sábado, 4 de diciembre de 2010

L'aladroc

Un aladroc pescat a l'arrossegament (on també es pot pescar, tot i que la seua pesca és ocasional i poc significativa) L'aspecte del peix, seriosament masegat, és fruit d'haver estat vàries hores atrapat dins del copo del bou



Nom científic: Engraulis Encrasicolus
Família: Engraulidos
Nom comú: En valencià aladroc i seitó. En castellà boquerón i anchoa. En el Grau de Castelló aladroc. Val a dir que d’un temps ençà va prenent força entre els grauers la denominació boqueró.
Descripció: El seu cos és allargassat i molt primet, de secció ovalada i xicotet tamany. L’aleta caudal la té molt bifurcada. La mandíbula superior és més llarga que la inferior. Presenta un color verd-blavenc pel que fa al dors, i un ventre argentat amb una franja gris-blavenca separant-hi ambdues tonalitats. Pot arribar a fer 20 centímetres de llargària, però la longitud més corrent va dels 7 als 15 centímetres.
Hàbitat: Es tracta d’una espècie molt gregària que viu en moles més o menys nombroses. En vindre el bon temps s’apropen a la costa, i en arribar l’hivern s’allunyen mar endins fins aplegar als 100 ó 180 metres de fondària. És ben capaç de suportar grans diferències de salinitat, podent-hi penetrar en indrets amb escassa salinitat com ara llacunes costaneres i estuaris.
Alimentació: L’aladroc, com la sardina, no té dents, perquè no és un peix depredador, ja que s’alimenta de plàncton, i també dels seus propis ous o larves.
Modalitat de pesca: Fonamentalment es pesca al cèrcol (al fanal). També se’n pot pescar al bou, però el volum d’aquestes captures no es poden comparar, ni de bon tros, a les del fanal.
Observacions: L’aladroc al Grau de Castelló es pesca en menor quantitat que la sardina, però la seua rellevància econòmica n’és comparable, si no major, perquè l’aladroc es paga molt més que la sardina degut a què té unes possibilitats comercials molt més variades que la sardina. Val a dir, però, que últimament les captures d'aladroc han minvat de manera alarmant al port de Castelló.
La llauna d’anxoves –aladroc lliure de la seua espina dorsal, salat i cobert en oli- és una de les més tradicionals i segures eixides de l’aladroc. Cal dir que la veu “anxova” en valencià sempre fa referència a l’aladroc enllaunat i mai a l’aladroc sencer. En castellà, però, s’utilitza indistintament la paraula anchoa per a l’aladroc fresc o per a l’aladroc en conserva.

Temps de veda

Mon pare sempre ha sigut bouero (al Grau de Castelló se’ls diu boueros a aquells que van al bou, és a dir, a la pesca de l’arrossegament). Només en puntuals ocasions ha anat embarcat al fanal. Aquestes puntuals ocasions era quan venia la veda, allà a la primavera. La veda abraçava els mesos de març, abril i maig. Aquests tres mesos les barques de bou desarmaven (desarmar significa parar tota activitat pesquera de la barca). Normalment aquest període de temps s’aprofitava per a fer alguna d’aquelles reparacions que no són urgents: pintar la barca, netejar-la de caragolillo, escometre alguna millora en el motor etc. Però tot això es feia sense cobrar un duro. El subsidi d’atur, en aquells anys -fins als anys vuitanta- no contemplava aquesta circumstància; llavors, el mariner sabia que si no s’espavilava, podia passar-se ben bé tres mesos sense cobrar. Tret de contades ocasions -com la majoria dels boueros-, mon pare el que feia era embarcar-se al fanal.
La gran diferència entre el bou i el fanal és l’horari. Al bou es pesca pel dia, i al fanal per la nit. La conseqüència directa de tot plegat és que el mariner del fanal no dorm a casa, doncs allà cap a les set o les vuit de la vesprada se’n va a la barca a pescar tota la nit, i el seu col·lega bouero en canvi, dorm a sa casa, i s’alça enjorn – a les cinc del matí- per fer-se a la mar a les sis o les set, segons estiguera estipulat. Jo, és clar, estava acostumat al ritme que imposava la pesca de l’arrossegament. Per tant ja m’havia fet a allò de dinar ma mare i jo tot sols entre setmana, però, a sopar totes les nits els tres junts. La veritat és que jo preferia aquesta darrera opció. I ho preferia, perquè durant tot el matí jo era a l’escola, i en acabat de dinar me’n tornava a anar-hi. Però quan eixia per la tarde –a les sis- mon pare si no havia aplegat a casa estava a punt de fer-ho. I ja tota la tarde el tenia al meu abast fins que me n’anava a dormir.
Quan venia la veda tot canviava.
En temps de veda, a mig dia en vindre de l’escola, em trobava a mon pare en casa. Moltes vegades estava dormint, i ma mare m’ho advertia només entrar-hi. Quan el dinar ja estava en taula ma mare el despertava. Mentre dinàvem mon pare em contava les peripècies de la jornada nocturna de pesca. Normalment eren més lamentacions que no alegries; que si no havien pogut pegar ull en tota la nit, perquè tota la nit se l’havien passat calant i xorrant, que si havien estat a punt d’agafar una mola d’aladroc de més de mil caixes i que quan ja el bot de boia estava començant les maniobres per a calar, van vindre els galfins i la cosa va quedar en un no res, o que si havien copat una quantitat tan gran de sardina que els mariners no havien tingut prou força –estic parlant de quan encara no s’havien inventat els sistemes mecànics per a pujar l’art a bord i tot s’havia de fer a mà- i havien deixat escapar més de la meitat de la captura... jo l’escoltava embaladit, i en la meua ment infantil es dibuixaven fosques històries de mariners enmig de la negror de la mar.

Barques de fanal al port pesquer del Grau de castelló. 24 de març de 2005

De vegades les notícies eren falagueres. La seua barca havia agarrat cinc – centes caixes d’aladroc que havien suposat un munt de diners. I jo que pensava sense dir-li-ho a ningú que d’aquesta ens faríem rics. Però a la fi mon pare em feia baixar del núvol dient-me que la quinzena, tot i això la portaven fluixa, total que no entenia res jo de diners. La veritat era que es feia l’hora d’anar-me’n a escola. I jo sabia que en tornar-hi mon pare estaria preparant-se la berena per anar-se’n al moll.
Amb la rua a la mà que ma mare m’havia preparat per a berenar, veia a mon pare eixir de casa cap al port. I llavors un món nou començava per a mi. I una tristor i buidor injustificable m’envaïa.
Un bon refugi, a bon segur, hagués estat per a mi la televisió, però aquells anys –primeries dels seixanta- la televisió encara era un producte gairebé de luxe, tot i que a poc a poc anava entrant a dins de cadascuna de les cases del Grau. Al “grupo” (el Grupo “Los Angeles”) que era on vivíem nosaltres, es podien contar amb els dits de la mà les cases on n’hi havia un d’aquests màgics aparells on, en rigorós blanc i negre, la incipient modernitat espanyola i els coneguts avançaments mundials –que en les pel·lícules nord-americanes havíem descobert- feien acte de presència davant dels atònits ulls dels veïns del “grupo”. La sinyo Paquita “la peluquera”, que vivia justet davall nostra, doncs nosaltres estàvem al primer pis i ells a la planta baixa, va ser una de les primeres. Allí, en una sala d’estar a vessar de veïns que com nosaltres venien a veure la “tele”, vaig saber del casament de Fabiola amb Balduino, del triomf de la xiqueta Cicciola Cinquetti al “Festival d’Eurovisón”, on el meu avi Francisco, que també hi era, en veure que Itàlia era la guanyadora del festival europeu, ens va dir una de les seues celebrades sentències que ell havia llegit ves a saber on: “Para marino, el inglés; para música, Italia; i para chicas guapas...España”, o les olimpíades de Tòquio on els espanyols no n’encertaven ni una... Això era per la nit, desprès de sopar, però, per la vesprada la sinyo Paquita veia com se li omplia la seua casa de xiquets per a veure “Antena Infantil” on eixien Valentina, el Capitán Tan i Locomotoro, que més tard van ser coneguts com “Los Chiripitifláuticos”. Pel mateix temps va ser la sinyo Paquita “La Cabanilles” qui se’n va comprar una, i allí anàvem a veure “Rin-Tin-Tin”, les corregudes de bous, i a passar-nos vinga el temps amb “la reixa” en la pantalla (per problemes tècnics quedava momentàniament suspesa la programació) amb la concebuda enrabiada del marit de la sinyo Paquita, el sinyo Vicent. La sinyo Rosita “La Jovera” va ser la següent en tindre televisió. La sinyo Rosita, que estava casada amb el sinyo Rafel “Catambo”, era la mare dels meus amics Rafa i Jose, així és que amb més motius anàvem a veure-hi la “tele”. Allí veiem els “dibujos animados” a mitja tarde. Els divendres era preceptiu després de sopar (ara amb els pares) acudir a veure-hi “El Fugitivo” i a continuació una de les sèries que a mi més m’han impressionat: “Historias para no dormir”. I els dissabtes per la tarde, allà a les set, abandonàvem els jocs per no perdre’ns “Cesta i puntos” i després “Viaje al fondo del mar”. Un dissabte, en la diminuta saleta on tenia la sinyo “Jovera” la televisió en vaig comptar vint de xiquets, tots asseguts en terra plana i atents a les perilloses aventures del submarí nuclear Seaview.
La televisió no va arribar a ma casa fins a l’any 1967. I això val a dir que ens va alleujar moltíssim l’absència de mon pare a la nit.
No sempre, però, aconseguia la televisió omplir la fredor de ser ma mare i jo tot sols a casa. Especialment trists per a mi eren els dies de la Setmana Santa, si aquell any coincidia amb la veda. Aleshores la programació es restringia a les processons, que amb la seua solemnitat i serietat superlativa no feien més que augmentar la meua malenconia.
Nosaltres, mon pare, ma mare i jo –si aquell any la veda abraçava la Setmana Santa, evidentment mon pare no hi podia vindre- sempre anàvem religiosament a acomplir amb el rictus catòlic de veure la processó del divendres abans de la Setmana Santa -la de la “Verge dels Dolors”- i després, ja al divendres sant no faltàvem mai a la tètrica desfilada on eixia en processó el cos jacent de Crist.
Ma mare, en veure la desolada imatge de “la Dolorosa” davant nostre, m’alçava al bracet, i molt baixet, a cau d’orella i amb tota la gravetat del món, em feia repetir sense deixar de mirar amb veneració la trontollosa sagrada imatge, una jaculatòria que en poques paraules venia a demanar-li a la Verge Maria que mon pare agarrara moltes caixes de sardina i aladroc.
Després, unes tristíssimes notes de la banda de música tancaven la comitiva; i en sepulcral silenci, la gentada es desfeia en mil direccions.
I aleshores jo sabia que el dia irremeiablement s’havia acabat. Com si el jorn estiguera sent engolit a poc a poc per les notes que havien deixat escapar aquells foscos músics còmplices de la meua malenconia.
El fred de la nit primaveral ens acompanyava silenciosament fins al “grupo”, on ens rebien unes somortes llums que emetien dues solitàries faroles. I ma mare i jo, silenciosament ens deixàvem guiar per aquells dos fanals terrestres com la llum atrau al peix .

4 comentarios:

Amadeu Ros i Torres dijo...

Hola Miguel: a Xàbia també el nomenen aladroc.
Els meus avis allà pels anys 30 tenien una pesquera de fanal´
La pesquera estava composta per tres barques: el llaüt dels fanals, el de l'art i el del motor.
De tripulants fixes, entre els de casa i cosins, anaven 2 al dels fanals, 4 al de l'art i 2 al del motor. Amb mariners ocasionals o de temporada podien arribar a ser 14. Calaven l'art de tarrafa, que és un art d'encerclament que du el matador al mig, i posteriorment ja esdevindria en la traïnya.
El peix blau reservat per a cada tripulant per a casa va llevar molta gana durant la guerra i la postguerra en canviar-lo per altres productes de primera necessitat.

LA MAR dijo...

Molt interessant Miguel i molt ben contat, el que has escrit sobre la vida dels infants de l'època, les series de televisió etc, ho podria haver escrit jo mateix.
Una abraçada

Jaume Amengual dijo...

bon vespre Miquel,
a Mallorca també li deim aladroc, i a la pesca d'encerclament aquí li deim teranyines.
Amb els programes de la televisió que anomenes en conec qualcun, el dia que jo vaig neixer va ser quan na Masiel va guanyar el festival d'Eurovision, mu mare sempre m'ho tira en cara que no va poder veure el festival, crec que ja m'ha perdonat per aquest fet.
bé, es molt interessant el que contes dels peixos, a veure si aviat faig qualque entrada sobre els sistemes de pesca de les Balears.
salut

M. J. Verdú dijo...

Un plaer haver anat a parar al teu blog.

He estat llegint aquesta forma de viure d'abans i és que a cada època li corresponen unes vivències diferents. La narració està expressada de forma entenedora i arriba al cor del que l'hem llegida.

Felicitats per aquest text