La sardina (4a entrega) La pesca del fanal als any quaranta i cinquanta al Grau de Castelló

"Hachos" de cristall que s'utilitzaven fins als anys setanta del passat segle per als llums del "bot de llums"

Com ja ha quedat dit, la pesca del fanal es fonamenta amb el fet de què les sardines (i també els aladrocs), en divisar una llum enmig de la negror de la nit, acudeixen a cercar-la com cridats per un avís misteriós. Una volta allí, els peixos s’hi arremolinen embriagats per la contrastant claredat nocturna. La resta és fàcil per al pescador com ja ha quedat explicat abans. N’hi ha, però, una circumstància que cal tenir en compte. Si la lluna és al bell mig de la nit, l’efecte contrastant s’hi minimitza fins a fer-lo gairebé imperceptible. Llavors aquests peixos blaus amb prou feina fan cas d’una llum que gairebé no s’hi distingeix de la claror de la nit. Total, que en dies de lluna plena no serveix el fanal per a pescar sardina. Solució: no eixir a pescar fins que la lluna comence a perdre força i deixe a la nit ser nit. Quan la lluna no hi és o no té força per a aclarir la nit es diu fosca. El període d’una fosca abraça vint-i-tres dies; els altres cinc dies, els immediatament anteriors i posteriors a la lluna plena, les barques de fanal no eixen a pescar, perquè n’hi ha lluna. Així és que el cicle pesquer del fanal gira al voltant de la fosca, els esmentats dies en què la lluna no es deixa veure per la nit, o que no en té prou de força encara per a il·luminar-la. Avui el concepte de fosca que es tenia abans, amb la conseqüència de no eixir a pescar durant la lluna plena, s’ha diluït fins al punt de no tindre cap incidència. Ara, encara que n’hi haja lluna, els fanals igual es fan a la mar, i el que és més important, igual pesquera fan en fosca que sense fosca. Això és degut (com veurem desprès) als avanços tecnològics, que han permès que una barca de fanal puga detectar les moles de sardina o aladroc mitjançant els ingenis mecànics, i aleshores els llums serviran per a cridar les sardines amb el seu xiscle lluminós una vegada apropat l’embarcació a la mola de peix.

"Bots de llum" atracats al port de Castelló. La foto és de juliol de 2003

Als anys quaranta, ja plenament arrelada la pesca del cèrcol al Grau, i sabuda la fertilitat de la mar illenca de les Columbretes, els pescadors grauers posen proa cap a L’Illa (els grauers sempre li han dit “l’Illa” a les illes Columbretes) per a fer les seues captures. Allí n’hi ha sardina i aladroc per a donar i vendre.
Els mitjans tècnics de què disposen els mariners grauers (estem en plena postguerra) són limitats, tant pel que fa a les embarcacions, -xicotetes a més no poder, puix pensem que aquests vaixells tenen una mitjana de catorze metres d’eslora (llargària de proa a popa) i que han de dur damunt de la seua coberta l’art, els diversos aparells per a la pesca, les nombroses caixes per a ficar el peix, de vegades el bot de boia, i a més una tripulació composta per no menys de vint homes- com pel que fa al carburant, el qual, atesa la precària situació econòmica del país en aquells anys, era escàs i calia estalviar-ne el més possible.
Per tal d’aprofitar al màxim l’estança a l’indret de pesca (les Columbretes) i fer els mínims viatges al Grau per a portar les caixes de sardines o aladroc, es pensa en un sistema que consisteix en fer-se a la mar dues barques: una que és la principal, la que du l’art, els aparells de pesca, el “bot de boia” i la tripulació; i una altra d’auxiliar, que no té cap altra missió que la de carregar amb les caixes de sardina i portar-les al Grau per a vendre-les, si aquella nit havia hagut pesquera, perquè, tot s’ha de dir, n’hi havia nit que la sardina no es deixava veure. Aquesta última és coneguda entre els fanalers com l’envià. L’envià, a més de servir per a dur la sardina o e l’aladroc al port, té la missió de barca-correu, i és ella qui serveix per a què la gent que es quede a les Columbretes tinga un lligam amb les coses de terra durant la fosca, i per descomptat, amb la seua família –més d’un mariner s’ha assabentat de què ha sigut pare per boca dels tripulants de l’envià-. L’embarcació principal doncs, es passarà tota la fosca en l’Illa. Per la nit, pescant. I pel dia, després de netejar els estris de pesca convenientment, i resoldre tots els afers que hagen pogut sorgir durant el procés de la pesca nocturna, la barca romandrà fondejada al recer de les roques illenques de les Columbretes fins que es torne a fer fosc.
Els mariners grauers d'aquells anys aprofitaven aquelles hores diürnes per a trepitjar l’Illa Grossa (la major de les illes de l’arxipèlag, i l’única accessible); allí n’hi havia el farer i la seua família, que sempre acollien les visites dels pescadors amb alegria i cordialitat. Els farers van viure en l’Illa Grossa fins a l’any 1975 en què s’instal·là un sistema d’il·luminació automàtica i va fer innecessària la seua presència. Però fins llavors, el farer (el més popular de tots va ser Francisco Bonachera que estigué de farer des de l’any 1953 fins a la seua jubilació, al 1974) era persona coneguda i apreciada per la marineria grauera.