Dos aspectes
del Camí Vell de la Mar
ELS CAMINS PER ANAR A LA MAR
L’interès de la gent de Castelló per anar a la mar, més que res per a pescar, ve de lluny. Ja en l’any 1260, molt poquet després de la fundació de la vila de Castelló, està documentat que el rei Jaume I dóna permís el 16 de març de l’esmentat any a Berenguer, prior de l’església de Sant Vicent de València, que per aquell temps tenia el senyoriu de la vila de Castelló, per a construir un camí entre les marjals, que menara fins a la mar. Es tracta del Camí Vell del Mar. Aquest camí arrencava des de l’actual carrer Asensi, passava per la plaça Fadrell i carrer Mestre Ripollés, s’endinsava en la marjaleria i anava a parar al graó, ja ben prop de la mar. Aquest és el camí que gairebé durant sis-cents anys fou l’única via que unia el Grau amb Castelló.
Molt després, ja en l’any 1847, essent governador civil de Castelló Ramon de Campoamor, s’inicia la construcció d’una nova via al mar: és l’actual avinguda Hermanos Bou; en la ment del polític no n’hi ha la idea de què això siga una carretera, sinó un passeig que unisca el casc urbà amb el Grau. Amb aquesta premissa es construeix un ample camí amb calçada central i dos espaioses andanes laterals. Tot el camí estava flanquejat per frondosos arbres que convidaven a un passeig tranquil i relaxat. Per a fer-lo més acollidor, a cosa d’un quilòmetre de Castelló es construeix un oval amb seients de pedra i tot ornat de vegetació al seu voltant, que és conegut amb el nom de “mitja taronja” (que encara avui es conserva). Els castellonencs freqüentaven aquell indret que prompte es va convertir en un lloc de moda per a fer una passejada, i també per a quedar-se -d’eixa època daten moltes de les alqueries que jalonen el passeig-. Quan poc després (en l’any 1888) va arribar a Castelló la “Panderola”, aprofitarà una de les amples andanes per a instal·lar la via. Amb la “Panderola” el passeig adquireix un caràcter més aviat de carretera que no de passeig. Si afegim que en l’any 1891 comença la construcció del port amb el continu augment de mercaderies que això suposa, ben prompte el passeig adquireix una nova naturalesa de via de transport tot perdent aquell tarannà primigeni de mer passeig. Ja en l’any 1913 i atenent a les esmentades necessitats del naixent port, el primitiu passeig que en un principi no aplegava al port (moria uns centenars de metres abans) s’allarga fins al mateix moll, per tal de facilitar el transport de mercaderies.
L’avinguda del mar, que a la llarga esdevindria la més important de les vies de comunicació entre el Grau i Castelló, no estaria llesta fins a començaments dels anys seixanta del passat segle.
del Camí Vell de la MarELS CAMINS PER ANAR A LA MAR
L’interès de la gent de Castelló per anar a la mar, més que res per a pescar, ve de lluny. Ja en l’any 1260, molt poquet després de la fundació de la vila de Castelló, està documentat que el rei Jaume I dóna permís el 16 de març de l’esmentat any a Berenguer, prior de l’església de Sant Vicent de València, que per aquell temps tenia el senyoriu de la vila de Castelló, per a construir un camí entre les marjals, que menara fins a la mar. Es tracta del Camí Vell del Mar. Aquest camí arrencava des de l’actual carrer Asensi, passava per la plaça Fadrell i carrer Mestre Ripollés, s’endinsava en la marjaleria i anava a parar al graó, ja ben prop de la mar. Aquest és el camí que gairebé durant sis-cents anys fou l’única via que unia el Grau amb Castelló.
Molt després, ja en l’any 1847, essent governador civil de Castelló Ramon de Campoamor, s’inicia la construcció d’una nova via al mar: és l’actual avinguda Hermanos Bou; en la ment del polític no n’hi ha la idea de què això siga una carretera, sinó un passeig que unisca el casc urbà amb el Grau. Amb aquesta premissa es construeix un ample camí amb calçada central i dos espaioses andanes laterals. Tot el camí estava flanquejat per frondosos arbres que convidaven a un passeig tranquil i relaxat. Per a fer-lo més acollidor, a cosa d’un quilòmetre de Castelló es construeix un oval amb seients de pedra i tot ornat de vegetació al seu voltant, que és conegut amb el nom de “mitja taronja” (que encara avui es conserva). Els castellonencs freqüentaven aquell indret que prompte es va convertir en un lloc de moda per a fer una passejada, i també per a quedar-se -d’eixa època daten moltes de les alqueries que jalonen el passeig-. Quan poc després (en l’any 1888) va arribar a Castelló la “Panderola”, aprofitarà una de les amples andanes per a instal·lar la via. Amb la “Panderola” el passeig adquireix un caràcter més aviat de carretera que no de passeig. Si afegim que en l’any 1891 comença la construcció del port amb el continu augment de mercaderies que això suposa, ben prompte el passeig adquireix una nova naturalesa de via de transport tot perdent aquell tarannà primigeni de mer passeig. Ja en l’any 1913 i atenent a les esmentades necessitats del naixent port, el primitiu passeig que en un principi no aplegava al port (moria uns centenars de metres abans) s’allarga fins al mateix moll, per tal de facilitar el transport de mercaderies.
L’avinguda del mar, que a la llarga esdevindria la més important de les vies de comunicació entre el Grau i Castelló, no estaria llesta fins a començaments dels anys seixanta del passat segle.
No hay comentarios:
Publicar un comentario