domingo, 4 de octubre de 2009

La sardina (2na entrega) La pesca del cercol o fanal

Bots de llum. la foto, de l'any 1966, està feta a l'antic moll pesquer del Grau de Castelló. Al costat d'aquestes roques on s'amarraven els botos de llum es poden veure les grues del port mercant. Al fons destaca un dipòsit de la recent construïda "Fertiberia" d'infaust record per als grauers.

La pesca del cèrcol o del fanal

La sardina es pesca amb l’anomenat art de cèrcol (al Grau se’n diu “el fanal”). Es diu el fanal, perquè aquest art té al fanal com a principal protagonista de la seua pesca. I és que el principi en què es basa la pesca del cèrcol és cercar, i copar la sardina amb la xarxa una vegada localitzada la mola de peix. I per a fer això cal un fanal. Un llum que emeta claror en la nit per a què les moles de sardina o aladroc hi acudisquen cridades per aquesta llum nocturna. Quan el mariner encén el fanal en la nit, igual com fan els mosquits en terra, les sardines o els aladrocs que n’hi ha més a prop hi acudeixen en busca del senyal lluminós. Aleshores és el moment d’actuar. Els mariners disposen una xàrcia en forma de bossa o cèrcol (d’ací ve el nom “d’art de cèrcol”) que envolta la mola de sardines, les copa i cauen totes preses de la intel·ligència i sagacitat humana. Sense l’ajut del fanal no seria possible la pesca, puix resultaria una tasca ímproba anar buscant per la mar l’indret on la mola de sardina, que és una viatgera incansable i que mai no para d’anar d’un lloc a un altre, ja fugint del seu principal depredador (el dofí) ja buscant mars riques en plàncton, decideixi donar-se un respir i arremolinar-se tota quieteta per a què el pescador tranquil·lament la pesque. Evidentment la realitat no és eixa.
Aquest art basat en la llum l’anomenen en altres llocs de la geografia espanyola “artes de luz”. Pareix ser que a Galícia ja a la primera dècada del segle XX es pesca la sardina mitjançant aquest innovador art. Al Grau no hi arribarà fins als anys trenta.


El fanal

La pesca del fanal, per definició, necessita fanals. Aquests fanals han variat molt al llarg dels anys. En els primers anys es feien servir uns fanals submarins (fanals “de sepulcre”) constituïts per una mena d’urna que ix de la part inferior del vaixell alimentada per metxers d’acetilè. Després es van canviar per metxers d’aire que utilitzaven com a combustible el carburo de calci. Més endavant van arribar els cremadors de gasolina proveïts de camisetes. Ja en els anys setanta, i sobre tot en els vuitanta del passat segle, es generalitzà l’ús de les bateries elèctriques, i ara tots els bots de llum porten l’empremta de l’avenç tecnològic en els seus llums.
El responsable d’aquests llums és un mariner clau en la pesca del fanal: el llumero. El llumero és l’encarregat de què el tema de la llum funcione correctament. Aquest tripulant (que, tot s’ha de dir, atesa la seua responsabilitat, guanya dues parts, el mateix que el motorista o el patró) quan s’arriba al punt on es decideix pescar, puja a un bot, que s’anomena “el bot de llums” (que és el bot on n’hi ha els fanals) i allí romandrà tot sol tenint cura de què la llum tinga la força i intensitat pertinent, fins que unes bombolles en la superfície de la mar delaten la presència de la mola de sardina o d’aladroc, i aleshores ell serà qui donarà la veu d’alerta per a què tothom s’hi mobilitze i es dispose tot per a iniciar la maniobra de calar.
A part del “bot de llums”, en la pesca del fanal també n’hi havia, fins a finals del segle passat, el “bot de boia” que és un botet menut sense cap mena d’aparell que no siga un parell de rems, que servia per a ajudar en la tasca de fer el cèrcol i copar la mola amb l’art. Total, que per a dur a terme aquesta modalitat de pesca calia una xicoteta flotilla composta per un mínim de tres embarcacions: la més gran que és qui porta tota la tripulació, l’art i les caixes; i dos bots, un més gran i armat d’una aparatosa arboradura (els fanals) que fa pensar en un cérvol marí (el “bot de llums”) el qual va remolcat a pocs metres de la barca principal; i un altre bot, més menut, (el “bot de boia”) que moltes vegades és a coberta de la barca.

3 comentarios:

eseferrer dijo...

Esta fotografía del "moll de pedra" donde los botes de luz amarraban, junto con otras embarcaciones de pequeño calado, y de paso pescábamos a las gambas, además de los detalles identificativos que se citan se pueden observar dos concretos de la época que son: Una moto Guzzi a la derecha y en el centro de la foto un coche de la época "un Biscooter", de los de motor Williers de 3,5 hp, arranque a tirón y sin marcha atrás. Verdad es que en esta copia no se distinguen mucho, pero míradlo con atención y los vereis: Cierto.marf

Franziska dijo...

Sigo sin saber que es el cercol y el fanal pero me atrevo a hacer un comentario sobre el antiguo puerto que me recuerda el de Candás (Gijón es el lugar próximo más conocido) y esto me lleva a la juventud dorada y a los tiempos más hermosos de mi vida que son los pasados junto al mar.
¡Cómo disfrutaba yo la llegada de las embarcaciones cargadas de sardinas, chicharros y de toda la pesca de bajura! Era una maravilla el sonido de la rula y de las sirenas anunciando la llegada a puerto de los pescadores. Se podía comprar en el momento. ¡Era increíble!

José Francisco Martín dijo...

Miguel, esa foto de las rocas donde estan los botes de luz me recuerda mi niñez, cuando pescaba gambitas, sepias y almejas de carril, se cogian donde salia el agua de una tuberia, no hace años de eso, ahora todo ha cambiado no hay gambitas, no hay sepias, no hay almejas, la contaminación en el puerto lo ha matado casi todo.

Un abrazo compañero de clase