El lluç (3a entrega)

Una vegada carregades les caixes de la barca al carro, uns mariners condueixen el carro fins la lotja per a subhastar-lo. Any 1984

Les barquetes que van “a la xàrcia” (així és coneix a les barques que pesquen al trasmall i al palangre) a hores d’ara ja han començat la seua subhasta, i tot i no ser tan nombroses com les d’arrossegament, i les seues captures ser significativament més minses, per un moment han donat vida i alegria al moll.
Encara no ha aplegat cap barca de bou, però al port pesquer la gent sembla mobilitzar-se. L’arribada de les primeres barques és imminent.
Els carros comencen a circular pel moll prenent posicions. Uns se’n van cap al sortidor de petròlio perquè avui toca omplir els tanques de combustible. Normalment aquesta operació, la de ficar petròlio, es fa una vegada a la setmana. D’altres menen els seus carros cap a la riba on suposadament atracarà la barca.
Alguns “arrieros”, a dins de la llotja, estan acabant d’arreglar el peix que han comprat en la subhasta de les barques del trasmall i palangre. Aquesta subhasta de vegades és espectacular. Sobre tot quan apareixen les tonyines, o els peixos espasa, tots desproveïts del seu esmolat apèndix que dóna nom al peix. Nosaltres quan sabien que les barques n’havien pescat, no ens perdíem l’ocasió. I allí que hi anàvem. Una tonyina morta damunt del pis de la llotja imposa respecte i admiració per les coses de la mar a qui l'observa.
El meu cosí Toni i jo anàvem amunt i avall. De vegades també se’ns afegien els meus cosins Toni Montañés, o Juan Almela, o Miguel Rovira, o Basilio Trilles, que érem tots de la mateixa colla d’amics, però els que mai hi faltàvem , com ja ha quedat dit, érem Toni i jo.

Baix d'aquest mural de ceràmica era on xerràvem mentre esperàvem al "Joven Miguel"

Algunes voltes seiem al carro del Joven Miguel aparcat enfront de l’entrada de la llotja, sota el quadre mural de ceràmica que n’hi ha. Toni, que sempre ha estat una persona molt ocurrent i imaginativa alhora que un humorista d’aquells que en podem dir anònims, ens feia riure amb les seues enginyoses interpretacions del que deien els personatges de l’escena marinera representada en el mur de la llotja. O jugàvem a riure i riure de tot sense cap motiu, impulsats per la joia natural de la nostra preadolescència. També n’hi havia temps per a ficar-nos seriosos i parlar de temes greus, com ara, si era pertinent anar a pescar gambes aquest capvespre, o si l’endemà seria bo d’anar a la “barcassa” a prendre el bany, o resultaria més oportú anar “al lago”. O si tot plegat, ens convindria més aprofitar la tarde per a fer una partideta al “monopoly” i demà, ja veuríem...
També n’hi havia vegades que ens abellia arrimar-nos a les roques que jalonaven el varadero antic. O al faret roget per veure aparèixer les siluetes de les barques des de l’horitzó marí.
En un moment donat, un empleat del moll (del pòsit de pescadors) des de dalt de l’edifici de les oficines on feien els comptes de la subhasta, abocat a una finestreta que n’hi havia al costat de la porta de la llotja, amb veu forta i gest rutinari anunciava: “Sant Ramon, número 1”. La gent, des de baix ho escoltava. Ja estava entrant al port la primera barca de bou. Algú, potser el remendaor, o el posero, o l’armador, des de sota la finestra, ho escoltarà i se n’anirà cap a la riba amb el carro a esperar-la.
A partir d’aquest moment el degoteig d’embarcacions que entren a port serà continu, com també ho serà la cantarella de l’empleat que cantusseja els números.
El moll pesquer en cosa de quinze minuts s’ompli de barques de bou. Nosaltres les observàvem protegits per la generosa i escarida ombra del faret roget. Les vèiem entrar al port a tota marxa, poderoses, xorrant blanquíssima bromera per les amures, com un cavall desbocat. De sobte, en sentir la calmada aigua marina del port, la barca s’asserena. I la proa, neta d’escuma i ferma per la quietud de les aigües, ressalta enèrgica i estirada, orgullosa d’haver-se passat tota la jornada fora, lluitant i ballotejant sense treva amb les feréstegues aigües de mar oberta.
Quan entrava la nostra barca, el Joven Miguel, el meu avi Francisco i nosaltres dos, agafàvem el carro i ens n’anàvem cap a la riba a on estaven atracant les barques. La nostra àvia Francisca romania a la porta de la llotja esperant-nos a què hi tornàrem amb el carro ple de caixes de peix.
Si no érem dels primers, les barques que havien aplegat abans formaven una sèrie de fileres que nosaltres en dèiem “andanes”, paral·leles a la riba. A voltes n’hi havia fins a quatre i cinc andanes de barques. Per tant, per a arribar-hi a la barca havíem d’anar saltant de barca en barca fins aplegar a l’última, a l’orla de la qual havíem d’amarrar els caps que ens llançaria algun mariner de la barca.
Mon pare, com que n’era el motorista, gairebé mai el veia sobre coberta, perquè era dins la panxa de la barca, al motor, atent a les ordres que el patró li manava per a atracar al moll. De quan en quan en sortia per l’escotilla i mirava al meu oncle Antonio, el patró, per veure si tot anava correctament, i a continuació se’n tornava a baix, al motor. Quan ja la cosa estava clara, sorgia mon pare tot emmascarat i en veure’m em somreia des del seu forat. I jo, en veure’l, sense saber-ho ningú, deixava escapar dins la meua ànima un crit de joia.
Quan ja la barca havia acabat la maniobra d’atracament, sense cap preàmbul saltàvem a la barca. Ens encisava estar damunt la barca. I és que això, en aquells xiquets imberbes, imprimia una inexplicable sensació de poder.
La majoria dels dies les caixes ja estaven preparades i disposades pera a “tirar-les en terra”. Aleshores, els mariners, als quals coneixíem de veure’ls tots els dies, obviant-nos totalment, amb seriosa professionalitat, agafaven les caixes i les anaven deixant a un racó de coberta fent-hi un muntonet. Després calia anar passant-les de barca en barca fins a aplegar a la riba, on el nostre avi Francisco, a les barres del carro, ens esperava.
Quan les caixes ja eren totes ben col·locades al carro, algun mariner, o l’avi Francisco a les barres del carro –nosaltres érem massa inexperts per a prendre’n el comandament, encara que segons passaven els anys ja ens hi atrevíem a fer-ho alguna que altra volta- ple a vessar de peix, el conduïa cap a la llotja, això sí, empenyent-lo nosaltres des del darrere als crits de “feu força!”. Jo puc donar-hi fe de què transportar unes vint caixes de peix amb la seua corresponent dosi de gel damunt d’un carro és tasca força complicada per a una sola persona i per tant en requeria de l’ajut d’altres.
La llotja s’havia convertit en un bull de carros entrant-hi i gent que anava i venia. Ara en començava la definitiva part de la jornada, la subhasta.

Fins a l'any 1999 per a subhastar la pesquera s'escampaven les caixes del peix com mostra la fotografia, fent un rogle. La fotografia és de l'any 1986