lunes, 24 de octubre de 2011

La peluda

Nom científic: cytharus linguatula



Família: citáridos


Nom comú: peluda, tant en valencià com en castellà.


Descripció: La peluda és un peix pla. Els ulls els té tots dos al costat esquerre, o superior, del cos, molt pròxims l’u de l’altre, només separats per una cresta òssia. La boca, gran i punxeguda, està força corbada cap a baix. La línia lateral d’ambdós costats del cos està arquejada per dalt de l’aleta pectoral. El color de la cara superior és marró amb tonalitats rosades, i té una taca negra a la fi de la base de les aletes dorsal i anal. La cara inferior, que roman pegada al pis marí, és blanca. El cos de la peluda en la seua part superior està tot ell marcat per unes línies que dibuixen una mena d’imaginaris rombes que es corresponen amb les seues escates, formant una espècie de xàrcia que la fa molt característica i que la distingeix d’altres peixos plans com pugueren ser la palà, el remolc, o el soldat. Les peludes més corrents són aquelles que fan al voltant d'uns 15 cm. de llargària, pot arribar, però, a fer-ne 25 cm.


Hàbitat: La peluda viu arran de sòl marí. En fondos d’arena o de fang. És estrany encontrar peludes en indrets pedregosos. A aquest peix li agrada la fondària, doncs pot viure fins a 300 metres de fondo, però a partir de 40 ó 50 metres ja se’n poden trobar. Allí al fons és la major part del temps. Quan nada ho fa sempre paral•lelament al pis, sense allunyar-se gaire del sòl marí. No és un peix gregari ni “de mola”. La peluda no és un peix nedador en absolut, s’estima més romandre tranquil•lament mig soterrat al fang i de quan en quan pegar una “nadaeta” per veure si atrapa algun animaliu, i després tornar-hi a ensorrar-se al pis marí.


Alimentació: S’alimenta de xicotets crustacis i moluscs.


Modalitat de pesca: La peluda es pesca al bou. Tot i que també se’n poden pescar al trasmall, la peluda, degut al costum de fer la vida pegada al sòl marí que és lliure de pedres i roques, és presa fàcil dels arts de les barques de bou. Al Grau de Castelló la peluda és pesca amb profusió i és un dels peixos més característics i productius de la indústria del bou.


Observacions: La peluda és un peix apreciadíssim i de molt fàcil eixida comercial. És un peix dels més cars que es pesquen al bou, només superat pel moll i el lluç. Això quan és adulta, perquè la peluda xicoteta perd tot el valor comercial i la fiquen a la caixa de la morralla.


La peluda és menja fregida. És un peix molt a propòsit per a fregir-lo, i no gens vàlid per a altres aventures gastronòmiques. La seua carn té molt poques espines i això la fa molt abellidora per a omplir els plats d’allò que en els bars anomenen “fritura de pescado” on no mai falta al costat dels llucets i els mollets.



La subhasta del bou

 
Ara ja no és com abans. Ara, la subhasta del peix –en totes les modalitats de pesca- es fa de forma distinta a com es feia el segle passat (el segle XX). Va ser tot just en l’any 1999 quan es va canviar el sistema de subhastar el peix. En l’actualitat es du a terme mitjançant aparells electrònics que res tenen a veure amb allò que jo estic recordant ací. Jo estic parlant de començaments dels anys setanta. Aleshores per a vendre el peix que les barques havien pescat se’n feia servir, com a continuació veurem, un mètode més primitiu.


El meu cosí Toni i jo, i els nostres amics de colla, els estius de la nostra preadolescència pràcticament els passàvem al port o a la platja, segons el cas. Però tant ell com jo, en aquells anys que deixàvem d’ésser xiquets, amb els primers símptomes, encara que llunyans, d’adult, adquiríem per tradició el deure d’ajudar en els afers de la barca. Així que una bona ocasió n’era anar a ajudar “a pesar”. I totes les vesprades allí érem.


Després de descarregar les caixes de peix del Joven Miguel ens n’anàvem amb el carro cap a la llotja. Allí era on es duia a terme el procés de la subhasta.


A aquestes hores la llotja semblava un formiguer de gent entrant i eixint. Tot era un anar i vindre de carros. Uns, plens de caixes de peix camí de la llotja. Altres, buits, que ja havien dipositat les caixes al lloc de la subhasta. Trossos de gel al terra mullat que havien caigut de les caixes. Regalls d’aigua que relliscaven pel pis buscant la mar. Un carro ple de caixes i de mariners que agafa ràpid la corba per enfilar la llotja, i en girar bruscament, del carro eix de sobte un doll d’aigua. Xiscles anàrquics de gavines. Presses. Cridòria general.


En aplegar a la llotja buscàvem la porta per on havíem d’entrar el carro. Dalt de cada porta n’hi havia uns llistats amb uns números; segons el número que se’ns havia atorgat a l’entrar la barca, havíem de cercar el lloc on hi figurava aquest número. Una vegada dins l’aldarull pujava en intensitat. Allí on s’havia d’escampar la nostra pesquera a hores d’ara n’hi havia la pesquera d’una barca que anava davant de nosaltres que tot just acaba d’escampar. Escampar vol dir col•locar les caixes convenientment en el pis de la llotja per a procedir a la subhasta. Damunt el pis de la llotja n’hi havia pintats uns quadrats on s’hi havia de ficar correctament les caixes de peix. Dic correctament perquè ací n’hi havia un ordre que calia respectar. El rogle començava per un costat, el dret, on es ficava el peix de menys valor, i segons es recorren els quatre costats del quadrat s’arribava al costat de dalt que era on es posava el peix més car. Començava el rogle amb la caixa de la morralla (esparrallons, peludetes en randa, soldats, llistes, virets, cabuts, bogues, burrets, mòllera xicoteta, peludetes xicotetes...) sota aquesta caixa venia la dels crancs, el sorell, els “vàrios” (aquesta caixa l’omplien una mescla de peixos que no se’n pescaven prou per a omplir-ne una caixa, i els ajuntaven tots ací. Eren peixos tots si fa no fa de la mateixa categoria: julioles, rafets, aranyes, rates, escorpes, rascasses...) després venia la caixa del besuc, després, la cavalla, el polp roquer xicotet, el polp roquer gran, el polpet (polp mesquer xicotet), el pagell, la mabra, la rajà, la mòllera, el congre, gatets, mussoles (aquestes tres darreres són espècies que tenen la mateixa categoria), el rap, la sardina i l’aladroc (tot i que ja sabem que el fort d’aquests peixos no n’és el bou, sinó el fanal, però també se n’agafen, encara que en escassa quantitat), després s’hi col•locaran les galeres, després la sèpia i el calamar, i també el sepió i el calamaró (sèpies i calamars menuts), la peluda, el lluç, (si no n’hi havia prou de lluç per a omplir-ne una caixa se’n feia una de “moll i lluç”) i, ja damunt de tot, el moll, que es pot considerar el peix més car del rogle. Altres espècimens, però, són tan cars com el moll, o més, però com no se’n solen pescar en molta quantitat, no es posen en caixes, sinó al mig del rogle. Aquests són: les llangostes, els llomaltos, les palaes, els remolcs, els llangostins i els caragols.


Nosaltres, miràvem de reüll instintivament la pesquera que havia escampat la barca que ens precedia i gairebé sense voler la comparàvem amb la nostra, i sense dir-ne res trèiem les caixes del nostre carro una a una i les anàvem apilant al costat. Sempre s’havia de tenir cura de què les caixes de la bastina (el polp, la sèpia i el calamar) s’havíem de col•locar a baix de tot, per allò de què estaven plenes de tinta, i no embrutessen les altres caixes, perquè les caixes d’abans eren de fusta, no de plàstic com les d’ara, i per les esquerdes que quedaven entre els llistons, s’esmunyia l’aigua i la tinta de la bastina. Una vegada amuntonades les caixes, u de nosaltres feia fora el carro, i a esperar que ens tocara el torn.


Llavors el subhastador era el llegendari “Pepito el subhastaor” acompanyat d’un jove, un poc més major que nosaltres, el qual, en jubilar-se Pepito, fou ell també subhastaor, que li deien Pedro. Pepito “el subhastaor”, també conegut en el Grau com “Pepito el de la barraca” era qui subhastava el peix, mentre que Pedro anava anotant vertiginosament en uns fulls allargassats amb una cal•ligrafia que només era possible desxifrar-la si en coneixies el seu argot, els resultats de la subhasta. Aquests fulls eren "el recibo".


Allà on anaven els subhastaors a fer la seua tasca, tot un munt d’arrieros anaven amb ells. Alguns ja els esperaven en el rogle vora la caixa que havien vist que els interessava comprar. En aplegar a un rogle, es ficaven Pepito i Pedro al bell mig, tots rodejats de compradors. Aleshores, amb rutinari i maquinal gest, Pepito es treia un xiulet de la butxaca i pegava un breu xiulit. La subhasta s’havia iniciat. Començaven pel peix més barat. Pepito, assenyalava la caixa que s’anava a subhastar i descrivia la seua condició: “ una caixa de morralla!” i de seguida es posava a comptar de dalt a baix (a partir d’una quantitat ja fixada) fins que un comprador li feia un senyal. Aleshores, Pepito deixava de comptar i cantava el preu que havia abastit aquella caixa, i immediatament Pedro l’apuntava en “el recibo”. Tot seguit es passava a la següent caixa. En menys de deu minuts tota l’escampà s’havia subhastat. I de seguida, a per un altre rogle. El rogle recent subhastat quedava lliure de gent, i tot seguit els arrieros se n’anaven cap a la caixa que havien comprat i enganxant la caixa amb un garfi se l’emportaven a la bàscula per a pesar el peix.


N’hi havia dues de bàscules en tota la llotja. Era clar que les caixes s’havien de portar a aquella que ens venia més de prop. Pedro, mentrestant li havia donat el “recibo” al meu avi per a què li'l donara a l’encarregat de la bàscula. Allí en el “recibo”després de pesar cada caixa, al costat del preu cantat per quilo, s’afegiria el total de quilos de peix que contenia la caixa.


Llavors, els compradors anaven arrossegant fins a la bàscula les caixes que havien adquirit, i allí les pesaven.


Allà als anys quaranta i cinquanta del segle passat l'encarregat de pesar el peix era Joaquin Martínez Gaiban que posteriorment es dedicà a vendre efectes navals a la Cooperativa dels pescadors, la qual estava situada al "carrer de davant", fins la seua jubilació. Des dels anys seixanta qui es dedicaven a fer aquestes funcions n'eren dos empleats del pòsit: Ramon Ruiz Nicolau (Ligerets) i Alfredo Sebastià Cumba. Aquelles bàscules semblaven un gran rellotge de paret. L’esfera on estaven senyalades les quantitats era doble. Es podia veure pel davant, on tothom tenia la possibilitat de llegir-hi el pes que marcava la caixa, i pel darrere, on l'empleat del pòsit llegia el pes al temps que el deia en veu alta i l’apuntava en el “recibo”. Cada caixa, després de pesar-la se l’enduia el comprador i poc després ens la tornava buida. Ara calia tornar a pesar la caixa buida, per restar-ne el seu pes i esbrinar exactament quants quilos de peix comprava l’arriero. Com que cada caixa portava pintada a un costat el nom de la barca, no era difícil saber de quina barca era cada caixa. Quan ja teníem totes les caixes, ens les emportàvem i les tornàvem a ficar al carro. I d’ací, a la barca, on ja quedaven disposades per a què en sendemà s’ompliren una altra vegada de peix. El nostre avi mentrestant prenia el “recibo” que li donava l’encarregat de la bàscula en pesar i anotar-hi el pes de l’última caixa, i se n’anava cap a les oficines, que eren a un costat de la llotja, a “fer el recibo”. Allí, al cap d’una estona, després de fer els comptes pertinents, ens apuntarien el total de diners que el Joven Miguel havia fet aquell dia. Ja sé que els diners de fa quaranta anys, ens dirà poca cosa, però ací queda la xifra per a curiosos. La nostra barca, que era, pel que fa a la seua potència de motor, de les mitjanes, podríem dir que en una jornada de les considerades normals, “feia” (nosaltres sempre preguntàvem “quant heu fet?” quan volíem saber el muntant de la jornada pesquera) de quatre a cinc mil pessetes. Jo recorde, en agost de l’any 1969, quan encara teníem la Dolores, que era prou més xicoteta que la Joven Miguel, i els “recibos” eren de dues mil i tres mil pessetes la majoria de les vegades, que, un divendres, mon pare va vindre tot eufòric, sí, eufòric és la paraula, i ens va dir que van “fer” més de vuit mil pessetes, gairebé nou mil. I em contava la pesquera. Sis caixes a vessar de moll. Dos de sèpia. tres de pagell... la il•lusió que imprimeix en un pescador aconseguir una bona pesquera només la pot comprendre un altre pescador... o un fill de pescador...





No hay comentarios: