El moll (3a entrega)

El transport furtiu

Transport furtiu i perillós era el que fèiem el meu cosí Toní i jo quan portàvem les dos o tres caixes de mollet que havia agarrat el Joven Miguel aquell dia, des de la barca, a la nevera de la fàbrica de gel.
No tots els dies, però sempre que es podia, les barques del bou duien a terme incursions per terramilles. La finalitat ja la sabem: omplir les xàrcies de moll (fonamentalment de moll de segona), però feinejant per aquells paratges era inevitable pescar mollicó.

A l'avinguda del Port just on n'hi ha la senyal de tràfic, era on estava situada la fàbrica de gel on anàvem nosaltres a deixar les caixes de mollicó. 16 d'abril de 2007

I així passava que, quan aplegaven al moll, a banda de les tres o quatre caixes de moll de segona exposades damunt de la coberta de les barques, n'hi havia dues o tres de mollet ocultes sota la coberta de la barca.
Aquestes caixes, les del mollicó, també tenien una eixida comercial. Una eixida, també s'ha de dir, gens clara. Una eixida d'amagat, perquè allò no era altra cosa més que traficar amb un producte prohibit. El que es feia per a trampejar aquest muntant de peix era parlar amb algun arrier de confiança i fer el tracte: tantes caixes a tant la caixa, tantes pessetes; l'endemà a primera hora les tindria al lloc acostumat. Tracte tancat. Gairebé sempre les caixes les deixàvem en la nevera de la fàbrica de gel que n'hi havia aleshores a l'Avinguda del Port, un poquet més enllà de la tenda d'articles de pesca "La Dorada", gairebé en front de la parada d'autobusos del Grau a Castelló. Val a dir que aquesta fàbrica tenia una altra porta d'entrada pel carrer Churruca, prop de l'església de Sant Pere. Ací treballava el nostre veí Vicente Franch, marit de l'amiga de ma mare Paquita Cabanilles, i aprofitant que ell de vegades a aquestes hores quan tenia guàrdia encara hi era traballant, els dissabtes per la tarde quan anaven a missa, els feia més goig entrar per la porta que donava a l'Avinguda del port i per dins de la fàbrica anaven a eixir ja al costat de l'església. No n'era l'única fàbrica d'aquestes característiques en aquells anys. Jo me'n recorde si més no, de dues més. Una estava situada al carrer Baleares, en front del taller de bicicletes de Pepito Lacomba; l'altra fàbrica de gel era al costat de casa ma tia Rosarito i el meu oncle Miguel, al carrer Sant Pere, fent cantó amb l'actual carrer Pintor Porcar.


Carrer Churruca del Grau de Castelló. Un poc abans d'arribar a l'església n'hi havia una porta de la fàbrica de gel que es comunicava amb l'Avinguda del Port on n'hi havia una altra porta. 16-4-07

No era prudent transportar la mercaderia (els clandestins mollets) al ple de la vesprada mentre se celebrava la subhasta. A aquestes bullicioses hores la llotja estava vigilada pels carrabiners i pel contramestre. No deixava de ser-hi perillós, doncs, transportar les caixes de mollicó en el carro camí de la fàbrica del gel, ni que fóra tapant-les amb uns sacs per tal de dissimular. La millor precaució era evitar que l'autoritat poguera veure'ns i despertar-hi sospites.
El meu oncle Antonio i mon pare tenien una estratègia per a escapolir-se'n de la vigilància del contramaestre i carrabiners que vagarejaven pel moll a les hores d'escampar la pesquera en la llotja. Una tàctica tan simple com anar-se'n a casa després de la subhasta, i tornar-hi al moll a per les clandestines caixes quan ja el sol donava mostres de feblesa, perquè a poqueta nit les autoritats mamprenien altres tasques i desapareixien del moll pesquer. El camí aleshores era lliure i expedit per a endur-nos el mollicó. Però per a què la maniobra fóra perfecta, encara calia afegir un nou element. El meu cosí i jo seríem els encarregats de menar el carro amb les caixes de mollicó fins a la seua destinació. Quina sospita poden despertar dos xiquets imberbes conduint un carro a aquelles hores de la tarde. Així, si més no, ho pensaven els nostres pares. La nostra Innocència era la seua millor basa. Val a dir que els nostres pares també hi venien al moll. No ens deixaven sols.

En aquesta façana pintada de blanc amb les persianes als balcons i la planta baixa pintada de color rosa, darrere del monument a la dona peixcatera, n'hi havia una de les fàbriques de gel del Grau de Castelló. 1999
Quan aplegàvem al moll tots quatre, nosaltres anàvem en busca del carro mentre ells, mirant a un costat i a l'altre, saltàvem a bord. Les caixes de mollicó eren allí on les havien deixat feia només un parell d'hores, a dins de la panxa de la Joven Miguel. El meu cosí Toni i jo, a les barres del carro, romanien sense cap mostra de nerviosisme esperant que els nostres pares s'hi acostaren i dipositaren les dues caixes tapades amb un bast sac al damunt del carro. Una vegada això, començava la nostra labor.
Toni i jo, amos del carro, doncs mon pare i el meu oncle ens seguien a una prudencial distància com si la cosa no anara amb ells, preníem camí de la fàbrica de gel. No ens estalviàvem rialles ni acudits tot i dur tan perillosa mercaderia. La proximitat dels pares ens atorgava una seguretat que només pot concebre un xiquet quan adverteix a prop d'ell l'ombra paternal.

En aquest xamfrà pintat de verd n'hi havia una fàbrica de gel als anys seixanta i començament dels setanta. La foto és d'abril de 2007

L'atmosfera tènue i plaent del capvespre estival ens acompanyava suaument. Mariners del fanal que entraven al moll a punt d'iniciar la seua jornada, i mariners del bou que hi eixien amb la feina terminada, tots amb un posat seriós, donaven una lleugera animació al dia que començava a acabar-se.
Tot eixint del moll, arran la verja (una tanca que ara ja no hi és, però que va separar el casc urbà grauer del port durant un grapat de dècades), ens confoníem amb els cotxes (molts menys que els que n'hi ha ara) i llavors, els nostres pares, lliures del perill per haver eixit del port, i ser fora de la jurisdicció de la Comandància de Marina, s'aplegaven fins a nosaltres, i ara tots junts, ens dirigíem fins a la fàbrica de gel.
Tan bon punt arribàvem a la fàbrica, la porta oberta de bat a bat, entràvem a l'interior amb carro i tot, i sense donar-hi cap explicació a ningú, tot d'un plegat hi descarregàvem les caixes i les deixàvem al terra. Els treballadors de la fàbrica de gel ja sabien a què veníem. Per això continuaven amb les seues tasques sense fer-nos cas. Tot seguit venia un empleat i ens obria una porta que pareixia la d'una caixa forta. Nosaltres enteníem que havíem d'agarrar les caixes i ficar-les a dins d'aquella habitació que s'endevinava darrere la porta. Aquella porta blindada donava pas a una habitació frigorífica. Allí dins feia un fred que no es podia aguantar, a més, hem de tenir en compte que portàvem roba d'estiu. El contrast era traumàtic, gairebé irreal. Nosaltres quan hi entràvem, ja sabíem que anàvem a endinsar-nos, ni que fóra per uns instants, en un conte fantàstic, en un altre món. Un efluvi aquós d'una textura gèlida que semblava eixir del terra, impregnava tota la cambra d'un mantell suaument vaporós que confonia les intencions. La vista, enterbolida pels volanders núvols blanquinosos, encertava, però, a veure el que allí n'hi havia. Només entrar-hi ens sobtava la règia presència d'un magnífic exemplar de peix espassa que feia gairebé tres metres, això sí, desproveït de la seua espassa, però que tot i això encara conservava el seu posat nobiliari que ha fet que se'l conega amb el nom de "emperador"; a un racó, en una caixa, una enorme mussola que de tan gran com era se n'eixia de la caixa per davant i per darrere, ensenyava amb la boca entreoberta en un rictus paorós les seues terrorífiques dents de tauró; més enllà, una voluminosa tonyina jeia mostrant la seua protuberant panxa argentada; a un costat, dues precioses llangostes amb les seues filamentoses antenes assenyalaven a un lloc indeterminat; dins d'una caixa, un grapat de quimèriques escórpores roges i punxegudes com monstres eixits d'una faula, semblaven cridar silenciosament amb la seua boca mortalment oberta; en front, vàries fileres de caixes apilades plenes a vessar de peix, ocupaven la resta de la cambra en una formal disposició. Pareixia un imaginari museu marí. La quietud era tètrica, el silenci sepulcral. Una galeria ideal d'animals marins.

El comandant amaneix sobtadament per la llotja

Encara que, com ja ha quedat dit, no resultava prudent fer el transport de la mollicà per la vesprada, n'hi havia barques, però, que en un gest de valentia, o de temeritat, alguna que altra vegada gosaven enviar a un mariner a dur les caixes de mollet a la nevera de la fàbrica de gel a aquestes perilloses hores. Una d'eixes vegades, anava un mariner tot tranquil conduint el carro amb el preat mollet tapat convenientment amb un sac, per la part de darrere de la llotja, quan allà a l'altra part del moll apareix el comandant. No anava sol, l'acompanya un xicotet seguici format per un sergent, un oficial i dos marinos. La seua impecable figura, tot vestit d'un blanc immaculat, amb els seus galons brillant com a brases als muscles i la seua gorra llorejada, feia que la gent deixara el que estava fent i posara els ulls en ell. No és que vinguera poques vegades el comandant al moll, és que no venia gairebé mai. Per això la presència de tan singular personatge sobtava i infonia respecte quan hi amaneixia. Ves a saber a què havia vingut, però era clar que no estava allí per fer labors de vigilància. El temerari mariner, en veure'l es va torbar tot, i no se li va ocórrer altra cosa més que deixar les barres del carro i apretar a córrer. Ja siga pel soroll de les caixes en caure a terra degut a la violència de la maniobra, ja siga per la sospitosa acció de veure-hi un home fugint com ànima que se'n duu el dimoni, el cas és que el comandant se n'adonà de l'estranya circumstància. De seguida es posà a l'esguard i manà passar a l'acció. Els marinos es llançaren en juvenil cursa cap al misteriós carro i en arribar se n'adonaren de la malesa. El cos del delicte era allí. Els mollets frescs, ben alimentats amb gel, que omplien a vessar les tres caixes que transportava aquell carro ara sense conductor delataven l'estúpid desgavell. Però el mariner havia fugit. Més bé s'havia espantat, i no hi era. Cap problema per a les autoritats. Al cap de tres minuts, després de mirar el nom de la barca que duia pintat a un costat el carro, ja eren tota la comitiva vora l'orla de l'embarcació infractora demanant pel patró. El mariner, el que portava el carro, a hores d'ara ningú sabia on era. Segurament encara anava fugint pels carrers del Grau.

El moll (2a entrega)

La “barquilla”

La barquilla era una llanxa ràpida de l’Armada Espanyola que s’encarregava de vigilar les costes castellonenques. Ara aquest servei el fa la Guàdia Civil, però fins als anys vuitanta del passat segle, la vigilància costanera era cosa dels militars. I encara més, els mariners, tot i ser civils, havien d’acollir-se a les normes que es dictaven des de la Comandància de Marina de Castelló. És a dir, que els mariners formaven una classe de ciutadans que, sense estar militaritzats, s’havien de sotmetre, si no a les formes, sí, a les normes militars. De fet, la màxima autoritat dels pescadors grauers era el Comandant. I tots els seus subordinats (oficials, sergents, contramaestres...) estaven per sobre dels mariners, doncs, tot plegat eren representants de l’autoritat militar suprema.
Pel matí quan les barques del fanal descarregaven el peix, o a la tarde, quan barquetes de trasmall i barques de bou exposaven la seua pesquera a la llotja, la figura d’un grisenc suboficial (brigada o sergent) acompanyat moltes vegades per un o dos “marinos” (joves de lleva que feien la “mili” a la Comandància del Grau) era inevitable. I la seua presència infonia un respecte ancestral en els pescadors, perquè ells representaven la llei. Els mariners, doncs, en veure’ls havien d’extremar la seua cura. El perill de què el contramaestre volguera pujar a bord per inspeccionar l’art, o si n’hi havia cap espècimen (mollicà, fonamentalment) amagat en la nevera (la nevera era com deien els mariners al celler de la barca) era reial. Així com també ho era que ja amb el peix descarregat a la llotja, es fixés amb massa detall en les caixes per veure si n’hi havia cap peix massa xicotet (fonamentalment llucetó o mollicà).
Però el que més por els feia als patrons no era això, això ho sabien torejar prou bé. El que de veritat els feia pànic als patrons de les barques de bou era que foren atrapats per la barquilla pescant en aigües de menys calat del permès (a aquests indrets se’ls coneixia amb el nom de “terramilles”).
Quan la barquilla enxampava a una barca pescant en “terramiles”, la sensació de derrota entre la marineria era total, aclaparadora i sense pal·liatius. La soferta sentència que formulava en aplegar a casa el mariner, o encara més, el patró, de “mos ha agarrat la barquilla” era veritablement humiliant. En pronunciar davant la seua família, aquestes sentencioses paraules, estava acceptant amb sotmesa resignació que havien sigut vençuts, i el que era pitjor, no per elements naturals com puguera ser el mar embravit, sinó per punyeteres causes artificials que ell amb prou feines arribava a comprendre...
Els seus artificis, no ja per a enganyar els peixos, sinó per burlar la vigilància de la barquilla havien fallat estrepitosament. I ara, a més a més, s’havia de fer front a les conseqüències: pagar una multa i acomplir un atur forçós que variava, segons si se n’era reincident o no.

La barquilla es podria dir que era un nom genèric. Vull dir, que no es referia a una nau en concret, sinó més bé a aquella nau que feia una determinada tasca, que no n’era altra que la de vigilar la costa.
Al Grau de Castelló n’hi ha hagut diversos vaixells (militars tots ells) que se n’han dedicat a aquesta labor.
L’Armada Espanyola no comptava (estem parlant dels primers anys de la dècada dels seixanta) amb unitats específiques per a dedicar-se a la vigilància de la pesca litoral. Aleshores es tirà mà d’altres vaixells, com ara el guardacostes Javier Quiroga, després els remolcadors de rada RR-10 i RR-20. Més endavant, ja a mitjans dels anys seixanta, apleguen els patrullers V-9 i V-19, i ja per fi, el patruller que més temps va ser al port de Castelló, la V-21.
Val a dir que el patruller V-21 és el que tots els mariners tenen a la memòria quan es parla de la barquilla, perquè aquest va ser en diferència el vaixell de vigilància que més temps va estar en les mars graueres.
El meu oncle Juan Bautista Almela, (mon tio Batistet), que era el pare del meu cosí i amic inseparable Juan, i també de Rubén, que tot i ser més menut, també de vegades venia en la nostra colla, en va ser durant un temps, que per a ell, segons ens comptava, es va fer interminable, el comandant de la Barquilla. Pensem que ell era del Grau pels quatre costats (amb el seu pertinent malnom, doncs era fill de La Pato), criat al Grau, i per tant, amic, o conegut de tots els pescadors boueros (i alguns, com n'era el cas de la nostra barca, familiars), per això es comprendrà ben bé que allò de vigilar i castigar amb una forta multa als seus paisans (que és veritat això, no deixaven d'anar a terramilles, per la qual cosa el control havia d'ésser sever), si més no, n'era una situació prou incòmoda. Mon tio Batistet havia estat destinat a Cartagena a primeries dels seixanta, i allí va tindre un greu accident en copejar-li al cap un canó en unes maniobres, que per poc li costa la vida. Juan, el nostre cosí (cosí de Toni i meu) sempre ens deia, mig astorat, quan venia al cas, que aquell colp li havia ocasionat a son pare un “derrame cerebral” i que no es va morir de miracle. Després, mitjançant els anys seixanta el destinaren al Grau (com ja ha quedat dit) amb el grau d'Alferez de Navio, i allí estigué fins a l’any 1972 que el destinaren a Madrid, on li va arribar la jubilació. Ja jubilat (principis dels anys vuitanta) tornaren definitivament al Grau on dissortadament la mort el sorprengué pocs anys després.
La Barquilla era una nau més prompte menuda que no pas gran. Venia a ser del tamany, si fa no fa d’una barca de bou. Es tractava, però, d’un vaixell militar, i per tant, a més d’ésser més lleuger i esvelt, no hi faltava a bord la seua metralladora, així com tots els estris que donen naturalesa militar a una embarcació. El casc gris característic de les naus militars dominava la seua intimidatòria presència. Sempre estava atracada al seu lloc, al costat del sortidor de petròlio. Quan passejàvem pel moll i passàvem pel seu costat, la miràvem de reüll. Els “marinos” que feien guàrdia, juganers i jovials, banderejaven per coberta, totalment aliens a les emocions que despertava entre els pescadors la presència d’aquella llanxa ràpida de l’Armada Espanyola.
Però quan de veritat donava por la barquilla era quan es feia a la mar.
Ni de bon tros eixia tots els dies. Pot ser que aquesta aleatòria freqüència en patrullar les mars castellonenques afegira una bona dosi de morbositat a l’hora d’aventurar-se a pescar en aigües prohibides. El patró calibrava abans de decidir-s’hi tots els condicionants: si el dia anterior havia eixit, si feia mal temps, si algú li ho havia insinuat (és cert que hi havia patrons que tenien informació privilegiada) i per fi...la seua intuïció, o el simple fet de veure que moltes barques es dirigien cap a terramilles.
Mon pare me’n va contar moltes de peripècies al voltant de la barquilla. Val a dir que la majoria hi sortia triomfant. És clar que si era al contrari, amb prou feines tenia valor per contar-ho.
Recorde aquells sopars, amb el plat de morralla al mig de la taula com era pertinent tots els dies, i la intensitat del seu relat. Unes vegades s’havien escapat de pura sort, doncs n’eren un bon grapat de barques pescant-hi en terramilles i no havien anat a per ells; altres havien aconseguit fugir tallant els cables; moltes voltes s’havien escapolit senzillament per prudència (no anant a terramilles). I mon pare detallava fil per randa tota l’aventura, mentre ma mare, amatent, mentre l’escoltava amb certa desídia, anava distribuint amb la infinita tendresa que només una mare sap donar, el menjar que hi havia sobre la taula.
Quan una barca tenia la intenció de calar en terramilles, el primer que mirava el patró era si eren sols. Això suposava un perill fatal. Per dos motius, un, perquè si apareixia la barquilla no tindria més opció que anar per aquella solitària barca que gosava desafiar les lleis, i un altre motiu era perquè ja n’era ben sospitós que ningú anara a calar a aigües prohibides aquell dia.
Si el patró es decidia a calar en terramilles, tot el dia havia d’estar atent a l’horitzó per veure si no hi es dibuixés l’escruixidora silueta de la barquilla.
Si això passava, si algú havia aguaitat la barquilla, a bord es declarava un vertader “xafarranxo de combat”. Mon tio, Antonio “El Cabut” (que era el patró de la nostra barca, i el pare del meu cosí Toni), segons em contava mon pare, sempre era el primer en veure-la, i de seguida mobilitzava a tot el personal per preparar la fugida. D’antuvi, en un gest instintiu feia callar a tota la tripulació, que no feren cap soroll, en silenci, que no descobreixi ningú la maniobra. I amb ràbia continguda i maleint com només saben fer els vells llops de mar, disposava l’operació fugida.
Si no estaven molt ficats en terramilles (és a dir si estaven prop d’aigües legals) el que manava era que el motorista (que era mon pare) ficara el motor a tota marxa per veure si se n’eixien de la zona prohibida abans que la barquilla s'acostés. El motor llavors es queixava amargament del treball extraordinari que se li demanava expulsant un fum més negre que el carbó pel fumeral que n’hi havia a coberta. Era clar que això només es podia fer si eren molt a prop d’aigües legals, doncs arrossegant el bou la barca fa molt poquet camí.
La cosa canviava si estaven ben a dins de terramilles (és a dir, amb molt poca profunditat) i no donava temps ni de bon tros de fer una fugida com l’abans esmentada. Aleshores la barca només tenia dues eixides, una, donar-se per vençut i deixar-se prendre, i una altra opció que tenia la barca infractora era jugar-s'ho el tot pel tot i tallar els cables. Això suposava tallar el cable que porta el bou i deixar-lo caure (el cable i l'art amb tots els peixos que tenia copats fins aquest moment) al fons de la mar. Llavors, la barca, lliure del pes, podia mamprendre la fugida. Val a dir que la barquilla, tot i ser una llanxa ràpida, de ràpida no n’era massa, i cada vegada n’hi havia més barques que corrien tant o més que la barquilla. Total, que si la fugida havia eixit bé, en sendemà, tranquil·lament ja anirien a pel bou. Mon pare em comptava que alguna vegada, en recuperar el bou i veure'l ple de peixos, els va saber greu tirar-los a la mar, perquè tot i que la majoria havien mort esclafats dins de la corona, encara tenien un aspecte prou saludable, així és que no va haver-hi cap inconvenient en fer-los passar a la llotja com si aquells peixos haguessen sigut pescats el mateix dia que la resta i vendre'ls com a tals. La veritat és que ni els compradors se n'adonaren del cas. O si se'n van adonar no van dir res. Ells després els vendrien com a peix fresc sense cap problema.

El moll (1a entrega)

Dos molls. El de dalt és un moll de roca, i el de baix de fangs
Nom científic: Mullus Barbatus (el moll de fang) i Mullus Surmuletus (el moll de roca)
Família: Múllidos

Nom comú: En castellà, salmonete. En català, roger. En valencià, moll. En el Grau de Castelló, moll. Al moll xicotet se’l coneix entre els grauers amb el nom de mollicà o mollicó. Si el moll és un poc més gran, sense assolir, però, el tamany de l’adult, es diu moll de segona.

Descripció: El moll de roca i el de fang són molt apareguts. La diferència principal la trobem en la coloració del cos. Tots dos tenen una tonalitat argentada pel ventre, però l’aspecte del llom és distint. El moll de roca pot dir-se que el té decididament roig, en canvi en el moll de fang adquireix una tènue coloració rosada.
El moll de roca té la peculiaritat de canviar la intensitat del seu color roig, fent-se més roig segons la profunditat, el moment del dia, o el seu estat emocional.
Val a dir que alguns molls de roca s’han aclimatat a viure en aigües molt poc profundes, fins i tot n’hi ha en les roques de dins del port, els quals (sempre de talles molt inferiors a la resta de mars més fondes, i de qualitat gastronòmica infinitament inferior) presenten una coloració cendrosa-groguenca. Una altra cosa que s’ha de tindre en compte en els molls de roca pel que fa a la seua inconstant coloració, és que els molls, al ple del dia mostren una franja longitudinal força pronunciada de color roig fosc, o també marró, que va des de l’ull fins la cua, i quatre o cinc ratlles groguenques que es dibuixen a tot el llarg del seu cos.
Finalment apuntarem una darrera diferència entre els dos tipus de moll: el moll de roca té el morret més allargassat que el seu parent, i les dues barbetes que els eixen tant a l’u com a l’altre de sota el mentó són més llargues en el moll de roca.
El moll és un peix de talla menuda. El cos el té moderadament comprimit. El perfil del cap, abrupte, presenta una de les seues peculiaritats més característiques: les dues barbetes que pengen del mentó.
Els molls de roca poden arribar a fer fins a 30 cm. de llargària, encara que les talles més normals són aquelles que van dels 20 als 25 cm. Els molls de fang són una miqueta més menuts, generalment les talles van dels 10 als 20 cm, tot i que es poden pescar exemplars de fins a 30 cm. de forma molt ocasional.

Hàbitat: Els molls de fang viuen sobre fondos de fang de la plataforma continental entre els 50 i els 300 metres de profunditat. També es poden trobar en fondos arenosos com les platges. Cal fer un important aclariment: el moll de fang es reprodueix en fondos de 10 a 55 metres. La qual cosa vol dir que els mollets menuts, (la mollicà) és ací en aquests fons on s’hi ha d’anar per a pescar-ne. Però aquesta pràctica està prohibida per raons òbvies. Això s’ha concretat amb vedes com la prohibició de pescar en menys calat de 50 metres i la parada total de la flota de l’arrossegament en els mesos de la cria dels molls.
El moll de roca viu com el seu nom indica al recer de les roques, però també de vegades els podem trobar en fondos arenosos amb abundant colònia de Posidònia Oceànica, sempre amb menys de 400 metres de fondària.
Val a dir que els molls, tant el de roca com el de fang, són molt gregaris de jovenets, tot el contrari de quan es fan grans, que es tornen solitaris i amb prou feines es pot veure algun grup de molls adults.

Una caixa de moll de roca (dalt) i una moll de fang (baix)
Alimentació: S’alimenten d’organismes bentònics com xicotets mol·luscos, equinoderms i peixets menuts. Les seues allargassades barbetes les fan servir per a gratar en el fang o en la superfície molsuda de les roques i buscar aquests animalius. Per això quan pel dia es veu algun mollet, sempre se’l veurà aletejant les barbetes de sota la boca, com si estiguera practicant algun rar cerimonial.

Modalitat de pesca: Tant un moll com l’altre es pesquen al trasmall, i en major quantitat en l’arrossegament. Tot i que es pesca tot l’any, els mesos forts del moll són els que van d’agost a febrer.

Observacions: El moll és, com deia mon pare, “el rei de la pesca de l’arrossegament”, i val a dir que tenia tota la raó del món. De totes les espècies que es pesquen en el Grau a l’arrossegament, la més preada és el moll. D'una banda perquè el moll (tant el de roca com el de fang) té una importància en el mercat extraordinària, i per una altra banda, perquè es dóna la circumstància de què la mar grauera és rica en molls. També s’ha de dir que al trasmall és ben rebut el moll, i que un bon grapat de moll pot arreglar una jornada pesquera, però al trasmall n’hi ha d’altres possibilitats, com ara algun o alguns generosos exemplars de llangosta, o un sarpat de palaes, o unes caixes de mabres, o d’oraes..., però al bou, com dèiem abans, si no n’hi ha moll, la cosa es complica de forma alarmant. De fet, les barques del bou es passen tota la temporada a l’aguait del cercle reproductiu del moll.
Al Grau, les barques de l’arrossegament, s’ha de dir sense por a l’exageració, pràcticament depenen del moll. Les vedes que es fan i s’han fet al llarg del temps sempre han estat per tal de preservar la reproducció i cria del moll. A banda dels dos mesos d’atur de la flota pesquera d’arrossegament, n’hi ha una altra veda que dura tot l’any i que consisteix en la prohibició de pescar en fons de menys de cinquanta metres.
Aquesta prohibició té raó de ser, perquè el moll naix i passa els primers mesos de la seua vida en aquestes fondàries. En plena temporada de cria del moll (de juliol a octubre, que és quan els mollets eixen de l’ou) les zones arenoses properes a la platja, des dels deu fins als quaranta o cinquanta metres de fondo, estan plenes aleshores de diminuts mollets recent nascuts. Aquests animalius, que no ultrapassen els 6 ó 7 centímetres de llargària, són el que es coneix al Grau amb el nom de mollicà, mollicó o mollet.
Si les barques de bou arrosseguen les seues xàrcies per menys dels esmentats cinquanta metres de fondària, que s’ha de tornar a dir que sempre ha estat prohibit, les seues xàrcies ben bé poden omplir dos, tres, quatre caixes (depén de la potència de la barca i per tant, de la grandària de la xàrcia) d’aquest peixet menut, propiciant així que quan siga la temporada del moll adult, les captures estiguen sota mínims. Al Grau de Castelló, i també a altres indrets veïns, s’ha abusat molt d’eixa destructiva pràctica pesquera, tot i les, de vegades, severes mesures de vigilància que han adoptat anys enrere la Comandància de Marina, i ara la Guàrdia Civil.
Abans, fins els anys vuitanta del segle passat, si una barca gosava anar a fondos tan secs – els “fondos secs” són en l’argot grauer fondos de poc calat- i pescava mollicà, aquests peixets, és clar, no s’exhibien a la llotja, sinó que es venien d’amagat. El comprador en sendemà podia impunement vendre’ls. Avui en dia la cosa s’ha complicat molt, i és gairebé impossible vendre la mollicà al mercat. La mollicà que es pesca avui (perquè inevitablement se’n pesca) no es ven, simplement se la mengen els mariners a les seues cases.
El que sí que es pot exposar -abans i ara- al mercat amb tota la legalitat del món és el moll de segona, alguns dels quals són només un poc més grans que la mollicà. I per a pescar-ne s’hi ha d’anar a aigües de poc calat. I també s’ha de dir que de vegades, junt amb aquests molls jovenets (moll de segona) se’n barregen en la xàrcia d’altres de més menuts, és a dir mollicà. Per a evitar la casual captura d’aquests xicotets espècimens, des de la Comandància (o ara des de la Guàrdia Civil) controlen que el copo de l’art no siga tan cec com per a què els mollets menuts no tinguen la possibilitat de passar per malla i es puguen esmunyir pels foradets que configuren la xàrcia. Alguns pescadors solucionaven el “problema” d’una corona massa clara, ficant-hi el que s’anomenava en l’argot bouero una trampa –aquesta pràctica estava prohibidíssima- que consistia en folrar el copo per dins amb una tela de sac totalment cega. No cal dir que la trampa la ficaven molt d’amagat, al mig de la mar, sense que es puguera assabentar-se’n ningú, ni les autoritats ni els altres pescadors, dic això últim perquè val a dir que allò de ficar la trampa no estava, ni de bon tros, ben vist pels mariners de les altres barques.
Jo me’n recorde que quan la subhasta es feia escampant sobre el terra de la llotja totes les caixes en forma de rogle, el meu cosí Toni i jo, quan a l’estiu anàvem a ajudar a "pesar", ens agradava fixar-nos en la classe de peix que portava cada barca per mirar de saber on hi havia estat corrent bou. Sabent quin peix n’hi havia en les caixes esbrinàvem (amb un encert gairebé professional) on havia estat pescant aquella barca; si n’hi havia caixes de moll de segona, el meu cosí i jo ens miràvem amb complicitat, i ens dèiem sense parlar: “aquesta barca ha estat pescant amb aigua als genolls, de segur que ja en tindrà alguna caixa de mollicà amagada a la nevera”; si, en canvi, vèiem lluços, raps, llistes o mòlleres sabíem que havien anat fora ( anar “fora” volia dir “fora de terramilles”, amb una profunditat, potser, de fins als cent metres) i llavors, de molls, si n’hi havia, n’eren grans, i per suposat, cap moll de segona.

La morralla (5a entrega)

Mon pare rentant peix. És l'any 2000

La morralla en la meua adolescència

Per aquells anys, tot semblava, tot estava preparat, més que res per tradició o per inèrcia, per a què els descendents de tots els meus familiars seguiren el mateix camí que els pares i els avis i rebesavis, però, la següent generació, que és la meua, ha trencat total i radicalment amb aquesta ancestral tradició marinera, i val a dir que de tots, només viuen de la pesquera els meus cosins Toni Montañés i Facundo Leonisa. I com els seus fills avui en dia, ja en edat de treballar (Albert, i Xevi per part de Toni, i Marta i Jorge, per part de Facundo) no s’han dedicat ningú al món de la pesca, hem de convindre en què la generació següent acabarà totalment amb aquesta vella tradició.
Doncs bé, quan vaig tindre l’edat d’anar a fer el batxillerat (onze anys) tant el meu cosí Toni Trilles, com jo, per aquelles coses que té la vida, en compte de fer com els nostres avantpassats i embarcar-nos en “el Joven Miguel”, que era la nostra barca, davant l’escepticisme dels nostres pares, vam seguir la recomanació que ens fera el nostre mestre Don Juan Albiol i el director de l’escola “La Marina” Don Vicente Mor i provàrem d’anar a estudiar a l’institut, a Castelló. Llavors, estic parlant de l’any 1969, n’hi havia l’institut masculí “Francisco Ribalta” i el “Femení” que tot just feia un parell d’anys que funcionava, i que era allà als afores de Castelló, allà lluny al “polígono” enmig dels horts de tarongers.
No érem els primers de la família en anar a estudiar, feia un parell d'anys els nostres cosins Juan Almela i Miguel Rovira havien anat a començar el batxillerat. Avui, Miguel és metge i advocat, i Juan, farmacèutic.
Potser esperonats pels nostres cosins, que llavors érem inseparables, mamprenguérem des d'un principi allò de l'estudi seriosament. I val a dir sense por a l'exageració, que tant per a Toni com per a mi, aquell nou camí que havíem començat, ens va embriagar des d'un començament. No ja tot sol pel canvi abismal que això introduïa en les nostres vides: agafar quatre vegades l'autobús tots els dies, trepitjar els carrers de Castelló, fer nous amics "castelloneros", anar a l'acadèmia de Don Vicente Meseguer a les tardes... sinó pel caire gairebé màgic que suposava per a nosaltres tot allò que envoltava les tasques acadèmiques: els exercicis, les lliçons que tots els dies preguntaven els professors, els exàmens, les notes... aquell era el nostre món!! Sembla que ho vam encertar, perquè tots dos vam acabar el batxillerat i després vam estudiar la carrera de Magisteri.
Total, i tornant al tema que ens ocupa, en aquells anys de la meua adolescència, el moment d'abocar la morralla a la pica coincidia amb les meues hores d'estudi vespertí.

Un plat de peix ja rentat

Així és que mentre mon pare es netejava i ma mare distribuïa i rentava el peix, jo era a la meua habitació estudiant.
Allí tancat, rodejat de llibres, llibretes i maldecaps, romania al marge del que passava en la resta de la casa. Tot i això, no podia evitar que, inconscientment, els tènues i somorts sorolls que provocaven els meus pares en les seues tasques, dreçaren el meu pensament fins aquella tranquil·la i familiar rutina que vivia a l'altre costat de la porta de la meua cambra tancada a pany i clau. I m'imaginava el plat de morralla, ja net, sobre l'humit pedrís de la cuina. Una artificial i cridanera línia de llum groga que es dibuixava per sota la porta em deia que el llum del corredor era obert, i les passades de ma mare, que anava amunt i avall, ara emportant-se les sabates, ara la roba, m'advertia que mon pare estava acabant de llavar-se. De sobte, un cop sec de porta i silenci. La ratlla lluminosa de sota la porta de cop i volta s'esvania. El corredor ara estava a les fosques. Jo mirava el rellotge. Encara restava una llarga estona per al sopar. Els llibres que tenia al meu davant parlaven de coses remotes. Llunyans negocis que em duien a indrets inversemblants. La vida de l'estudiant té eixes coses, et passes tot el temps jugant a ésser geògraf, o químic, o historiador, o matemàtic... o somniador... i això, per a un adolescent és senzillament encisador.
Les hores discorrien amb un ritme espès, càlid i cadenciós.
Unes veus amortides que venien del menjador i alguns indesxifrables sorolls del pis de dalt o del de baix, als quals la silenciosa soledat s'encarregava de conferir un aire misteriós, inundaven l'atmosfera penombrosa de la meua habitació. Una potent llum groguenca que es vessava sobre la taula on eren els llibres, trencava bruscament la vaporosa entreclaror, indicant clarament on estava l'epicentre de la cambra.
I entre complicades equacions matemàtiques, insignes autors literaris, enrevessades traduccions de llatí i interminables reguitzells de rius i muntanyes, es feia l'hora de sopar.
Soroll de portes que s'obrien, llums que s'encenien. Brogit d'un brunzit familiar a la cuina. De seguida, l'oïda era acompanyada per una fragància delatora. Era l'olor densa i suculenta dels peixos fregint-se en la paella que s'introduïa dolçament a dins del meu lloc d'estudi.
Aleshores tot canviava. Les històries i els problemes que portaven els llibres semblaven diluir-se'n com engolits per la penetrant flaire que em cridava des de la cuina.
El sopar ben prompte estaria llest i una veu des de l'altra punta del corredor assenyalaria aquest moment. Aleshores, ajornaria tots els afers que tenia mig enllestits, i me n'aniria al menjador. I allí enmig de la taula trobaria el plat de morralla presidint el sopar. Com sempre. Sent mut testimoni de les nostres converses quotidianes. Formant part de la nostra vida.

La moralla (5a entrega)

Un cavallet de mar

Mon pare quan jo era menut, de vegades em duia cavallets de mar. Els cavallets de mar són uns estranys animals marins d’uns quatre o cinc centímetres de llargària, que no es pareixen a cap altre peix, o crustaci, o molusc. Aquest animal marí és únic. Ni té espines, ni escates, ni cuirassa externa. La pell que el recobreix és tova i rugosa, i quan s’asseca es fa dura i rígida. Els cavallets de mar no són comestibles, per tant, quan se’n pesca un, se’l retorna a la mar, perquè no val per al mercat. Però, la seua capriciosa forma, que ben bé recorda a un cavallet, no mai deixa indiferent a un xiquet. Pareix un ésser imaginari. Que no és reial. Sembla haver eixit d’un conte. No té forma de peix, ni de molusc, ni de res... és un animal mitològic que ha caigut a la mar... un cavallet encantat! I així ho entenia jo, com quelcom màgic.
També n’hi havia de vegades entre la morralla una “olivereta”, que és una mena de corall que naix arrelada a una closca o a una pedra i que per la seua ramificada disposició dóna la impressió d’ésser un arbre marí en miniatura, d’ací el seu nom. Les “oliveretes” no eren cosa de xiquets, directament ma mare la posava a assecar per a servir d’adorn. El mateix passava amb les “caragoles”. Les “caragoles” són aquells caragols grandots que si fiques l’orella s’escolta el soroll de la mar. Però allò que a mi més em feia pensar en el fantàstic món de la mar, més bé voldria dir, en el fons de la mar, eren les estrelles, les estrelles de mar. Aquests equinoderms, que com les “caragoles”, les “porcelanes” i els cavallets de mar no eren comestibles, només servien per a adorn. Però com que són una classe d’animals relativament abundants, i no tenen eixida al mercat, no són gens apreciades, i normalment anaven a parar a la mar. Però de vegades, mon pare en duia alguna a casa. N’hi havia dues classes d’estrelles de mar. Unes eren de color marró claret, amb unes punxes en els braços que li donaven una textura aspra. Aquestes eren les més adients per a penjar-les a la paret. Però a mi les que més m’agradaven, les més boniques, eren unes que n’hi havia de color roig. Jo estava convençut de què aquelles estrelles rogenques havien caigut del cel per la nit, i mon pare amb la seua xarxa les havia rescatat. Eren, doncs, éssers celestials. I jo, quan es feia fosc i mirava la clara nit d’aquells anys, tan negra que dibuixava diàfanament tots els estels siderals que omplien la nit d’ullets que parpellejaven silenciosament, pensava que, potser aquella estrella llunyana que es veia bategar suaument en el cel com una minúscula piga lluminosa, aquesta mateixa nit cauria des del firmament a la mar. I ningú no sentiria el seu nocturn esclat, ni veuria el regall de llum que havia pintat en la nit. Només els peixos se n’adonarien, ells sí. I la mirarien submergir-se lentament en la mar, mentre el foc que li donava llum a l’estrella s’anava apagant a poc a poc en sentir el contacte de les aigües. I l’estel, una vegada en el sòl marí, sense la pols sideral que l’alimentava, i sense llum, irremeiablement moriria. I allí romandria aquell animal celeste fins que les xàrcies l’arreplegaren.

Una olivereta i una caragola

La morralla i la meua infantesa

Els peixos han format part de la meua vida. Des de ben xicotet. No puc recordar-me’n de cap situació per molt llunyana en el temps que siga, en què d’alguna o d’altra manera estiguera la pesquera i el món de la mar presents. Tot en el meu xicotet univers d’aleshores girava al voltant dels peixos... de la mar.. Mon pare, de tant respirar-ne, feia una abellidora olor a mar, a ones, a barca marinera, a llibertat... i jo, en veure el munt d’animals marins que mon pare havia escampat allí a la pica, sentia que la vida, per un dia més, continuava... Vista aèria del Grau. És l'any 1961
I com que el fil del temps no es deté mai, perquè és tot un seguit d’accions i esdeveniments, i amb prou feia dóna algun respir, una vegada el peix en la pica, de seguida, o mon pare o ma mare es posaven a netejar-lo, la qual cosa la feien amb absoluta mestria i contundent diligència, com qui no fa la cosa. Mon pare gaudia d’una autèntica i professional destresa en netejar els peixos. Els agafava, i amb tanta sotilesa que semblava que en compte d’estripar-los, els estava acaronant, els hi aplicava sàviament els dits per l’opercle i els extreïa la panxa; de vegades no eren prou les ungles i en feia servir un afiladíssim ganivet que ell esmolava amb una pedra “esmolaora” –una pedra rodona de marès que havia agafat de “l’esplanà” on n’hi havia arrodonides pedres de riu per a donar i vendre-, i amb quatre ràpides llampegades deixava els peixos llestos per a cuinar-los. Donava gust veure’l. Ma mare, s’ha de dir, també havia adquirit una gran desimboltura en aquesta tasca, i de fet, eren moltes les vegades que ho feia mentre mon pare es llavava. I això, tots els dies, tret de dissabtes i diumenges. No, quan pense en els anys de la meua infantesa no puc pensar en cap menjar en què no estigués, ni que fóra de manera testimonial, un plat de morralla. Fins i tot els diumenges, que la paella era preceptiva, recorde que ma mare també en fregia un grapaet de morralla que hi havia guardat, i que nosaltres mai obviàvem.
Recorde les cavil·lacions de mare en veure la morralla. Si allò seria per al sopar, o per al dinar de sendemà, o per a mi, per a l’esmorzar de l’endemà a l’escola. Quina passió ficava ma mare en “desmullar-me” el peix (separar la molla de les espines) per al meu esmorzar a l’escola. En tenia prou amb un parell de peludetes menudes, un pagell xicotet, un mollet, o un llucet... tot mesclat. Ficava les molles en un plat, i ja ho deixava enllestit per a demà al matí posar-m’ho en una rua. Tot i que aquest costum, més o menys esporàdic, va continuar durant tota la meua vida escolar, el meu record em porta als primers anys d’escola, quan era parvulet. Encara pareix que tinga davant dels meus ulls el saquet de rígid plàstic blanc on n’hi havia l’esmorzar, convenientment enrotllat en formal paper d’estrassa. Era una bosseta que disposava en la part superior d’uns cordellets (que en un principi eren blancs i que més tard esdevingueren d’un indeterminat color ocre tirant a negre) que a l’estirar-los segellaven la bosseta. Així, amb el saquet fermament tancat en una mà i la cartera en l’altra, eixia de casa camí de l’escola tots els dies. Quan es feia l’hora del pati, com tots els meus companys, obria la bosseta i me’n portava l’entrepà. I començava a menjar-me’l enmig de la cridòria de tots els xiquets que, com jo, estaven desfogant pel pati de l’escola “La Marina”, que era on jo anava, perquè, llavors, era l’única escola del Grau, les seues ganes de córrer amunt i avall. Recorde com si fos ahir l’agradable textura del peix entre el pa, suaument oliós i amb aquell inconfusible i familiar gust a mar. Jo, però, tenia més ganes de jugar que de menjar, i vaig aplegar a odiar aquell saquet de plàstic blanc amb cordells d’indefinit color. I l’odiava perquè, com que jo sempre he estat una persona poc menjadora, els mossos que li aplicava al sofert entrepà que llanguia entre les meues mans no eren consistents, ni disposaven de l’entusiasme i la il·lusió adient per a acabar l’entrepà amb dos mossos i dedicar-me en cos i ànima als vertiginosos i emocionants jocs que tenien lloc en aquell diminut pati ple a vessar d’estrident xicalla. S’ha de dir que el pati estava dividit per un mur. A una banda, les xiquetes, i a l’altra, els xiquets, per què no ens mesclàrem. Però el mur era d’escassa alçada i els xiquets no teníem cap problema en pujar-nos dalt i veure jugar a les xiquetes; i les vèiem saltar a la corda, i les sentíem cantar les rítmiques cançonetes asseguts dalt del mur separador. Com deia, la meua falta de definició i solvència en els mossos, feien que la rua no minvara gaire, i durava i durava i allò mai no s’acabava. A més a més, com que jo no deixava de participar-hi en els jocs amb la rua a la mà, cada vegada es tornava més mostosa al contacte de la suor natural de la mà i l’acumulació de pols i terra del pati. Total, que tot plegat, aquella saborosa i amorosa rua que ma mare amb tota la cura del món m’havia preparat em feia més nosa que altra cosa. No eren pocs els dies que l’hora de tornar a classe em sorprenia amb la rua a la mà. Més d’una vegada, de rigorós amagat, i amb la sincera complicitat dels meus cosins Toni Trilles i Toni Montañés, de no dir-li-ho a ma mare, ni a la mestra (primer “Doña Nati”, i després “Doña Angelita”), em vaig haver de desfer del destorb alimentari amb una eficaç acció vora una paperera; i com si tingués un coet al cul, en veure’m lliure de la rua, les cames començaren a córrer i córrer...

La morralla (4ª entrega)

Ma mare fregint la morralla

Altres ocasions eren els caragols. De caragols marins n’hi ha un fum, però d’entre tots els caragols sobreeixien, potser per la seua rara presència, i per suposat, per la seua innegable bellesa, aquells caragols anomenats “porcelanes”, que eren uns animalius amb una closca ocre lleument jaspiada i lluenta com la porcellana i que ma mare guardava com si foren joies.

Una pocelana

Altres caragols marins interessants eren els bussos. És a dir, “el caracol ermitaño” que es diu en castellà. Mon pare, mentre jo tractava de fer eixir al “ocupa” d’aquella closca tota plena d’organismes marins, em contava l’atzarosa vida d’aquell animaliu de tendre i vulnerable cos, que naixia sense cap protecció i havia de cercar entre les deixalles naturals de la mar, alguna closca buida, antic habitatge natural de ves a saber quin tipus de caragol marí, que se li acoblara al seu tamany. Perquè com que la closca era matèria morta i no creixia, i sí, el caragol llogater, aquest havia de buscar-ne una de més gran segons anava creixent. Val a dir que les closques, gairebé totes aquelles que contenen un caragol adult, tenen agarrada a la seua superfície una formació animal de la família de les actínies en forma de gepa que els pescadors del Grau anomenen “figa” que els fa molt característics a aquests caragols. Mon pare em contava que allò era un exemple molt clar de “simbiosis marina” (aquelles paraules les havia aprés en unes xerrades que van impartir uns biòlegs al “laboratori”) on l’actínia, amb els seus urticants filaments allunyava als possibles depredadors, i a canvi, el caragol transportava l’actínia arran de pis marí en busca de nous llocs on buscar-hi aliment. La “figa” era excel·lent per a donar gust a qualsevol brou marí. Sempre que es podia, a bord, el cuiner en posava un parell de bussos per a l’arrossejat que constituïa el ranxo. Per una altra banda, el caragol era perfecte per a un bon esquer. Moltes vegades, mon pare quan en pescaven de bussos, aquells que en sobraven per al ranxo, els guardava en un sac que ell mateix confeccionava amb trossos de xàrcia. Per a què els bussos estigueren frescos el millor era conservar-los vius. I ben bé que ho aconseguia això. Segons anava replegant bussos- perquè no se’n pesquen tots els dies, i quan se’n pesquen es poden comptar amb els dits de la mà- els anava ficant en la bossa que, amarrada amb un cordell a l’orla, estava submergida en la mar, per això els bussos no es morien, i quan en tenia prou els regalava a algun amic aficionat a la pesca de canya.

Un parell de bussos

També n’hi havia la “figa ta mare” (en castella, en algunes zones li’n diuen “mosquito”). Aquest graciós nom (el de “figa ta mare”), s’ha de dir ben prompte, és una denominació eminenment local. Les “figues de ta mare” són una mena de xicotetes cigales d’uns 5 ó 6 cm. sense cap importància en el mercat. Es tracta d’un insignificant animaló marí que de tant en tant hi apareixia entre els peixos que havia copat el bou. Feien més nosa que altra cosa, perquè, com molts dels crustacis i caragols menuts que el bou en el seu arrossegar indiscriminat pel fons marí s’engoleix, no tenien una bona eixida en la llotja, per això el pescador, quan està triant el peix, en veure una “figa ta mare” entre els molls, els lluços, les palaes... que són els peixos que enriquiran la pesquera, s’hi veu tentat de llançar-la directament per la borda. Si es reprimeix aquest primer desig, la “figa ta mare” anirà a la caixa de la morralla. A mi m’impressionaven les seues fines i llargues pinces. Però l’espectacularitat del seu nom era el que reialment més em cridava l’atenció. Mon pare m’explicava el perquè d’aquell nom. Aquest crustaci, que hem de tornar a dir que és molt poc apreciat en el mercat, de fet, com dèiem va sempre a parar a la caixa de la morralla, ni tan sols tenia nom allà a començament del segle XX en el Grau de Castelló. Va ser un xiquet d’uns déu ó onze anys que anava embarcat “de xiquet” en una barca de bou, qui va donar ocasió a ficar-li’l. La història va ser, si fa no fa així:

Una "figa ta mare"
Un dia qualsevol dels anys vint del segle passat, tot just els primers motors marins havien començat a rompre l’aire marí amb els seus metàl·lics renecs i a tacar el cel grauer amb llargs camins més negres que el carbó, una barca d’arrossegament acabava de xorrar. Damunt de coberta un pilot de peixos, moluscos, crustacis, algues... repixava sobre la humida fusta de la barca de bou. El xiquet, ulls oberts de bat a bat, escorcollava amb infantil curiositat un i cadascun dels animals marins que amb seques raneres de mort maleïen la seua sort. Gairebé ja coneixia el nom de tots els peixos i demés habitants de les aigües marines del Grau de Castelló. Peró de sobte, veu un crustaci menut, de llargues i espigades tenalles, que sembla haver-se quedat oblidat a un racó, com si no tinguera importància. No sap com es diu, i per tant desconeix si val la pena agafar-lo per a col·locar-lo en alguna caixa, perquè també se n’ha adonat de què molts i molts animals marins volen cap a la mar llançats a mans obertes pels pescadors. Aleshores, el xiquet, en veure que, mentre a coberta tots els mariners semblen força ocupats en el procés de triar el peix, sorgeix per l’escotilla del motor el motoriste, que, segons conta la “llegenda” grauera, es tractava del “Xato de Torra”, no s’ho pensa dues vegades i agafa aquell enigmàtic cranquet i li ho pregunta a ell: “sinyo Evaristo -que li diu l’ingenu aprenent de pescador, tot mostrant-li’l - que això com es diu?”, i al sinyo Evaristo, que havia eixit tot malhumorat del motor per a respirar una mica d’alé fresc i, per un moment, lliurar-se de les penalitats que li estava ocasionant aquell nou ingeni mecànic que no donava més que problemes, no li faltava més que la candorosa inoportunitat d’aquella pregunta. I amb un rampell contingut de ràbia, i sense mirar ni que fóra per un moment a l’insignificant crustaci, li contesta: “la figa ta mare!”. Gairebé tota la barcà es girà al contundent crit del sinyo Evaristo que tot seguit se’n tornà a dins de les entranyes de la barca a seguir lluitant contra el motor. I el pobre xiquet es queda tot parat amb un pam de nas, i amb el xicotet crustaci a la mà. Tots rigueren en veure’l així, i algú li digué tot fent-hi un acudit: “deixa eixa figa ta mare i vine a ajudar-nos a triar el peix”. I al temps que tots tornaren a riure, sense saber-ho, aquell anònim mariner acabava de ficar-li nom al crustaci en qüestió.

La morralla (3a entrega)

La llista d’animals marins que podrien aparèixer en la pica seria interminable, però em quedaré amb aquells que per una o altra raó, avui encara, em segueixen fascinant.
Allò amb que em sorprenia mon pare podia ser una petxina de nòvia (una concha de peregrino o vieira que se’n diu en castellà). Per esbrinar l’origen de tan joiosa denominació hem de viatjar en el temps cap enrere un grapat d’anys. N’hi havia un costum entre els pescadors del Grau -costum que va durar, si més no, fins els anys cinquanta o seixanta del passat segle, que val a dir de passada, que va ser en aquests anys quan l’antigor va anar donant pas a poc a poc a la modernitat, i usos ancestrals començaren a perdre’s- que consistia en què, segons em contava mon pare, quan un mariner pretenia a una xica, era preceptiu i molt significatiu, regalar-li una “petxina de nòvia”. Així és que si alguna vegada entre el muntó de peix n’apareixia una, el jove mariner saltava tot emocionat: “me la salve, me la salve” al temps que agafava la petxina que havia aparegut entre el pilot de peixos, i se l'arraconava. Aquestes petxines són molt saboroses i valen per a enriquir qualsevol brou, o simplement per a fregir-les; però a mon pare, i a mi, com

més festa ens feia era ficar-la al foc tot fent-hi servir la seua closca com a paella natural.
De vegades el que em cridava l’atenció eren un parell de llimes. Sempre m’han impressionat les llimes. Aquest animal marí no té forma d’animal, guarda l’aparenç

Un pessic

a d’una estranya roca arrugada de color marró, i de tova textura. Per menjar-se la llima no cal cuinar-la, simplement s’ha de tallar amb un ganivet per la meitat, i aleshores eix una cosa groguenca i gelatinosa, que s’hi xupla, més amarga que la fel, i que a mi mai m'ha agradat, però a mon pare sí que li agradava, i s’ho menjava allí mateix a la cuina, a manera d’aperitiu.
El pessic era un altre dels animals marins que em causaven admiració. Aquell monstruós crac, gran com el puny, de tonalitat pàl·lida, clapejat per unes diminutes taques rogenques que cobrien la seua forta cuirassa, i armat de dues paoroses tenalles, era espectacular. Aplegava a casa encara viu, però amb les constants vitals força minvades. Tot i això, les seues serioses pinces eren perilloses. Mon pare l’agafava amb professional seguretat i li separava la cuirassa on eren les temudes tenalles, i aleshores la boca del cranc quedava descoberta, i desprotegida, llavors, jo li ficava fent-me el valent, un grapaet de sal a la boca, i immediatament començava aquell animaló a fer bombolles. I jo el mirava triomfant, com si hagués vençut en una imaginària batalla.
N’hi havia un peix, el gall, que sempre que en duia m’ensenyava les seues dues taques que té aquest peix a cada costat del cos, i mon pare el prenia ficant-hi els dits índex i polze en les misterioses taques negres, i el peix quedava perfectament pres. Mon pare em feia notar –i era veritat- que l’única manera d’agafar-lo sense que s’esvarés era col·locant-hi els dits exactament damunt d’aquelles dues enigmàtiques taques. L’explicació era clara. Aquell peix era miraculós. Les taques no eren taques, sinó que allò eren les empremtes sagrades que hi van deixar els dits de Sant Pere. Amb greu posat, m’explicava que un dia de mal temps i escassa pesquera, el patró dels pescadors va agafar aquest peix, justament aquest, el gall, i mostrant-lo al cel, digué a manera de lament, aquestes lacòniques paraules: “pobre pescatorum”, i després el va tornar a coberta. I els senyals dels dos dits del deixeble de Crist s’hi

Un gall

van quedar impresos per a sempre en el cos del gall com a santificades empremtes que li recordarien als pescadors la seua humil condició. I mon pare, tot cerimoniós, postil·lava dient que semblava cert que aquelles paraules les va dir dues vegades, “per això els pescadors som tan pobrets”, em deia, i tot seguit rematava... “adona’t tu si ho haguera dit tres vegades...”, i jo mirava les taques del gall com si foren autèntiques relíquies...un peix tocat per Sant Pere, ni més ni menys...