La morralla (1a entrega)

Una caixa de morralla

La paraula morralla en el seu sentit literal vol dir peix menut d’escassa categoria comercial. En el Grau de Castelló, però, caldria matisar i filar prim. Perquè, tot i que en la caixa de la morralla gairebé tot el peix que n’hi ha és menut, la morralla no sempre és peix xicotet. Això d’una banda, i, per una altra banda, el peix xicotet no sempre és morralla. En aquest darrer cas tindríem el mollet, el llucet, el calamaró, el sepionet, o el polpet, que són peixos menuts, que encara no han arribat a la talla d’adult, però que tot i això no s’hi poden ficar de cap de les maneres en la morralla, perquè tenen una categoria comercial molt superior. I pel que fa al primer cas, val a dir que n’hi ha peixos grans –més bé hauríem de dir peixos adults- que sempre van a parar a la caixa de la morralla degut al seu baix preu. En aquest cas estaria l’esparralló, la sucla, la boga, el soldat, la peluda en randa, el burro... i uns quants més. Cal considerar també que n’hi ha uns altres espècimens que trobem en la morralla de xicotets, que en fer-se grans –i en pescar-se’n prou per a omplir una caixa-, tenen caixa pròpia i, segons el cas, es paguen una mica més. És el cas de les galeres, les llistes, els serranos, els sorells, les caballes, els crancs, els pagells, l’aranya, la rata, el cabut, el biret... però n`hi dos casos, la mòllera i la peluda, que de menuts van a la morralla, i en fer-se grans, el seu preu canvia tant que apleguen a ésser de les caixes millor pagades.
És clar que en aquest apartat no anem a tractar tots els peixos que poden tindre cabuda en una caixa de morralla perquè en poden arribar a haver-ne moltíssims. Ficarem només els més populars, els més abundants, o els més curiosos.



El saquet de la morralla

Una altra accepció de la morralla és aquella que té a veure amb allò que se’n coneix entre la gent del Grau com “el saquet de la morralla”, que és el peix que tots els dies rep cadascun dels mariners del bou per a emportar-se’l a sa casa. Aquest peix es nodreix totalment de la caixa de la morralla, d’ací el seu nom. Abans, el mariner feia servir un saquet de tela per a ficar-hi la seua ració de morralla –per això el títol d’aquest capítol-, però a partir dels anys 70 del passat segle, el poalet de plàstic va anar guanyant terreny al saquet de tela fins a fer-lo desaparèixer completament. La morralla, doncs, vindria a significar tot el peix que un pescador se’n du a casa després de cada jornada, i que com veurem després, aquest peix, contràriament a com dèiem més a dalt, no sempre ve tot de la caixa de la morralla.
Quan les barques de bou xorren i els mariners trien el peix, cada exemplar va a la seua caixa. N’hi haurà caixes més plenes i altres, més buides, això és inevitable, però n’hi ha una, que és la de la morralla, que sempre es tindrà cura de deixar-ne una porció, més o menys gran, segons la barcà (la tripulació), que no anirà a la venda, sinó que en serà per als mariners. Així és que la caixa de morralla que anirà a la subhasta serà aquella que queda una volta s’ha omplit la caixa de morralla per als mariners. Aquesta caixa es guarda a un lloc de la nevera, a banda del munt de caixes que van a la subhasta.

Barca de trasmall descarregant la pesquera al moll

En arribar a port i descarregar tota la pesquera a terra, un mariner trau una solitària caixa que n’hi ha apartada a un racó de coberta i l’aboca damunt la tapa de la nevera de la barca. És una caixa de morralla. Aquella que havien reservat per a repartir-ne entre la barcà. Un pilot de peixos queden davant del pescador. Sense cap preàmbul, amb les seues gruixudes mans els amuntega i fa tants muntonets com mariners són a bord. Una vegada ha comprovat amb una rutinària mirada que les parts són si fa no fa iguals, dóna mitja volta i se’n va a acabar els seus darrers quefers de la jornada. Segons s’arrimen els mariners a on estan disposades les particions de la morralla cadascun agafa un dels muntonets i se’l posa dins del seu “saquet (o poalet) de la morralla”, on potser, ja n’hi ha algun altre espècimen. Seria el cas d’algun polp, o algun rap no massa gran, o una rajà, o una vaca tremolaora, un grapaet de cabuts, o de galeres, o sucles... és a dir, peix de poc valor... i per això no és cap problema que el pescador s’ho emporte a casa junt amb la seua ració de morralla. El mariner que ha fet les particions de la morralla serà qui agafe l’últim dels muntonets.
En casa d’un pescador mai falta el peix. La seua presència és tan inevitable com el pa que es compra cada dia. Si va al fanal allò que mai no en faltarà en sa casa serà la sardina o l’aladroc. Si va a la xarxa (el trasmall o el palangre) seran els peixos de platja els que s’endurà a casa (un grapadet de mabres, o de corballs, alguna donzella, o serranos, pagells...) i si està enrolat en una barca d’arrossegament (de bou) tots els dies tindrà la seua ració de morralla.