:
A pesar de leer despacio y con atención tengo que admitir que nunca me atrevería a hacer un resumen de lo leído, me quedan frases volando por la imaginación como que antes que se descubriera la influencia que la luz ejerce sobre las sardinas la pesca era muy laboriosa para capturar las suficientes para rellenar unas pocas cajas. En definitiva, que no creo haberme enterado y que más vale que guarde silencio.
Recuerdo haberte dicho ya que a mi me gustan mucho las que se pescan en verano en el Cantábrico y que asadas con sus tripitas están de rechupete y no digamos nada si le las acompaña con unos "culines de sidra".
Publicar un comentario