Un poc d'història (a manera d'introducció) 3a entrega

històries de pirates

Val a dir que antigament la costa era un lloc força perillós per a viure; el perill no venia precisament dels temporals, sinó de la pirateria, vertadera causa aquesta de què els pescadors castelloneros no decidiren deixar el nucli urbà de Castelló on vivien pràcticament tots en l’actual carrer Peixcadors (el nom del carrer no necessita explicació) fins que el problema de la pirateria quedara resolt definitivament. L’última incursió de la pirateria, segons refereix Juan A. Balbas en la seua obra “Casos y cosas de Castellón” publicada l’any 1884, va tindre lloc el dia 1 d’abril de 1800. Aquell dia va aparèixer pels voltants de la platja de Castelló una embarcació que va fondejar a pocs metres de la platja. Mentre els mariners estaven acabant les seues tasques, aquell vaixell, que resultà ser un vaixell de pirates anglesos, va tirar a l’aigua dues llanxes, que davant del paor dels pescadors, arribaren a la vora de la platja totes plenes de pirates armats fins a les dents. Es va desencadenar una lluita on, fins i tot, es van sentir trets. A la fi els pirates van fer fugir als mariners castelloneros. En tant els pirates prenien tot allò que trobaren allí en la platja, -només un carregament de blat que feia poc s’havia desembarcat en la platja-, els pescadors varen donar la veu d’alarma, i el canó de la torre del Grau va començar a disparar contra els pirates, mentre que dues llanxes canoneres es feren a la mar en busca dels pirates. Els anglesos van contestar al foc amb foc, i en veure’s perduts, van encendre totes les barraques dels pescadors que van trobar i van apretar a córrer fins les seues llanxes que tenien varades a la platja. Al poc de temps, els pirates ja en el seu vaixell, prengueren proa cap a fora, però la cosa no va acabar així, dos pirates, per descuit, no van ser prou llestos i es van quedar en terra, tot i agafar una barqueta d’uns pescadors que n’hi havia a la platja, no pugueren aplegar al vaixell dels seus sequaços que els va deixar a la seua sort. En veure’s perduts, els facinerosos van mamprendre rumb cap a Benicàssim. Allí arribaren sense cap problema, deixaren la barqueta a la platja i s’endinsaren en les muntanyes del Desert, però van ser descoberts i els van prendre en el barranc de Miravet. Els dos bandits van declarar que pertanyien a un vaixell anglès que havia eixit de Gibraltar per a entregar-se al pillatge, i que ells eren l’u italià i l’altre de Sevilla. La sort que corregueren tots dos la podem suposar, però el document no hi fa referència. La veritat és que açò va ser un punt i final. Ja mai més es té constància de què hi hagués cap atac de la pirateria a les costes de Castelló. Una vegada resolt el problema dels pirates, i deixant passar un temps prudencial, la qual cosa arriba pocs anys després d’acabada la “guerra del francès”, entre unes coses i altres allà al 1820, alguns pescadors de Castelló decidiren quedar-se, al graó. Eixos podem considerar que són els primers grauers.