El lluç (2na entrega)

Esperant l’arribada de les barques de bou

El meu cosí Toni i jo, durant els estius dels anys 1971, 1972 i 1973, totes les vesprades anàvem al moll a ajudar a “pesar”. És a dir, ajudar en la subhasta del peix de la nostra barca, el Joven Miguel.

Són les cinc de la vesprada. Les barques de bou estan entrant a port. La subhasta de les barques de trasmall ja s'ha acabat. Algunes barques (en primer pla) ja estan preparant-se per a eixir a calar. La subhasta del bou tot just ha començat. Al costat de la porta n'hi ha un banc. No és com els d'abans, aquest és de ferro. Des de la finestreta que n'hi ha a dalt del banc, era on un empleat del moll, anava cantant els números segons anaven entrant les barques. La foto està feta el 3 de maig de 2005.

Al matí les barques de “fanal” copaven tot el moll. Caixes i caixes de sardina o aladroc havien omplert la llotja (ara, d’aladroc a penes n’hi ha a les costes castellonenques, però llavors, sí que se’n pescava) i després d’una frenètica tasca dels mariners tirant les caixes en terra (“tirar les caixes en terra” en l’argot mariner d’aquells anys volia dir desembarcar les caixes; de la mateixa manera que “tirar l’art en terra” vindria a significar agafar les xàrcies i col·locar-les al moll), carros a vessar de caixes de peix blau amunt i avall, grapats de sorollosos mariners apostats a l’orla de la seua barca rentant els arts... i presidint-ho tot, el sol, que assistia a aquests rutinaris negocis de la marineria grauera brillant escandalosament en el cel, pintant-ho tot d’una lluminositat enlluernadora.
A mitjant matí ja tot el peix s’ha venut. Aleshores apareixen uns homes que, armats de serpentejants mànegues que expel·leixen estilitzats i sòlids dolls aigua blanca com la neu, netegen amb professional fredor el pis de la llotja. Innumerables filets d’aigua amb quimèrica vocació de riu s’esmunyen zigzaguejant amb vertiginosa velocitat pel terra de la llotja buscant la mar. L’estrèpit de l’aigua en esclafar-se violentament sobre el pis de desgastat ciment de la llotja dóna un toc de distinció a aquests idíl·lics rierols de braços aquosos, i fa pensar-hi en imaginaris indrets sotmesos a impetuoses tempestes. I u, com qui no fa la cosa, es deixa atrapar per la màgia del moment, i posa despreocupadament la seua mirada en la riba del moll, on veu, amb una delectació difícil d’explicar, morir irremeiablement un a un tots aquells anàrquics regalls d’aigua bruta que per un efímer moment havien volgut ser rius.
El sòl del port pesquer després del treball de neteja ha quedat tot polit i mullat. El sol ara hi reverbera apassionadament la seua claror encegadora en els tènues tolls d’aigua que folren l’empedrat pis del moll.
En fer-se l’hora de dinar, la llotja apareix preciosament neta. L’activitat s’ha acabat. Les anades i vingudes dels mariners han desaparegut. Les barques de fanal resten amarrades a una part del moll on han deixat un bon tros lliure per a què hi atraquen les barques de bou, les quals, a hores d’ara encara estan arrossegant els seus arts pels fons marins al bell mig de la mar.

Una barca de bou entra a port. Un empleat del moll, mitjançant un megàgon els diu als mariners el número d'ordre per a la subhasta. Són les cinc de la vesprada. Octubre de 1996.

En tot el port pesquer s’ha fet el silenci. La tranquil·litat i el sopor dominen l’ambient. La gent, a poc a poc, abandona el port fins a deixar-lo quasi desert. Una gavina tardana mamprèn el vol majestuosament, les seues ales obertes de bat a bat, enmig de les quietes aigües del moll, mentre el seu bec deixa escapar un estrident crit que dibuixa unes ratlles llargues i fines en el rutilant cel de migdia. Potser tornarà al moll en vindre a poqueta tarde les barques de bou.
Durant tres llargues hores el moll pesquer llanguirà solitari i silent abrasat pels poderosos raigs del sol de migdia.
Tots els dies allà a les quatre i mitja els nostres avis Francisco i Francisca se n’anaven al moll. Nosaltres no trigaríem gaire en anar-hi. Fins les cinc i mitja no començaven a aplegar les primeres barques del bou, a nosaltres, però, ens agradava esperar a la Joven Miguel vagarejant pel port.
El port pesquer a aquestes vespertines hores prenia un nou caire. Semblava començar una nova jornada. Poseros, “remendaors”, i sobre tot, arrieros i arrieres. Els arrieros, en l’argot grauer, són aquelles persones que es dediquen a comprar el peix per a després vendre’l.
Les pescateres (així també se’n diu a les arrieres) van vestides amb impecable sobrietat. Totes de rigorós negre o gris, amb el seu davantal d’apagada tonalitat i la majoria tocades amb un mocador negre al cap que cobreix el pertinent topet. Les seues sabates i les calces són del mateix adust color. N’hi ha qui per protegir-se els peus de l’humit pis de la llotja s’hi ha ficat un tosc plàstic a manera de calcetins. Totes porten, o un carret de mà, o un parell de poals. Parlen a crits. El seu vocabulari és més prompte groller que no pas refinat. No n’hi ha però, cap malícia en les seues expressions. Ni cal buscar-li cap sentit raonable als seus renecs. Senzillament elles són així d’expressives. I aquesta és la seua forma de manifestar els seus estats d’ànim.
Poc a poc, amb el seu reposat caminar, alguns jubilats, vells llops de mar, van aplegant al moll i seuen parsimoniosament en uns bancs de fusta que n’hi ha vora l’entrada de la llotja. Els bancs també són vells, i la seua desgastada fusta amb prou feina deixa entreveure que aquell seient un dia estigué pintat d’un rutilant color verd. Allí romandran quietets aquells antics pescadors fumant-se un puret, fruint d’un assossegat present després d’haver sigut protagonistes d’esverats i històrics canvis en el món de la mar, com fou l’adveniment dels motors marins, els quals arraconaren fins a fer desaparèixer totalment les simpàtiques i entranyables barques veleres de vela llatina que regnaren en la Mediterrània milers d’anys, i que ells utilitzaren en la seua joventut; i tots sense excepció, entre les espesses volutes de fum del cigar, de quan en quan recordaran sense ira que ells foren víctimes d’una atroç guerra civil. La seua cascada veu parla sense cap rancor i comenta desapassionadament, com si no anara amb ells la cosa, els incidents de la jornada. Aquells vells, ara, estaven mirant passar la vida davant d’ells com simples espectadors. Ja n’havien tingut prou de protagonisme en els seus anys de joventut.
El meu avi Andreu n’era un d’aquells ancians.
Sempre l’hi veiem assegut. Una cama damunt l’altra. Callantívol. Temperat. Mig despitralat per combatre la calor. El seu “caliquenyo”, fumejant harmoniosament entre els seus dits, anava consumint-se amb silenci i lentitud. La boina, lleugerament girada a un costat. La faixa, de tela negra, ben cenyida a la cintura. El rostre, d’arrugada i timbrada pell pels anys i anys de conviure amb l’aire de la mar, seré. Els ulls, sempiternament entreoberts, semblaven escrutar llunyanes escenes d’un passat remot.

Ja dins del port uns mariners acaben de col·locar el peix en el caixes. En la pesca del bou, com es pesca tanta varietat de peix, la tria és molt laboriosa. Maig de 2006

Jo el saludava, i un sobtat aire fresc envaïa els seus records i el feia tornar al present. El meu avi Andreu en veure’m somreia amb una sinceritat enlluernadora. I aprofitava el breu moment en què jo estaria davant d’ell, per a donar-me algun dels seus reiterats i concebuts consells: que anara amb compte quan creuera el carrer, que no pujara a les cadires, que no tocara res de cap banda... i sense esperar resposta, a l’hora que jo feia mitja volta i me n’anava, ell per un moment posava amb suavitat i potser amb una rara tendresa els ulls damunt la cendra rogenca i caduca del puret que tenia entre els dits, i tot seguit tornava a les seues coses...