viernes, 28 de agosto de 2009

La sardina

Exemplar de sardina




Nom científic: Sardina Pichardus



Família: Cupleidos



Nom comú: Sardina. En castellà rep el mateix nom.



Descripció: La sardina és un peix allargassat de xicotet tamany, la seua longitud més comú són els 15 ó 16 cm de llargària (pot arribar a un màxim de 20 cm). El seu ventre és llis i la seua mandíbula inferior lleugerament més llarga que la superior. La coloració del dors és verdesca tirant a blavenca, el ventre és platejat. Al contrari que els altres peixos (tret dels seus parents l’aladroc i l’alatxa) les seues mandíbules no tenen dents.
Hàbitat: La sardina és un peix gregari a més no poder. Viu en moles de considerable tamany, en aigües costaneres, entre 15 i 50 metres de profunditat, encara que a l’hivern es poden localitzar en àrees més fondes. La sardina és un peix molt abundant en la nostra mar i també se la pot pescar a l’Atlàntic des de les costes de Noruega fins les Canàries.
La sardina és un peix força nedador. Les sardines es passen la vida anat d’un lloc a un altre en busca de mars riques en plàncton, que és el seu únic aliment. Com que el plàncton només abunda en mars netes i sanes, s’ha de valorar l’existència de sardines en una mar com a sinònim de què aquesta mar és neta i saludable. Un lloc on la sardina abunda de forma clara i contundent és a les nostres illes Columbretes. Allí, amb la llibertat i puresa d’aquelles aigües illenques, dia sí, i dia també se’n poden trobar de sardines.



Alimentació: La sardina és un animal dels anomenats “filtradors” i la seua alimentació habitual es composa de plàncton fonamentalment i algunes larves minúscules de crustacis que puga trobar-se surant pel mar.



Modalitat de pesca: La sardina es pesca al cèrcol, que al Grau de Castelló es coneix popularment amb el nom de “el fanal”. D


Barca de fanal a dins del port del Grau de Castelló. A popa porta el bot de llums. La foto és de maig de 2005.
Observacions: La sardina és probablement el peix més popular de tots els que es capturen al port de Castelló. Una prova de la popularitat d’aquest peix pertot arreu és que es tracta d’un peix que no té cap localisme, el nom de sardina és pràcticament el mateix en gairebé tota Europa. També s’ha de dir que és el peix més abundant i el que més es pesca al Grau de Castelló. El Grau és un important punt comercial a nivell nacional de pesca de sardina, la qualitat de la qual és extraordinària.
La sardina pertany als grups de peixos anomenats “blaus”. Grup que comparteix amb l’aladroc, l’alatxa, el sorell, la boga, la cavalla, la tonyina i la bacoreta. Els “peixos blaus” es caracteritzen en primer lloc per la seua tonalitat en la qual el blau és el dominant (menys en la boga), i després perquè són peixos molt gregaris que viuen sempre en grans moles i que molt a sovint fan grans viatges, perquè el “peix blau” és un peix nedador en grau extrem.
La sardina, segons afirmava mon pare, “és el pa dels peixos”. Això ho deia, perquè la sardina serveix per a escar qualsevol ham. I qualsevol peix pot picar, des d’una diminuta gambeta fins a una monstruosa tonyina.
La pesca del fanal té una veda de dos mesos, desembre i gener. La millor època per a pescar-ne és a l’estiu, de maig a setembre. Aleshores la sardina presenta un aspecte encisador. El blau del seu llom és tan intents que recorda el blau marí de la mar. La panxa, d’un blanc argent, emet reflexos enlluernadors.
En plena temporada, des de primeres hores del dia el moll pesquer està ple de barques de fanal plenes a vessar de caixes de sardina pescades unes hores abans enmig de la foscor de la nit. Algunes barques, en el bell mig del port, rodejades per un eixam de gavines, esperen el seu torn per a desembarcar la pesquera. De sardina no n’arriba cap de viva al port, perquè la sardina és un peix que aguanta molt poc fora de l’aigua, però la frescor del peix és més que evident; aquestes sardines, que ara es veuen totes ben col·locades en les caixes i abundantment cobertes de gel, feia una estona encara nedaven lliurement per la mar.
La llotja és una simfonia triomfal. Caixes i caixes, centenars, milers de caixes de sardina o d’aladroc ho dominen tot. Els camions frigorífics van omplint-se amb regularitat i un darrere l’altre se’n van cap a diversos i llunyans punts de la geografia espanyola.
La sardina és un aliment meravellós, això no cal dir-ho, i a més, és un peix que està a l’abast de qualsevol persona, perquè la sardina no és un peix car. N’hi ha infinitat de maneres de cuinar-la. Jo em quede, però, amb la sardina a la brasa. Sardines llustroses, de carn ferma que gairebé no cal ni adobar-les, doncs el seu natural regalim de grassa que desprèn la sardina en sentir la calentor del foc, li dóna una textura tova i sucosa que es fon a la boca. Literalment: per a xuplar-se els dits. D’una altra banda, la flaire del fum que surt d’una torrà de sardines és definitiva. I l’ànim, sense saber ben bé per què, en sentir aquesta penetrant olor pren serenament un caire festiu.

2 comentarios:

Franziska dijo...

Acabo de leer tu trabajo aunque no es precisamente una lengua en la que yo entienda perfectamente el significado de cada palabra. Pero como el tema no es en sí nada complicado, más o menos, he captado el mensaje.

Con relación a las sardina, es curioso recordar la cantidad de años que estuvo excluida de las dietas de las personas delicadas a causa de que era un pescado azul y de su grasa. Han tenido que llegar los estudios de los expertos en nutrición para que ese concepto se haya alejado de nuestra mente.

En mi tierra, se pesca una de tamaño grande muy sabrosa que se come asada: completa, sin retirar las vísceras del vientre, y acompañada de sidra. La recuerdo como un manjar pero, eso sí, sólo las como asadas cuando estoy en Asturias. Y los gallegos, las soubiñas, que son deliciosas las preparan en empanadas ¡riquísimas!

Far de la Banya dijo...

M'he capbussat en aquest blog i volia felicitar-te pel treball i pel fet de poder-ho compartir.

Una abraçada,

Eduard