Nou llibre sobre el Grau

Gràcies a l'editorial ACEN he pogut veure publicat el fruit de quinze anys de treball en forma d'un llibre. El llibre, que com el seu nom indica ("Vivències i peixos del Grau de Castelló") és tot un recull d'històries de peixos que mon pare em contava i referències vivencials a la meua infantesa allà pels anys seixanta i setanta del passat segle al Grau.
Crec que per a il·lustrar millor de què va el llibre, estaria bé que llegíreu la introducció del llibre:

Allà a començament dels anys noranta del passat segle va caure en les meues mans, potser per casualitat, un llibre. Potser la mateixa casualitat que ha fet que ara tingues en les teues mans aquest llibre. Aquell llibre a què em refereix era del mestre Josep Pla. Un llibre que es titulava "Cinc històries de mar". Una d'elles em va captivar: "Bodegó amb peixos". Allí Pla en parlava breument de cadascun dels peixos més populars de la costa brava. I a cadascun dels peixos els conferia unes característiques que ell les feia magistralment pròpies. I, amb la seua mestria natural, dotava de personalitat i fins i tot d'ànima a tots els peixos. Això em va fascinar. Aleshores vaig pensar en mon pare. Mon pare en coneixia la vida i costums dels peixos que el van acompanyar durant tota la seua vida de pescador. Per què no intentar fer alguna cosa pareguda amb els nostres peixos del Grau... La idea em va parèixer engrescadora. I li la vaig fer saber a mon pare.

Ell aniria escrivint-me en una llibreta tot allò que se li acudia de cadascun dels peixos i jo, a partir d’ací, miraria de ficar allò que jo creia més interessant. Al mateix temps m’anava portant peixos i jo el fotografiava. Tot plegat, al cap d’un parell d’anys, disposàvem d’un material abundant. Prou de material per començar un llibre. I això vaig fer. Aquest treball sobre els peixos el simultanejava amb els altres llibres que mon pare i jo anàvem escrivint: «Memorias del Grao de Castellón». Aquest darrer, en tres toms, es va publicar ja fa uns anys. Mon pare ens deixà al començament de l’any 2005, i els peixos, van haver d’esperar. Però com a tots ens arriba el moment, ara he volgut finalitzar aquest procés. I ara eix a la llum el producte d’aquelles ensenyances de mon pare. Aquest llibre té com a protagonista indiscutible els peixos del Grau. Però està completat per un recull de vivències meues de quan jo era xicotet i mon pare un jovial pescador.

Seria per a mi una gran satisfacció, que tu, lector o lectora que ara tens el llibre en les teues mans, m’acompanyares a través de les pròximes pàgines en un món de records que a colps de vivències i d’anònims peixos tenen la força d’eternitzar el passat i fer-lo present.

El besuc

Nom científic: Pagellus acarne

Família: Sparidae

Nom comú: En castellà, aligote. En català, besuc blanc. Al Grau de Castelló, besuc. Hem de tindre en compte que allò a què els castellans anomenen "besugo" no és el mateix espècimen que aquell que al Grau anomenem "besuc". Són de la mateixa família, però són dues espècies diferents. El "besugo" castellà és un peix que ací no se'n pesca. Només se'n captura a l'Atlàntic i no a la Mediterrània. És un peix molt més gran que el nostre besuc i amb una categoria comercial molt superior (el "besugo asado" és un plat força popular entre la gent del centre d'Espanya), i tot i que és semblant, repeteix, no és el mateix. El "besugo" (Pagellus bogaraveo) es diu en valencià "besuc ver"; i el que es pesca en les costes castellonenques se'n diu al Grau, besuc, i en castellà, com ja ha quedat dit, "aligote".

Descripció: El besuc presenta un front més prompte allargassat que no pas abrupte com el seu parent el "besugo". En el cos el besuc té una característica taca negrenca just al començament de l'aleta pectoral; en el "besugo" aquesta taqueta la trobarem per dalt de l'aleta pectoral.

El besuc no sol ultrapassar els 25 cm., el besuc ver, en canvi, ben bé pot arribar a fer mig metre de llargària.

El besuc presenta un color gris rosat, més fosc en el dors i més clar en el ventre.

Hàbitat: Viu en fons variats, arenes, arenes cenagoses i praderes de Posidonia oceanica, fins als 420 metres de fondària. El més corrent és veure'ls entre els 40 i els 180 metres de fons. Els besucs més joves viuen més arrimats a la costa.

Alimentació: És molt variable. Graten en l'arena cercant-hi mol·luscos, xicotets crustacis i larves de peixos.

Modalitat de pesca: El besuc, al Grau de Castelló es pesca en mig fondo, i sempre a l'arrossegament.

Observacions: El besuc és un peix que té molt poqueta categoria comercial. Si se'n pesquen pocs, aquests van a parar a la morralla. Si se n'han agarrat prous per a omplir una caixa, aquesta caixa de besucs es paga molt poc, i no són poques les vegades que els arrieros no li'n volen ficar preu i tota la caixa de besucs va a para a les aigües del port.

I és que el besuc és peix de carn aspra i gust sobri i sense brillantor. I per acabar-ho d'arreglar té un fum d'espines que posen en serioses dificultats a aquelles persones que no són destres en menjar peix. Tot plegat, un peix sense cap atractiu per al comprador. La millor manera de cuinar el besuc és fregit o torrat.

La peluda

Nom científic: cytharus linguatula



Família: citáridos


Nom comú: peluda, tant en valencià com en castellà.


Descripció: La peluda és un peix pla. Els ulls els té tots dos al costat esquerre, o superior, del cos, molt pròxims l’u de l’altre, només separats per una cresta òssia. La boca, gran i punxeguda, està força corbada cap a baix. La línia lateral d’ambdós costats del cos està arquejada per dalt de l’aleta pectoral. El color de la cara superior és marró amb tonalitats rosades, i té una taca negra a la fi de la base de les aletes dorsal i anal. La cara inferior, que roman pegada al pis marí, és blanca. El cos de la peluda en la seua part superior està tot ell marcat per unes línies que dibuixen una mena d’imaginaris rombes que es corresponen amb les seues escates, formant una espècie de xàrcia que la fa molt característica i que la distingeix d’altres peixos plans com pugueren ser la palà, el remolc, o el soldat. Les peludes més corrents són aquelles que fan al voltant d'uns 15 cm. de llargària, pot arribar, però, a fer-ne 25 cm.


Hàbitat: La peluda viu arran de sòl marí. En fondos d’arena o de fang. És estrany encontrar peludes en indrets pedregosos. A aquest peix li agrada la fondària, doncs pot viure fins a 300 metres de fondo, però a partir de 40 ó 50 metres ja se’n poden trobar. Allí al fons és la major part del temps. Quan nada ho fa sempre paral•lelament al pis, sense allunyar-se gaire del sòl marí. No és un peix gregari ni “de mola”. La peluda no és un peix nedador en absolut, s’estima més romandre tranquil•lament mig soterrat al fang i de quan en quan pegar una “nadaeta” per veure si atrapa algun animaliu, i després tornar-hi a ensorrar-se al pis marí.


Alimentació: S’alimenta de xicotets crustacis i moluscs.


Modalitat de pesca: La peluda es pesca al bou. Tot i que també se’n poden pescar al trasmall, la peluda, degut al costum de fer la vida pegada al sòl marí que és lliure de pedres i roques, és presa fàcil dels arts de les barques de bou. Al Grau de Castelló la peluda és pesca amb profusió i és un dels peixos més característics i productius de la indústria del bou.

Observacions: La peluda és un peix apreciadíssim i de molt fàcil eixida comercial. És un peix dels més cars que es pesquen al bou, només superat pel moll i el lluç. Això quan és adulta, perquè la peluda xicoteta perd tot el valor comercial i la fiquen a la caixa de la morralla.


La peluda és menja fregida. És un peix molt a propòsit per a fregir-lo, i no gens vàlid per a altres aventures gastronòmiques. La seua carn té molt poques espines i això la fa molt abellidora per a omplir els plats d’allò que en els bars anomenen “fritura de pescado” on no mai falta al costat dels llucets i els mollets.



La subhasta del bou

 Ara ja no és com abans. Ara, la subhasta del peix –en totes les modalitats de pesca- es fa de forma distinta a com es feia el segle passat (el segle XX). Va ser tot just en l’any 1999 quan es va canviar el sistema de subhastar el peix. En l’actualitat es du a terme mitjançant aparells electrònics que res tenen a veure amb allò que jo estic recordant ací. Jo estic parlant de començaments dels anys setanta. Aleshores per a vendre el peix que les barques havien pescat se’n feia servir, com a continuació veurem, un mètode més primitiu.


El meu cosí Toni i jo, i els nostres amics de colla, els estius de la nostra preadolescència pràcticament els passàvem al port o a la platja, segons el cas. Però tant ell com jo, en aquells anys que deixàvem d’ésser xiquets, amb els primers símptomes, encara que llunyans, d’adult, adquiríem per tradició el deure d’ajudar en els afers de la barca. Així que una bona ocasió n’era anar a ajudar “a pesar”. I totes les vesprades allí érem.


Després de descarregar les caixes de peix del Joven Miguel ens n’anàvem amb el carro cap a la llotja. Allí era on es duia a terme el procés de la subhasta.


A aquestes hores la llotja semblava un formiguer de gent entrant i eixint. Tot era un anar i vindre de carros. Uns, plens de caixes de peix camí de la llotja. Altres, buits, que ja havien dipositat les caixes al lloc de la subhasta. Trossos de gel al terra mullat que havien caigut de les caixes. Regalls d’aigua que relliscaven pel pis buscant la mar. Un carro ple de caixes i de mariners que agafa ràpid la corba per enfilar la llotja, i en girar bruscament, del carro eix de sobte un doll d’aigua. Xiscles anàrquics de gavines. Presses. Cridòria general.


En aplegar a la llotja buscàvem la porta per on havíem d’entrar el carro. Dalt de cada porta n’hi havia uns llistats amb uns números; segons el número que se’ns havia atorgat a l’entrar la barca, havíem de cercar el lloc on hi figurava aquest número. Una vegada dins l’aldarull pujava en intensitat. Allí on s’havia d’escampar la nostra pesquera a hores d’ara n’hi havia la pesquera d’una barca que anava davant de nosaltres que tot just acaba d’escampar. Escampar vol dir col•locar les caixes convenientment en el pis de la llotja per a procedir a la subhasta. Damunt el pis de la llotja n’hi havia pintats uns quadrats on s’hi havia de ficar correctament les caixes de peix. Dic correctament perquè ací n’hi havia un ordre que calia respectar. El rogle començava per un costat, el dret, on es ficava el peix de menys valor, i segons es recorren els quatre costats del quadrat s’arribava al costat de dalt que era on es posava el peix més car. Començava el rogle amb la caixa de la morralla (esparrallons, peludetes en randa, soldats, llistes, virets, cabuts, bogues, burrets, mòllera xicoteta, peludetes xicotetes...) sota aquesta caixa venia la dels crancs, el sorell, els “vàrios” (aquesta caixa l’omplien una mescla de peixos que no se’n pescaven prou per a omplir-ne una caixa, i els ajuntaven tots ací. Eren peixos tots si fa no fa de la mateixa categoria: julioles, rafets, aranyes, rates, escorpes, rascasses...) després venia la caixa del besuc, després, la cavalla, el polp roquer xicotet, el polp roquer gran, el polpet (polp mesquer xicotet), el pagell, la mabra, la rajà, la mòllera, el congre, gatets, mussoles (aquestes tres darreres són espècies que tenen la mateixa categoria), el rap, la sardina i l’aladroc (tot i que ja sabem que el fort d’aquests peixos no n’és el bou, sinó el fanal, però també se n’agafen, encara que en escassa quantitat), després s’hi col•locaran les galeres, després la sèpia i el calamar, i també el sepió i el calamaró (sèpies i calamars menuts), la peluda, el lluç, (si no n’hi havia prou de lluç per a omplir-ne una caixa se’n feia una de “moll i lluç”) i, ja damunt de tot, el moll, que es pot considerar el peix més car del rogle. Altres espècimens, però, són tan cars com el moll, o més, però com no se’n solen pescar en molta quantitat, no es posen en caixes, sinó al mig del rogle. Aquests són: les llangostes, els llomaltos, les palaes, els remolcs, els llangostins i els caragols.


Nosaltres, miràvem de reüll instintivament la pesquera que havia escampat la barca que ens precedia i gairebé sense voler la comparàvem amb la nostra, i sense dir-ne res trèiem les caixes del nostre carro una a una i les anàvem apilant al costat. Sempre s’havia de tenir cura de què les caixes de la bastina (el polp, la sèpia i el calamar) s’havíem de col•locar a baix de tot, per allò de què estaven plenes de tinta, i no embrutessen les altres caixes, perquè les caixes d’abans eren de fusta, no de plàstic com les d’ara, i per les esquerdes que quedaven entre els llistons, s’esmunyia l’aigua i la tinta de la bastina. Una vegada amuntonades les caixes, u de nosaltres feia fora el carro, i a esperar que ens tocara el torn.


Llavors el subhastador era el llegendari “Pepito el subhastaor” acompanyat d’un jove, un poc més major que nosaltres, el qual, en jubilar-se Pepito, fou ell també subhastaor, que li deien Pedro. Pepito “el subhastaor”, també conegut en el Grau com “Pepito el de la barraca” era qui subhastava el peix, mentre que Pedro anava anotant vertiginosament en uns fulls allargassats amb una cal•ligrafia que només era possible desxifrar-la si en coneixies el seu argot, els resultats de la subhasta. Aquests fulls eren "el recibo".


Allà on anaven els subhastaors a fer la seua tasca, tot un munt d’arrieros anaven amb ells. Alguns ja els esperaven en el rogle vora la caixa que havien vist que els interessava comprar. En aplegar a un rogle, es ficaven Pepito i Pedro al bell mig, tots rodejats de compradors. Aleshores, amb rutinari i maquinal gest, Pepito es treia un xiulet de la butxaca i pegava un breu xiulit. La subhasta s’havia iniciat. Començaven pel peix més barat. Pepito, assenyalava la caixa que s’anava a subhastar i descrivia la seua condició: “ una caixa de morralla!” i de seguida es posava a comptar de dalt a baix (a partir d’una quantitat ja fixada) fins que un comprador li feia un senyal. Aleshores, Pepito deixava de comptar i cantava el preu que havia abastit aquella caixa, i immediatament Pedro l’apuntava en “el recibo”. Tot seguit es passava a la següent caixa. En menys de deu minuts tota l’escampà s’havia subhastat. I de seguida, a per un altre rogle. El rogle recent subhastat quedava lliure de gent, i tot seguit els arrieros se n’anaven cap a la caixa que havien comprat i enganxant la caixa amb un garfi se l’emportaven a la bàscula per a pesar el peix.


N’hi havia dues de bàscules en tota la llotja. Era clar que les caixes s’havien de portar a aquella que ens venia més de prop. Pedro, mentrestant li havia donat el “recibo” al meu avi per a què li'l donara a l’encarregat de la bàscula. Allí en el “recibo”després de pesar cada caixa, al costat del preu cantat per quilo, s’afegiria el total de quilos de peix que contenia la caixa.


Llavors, els compradors anaven arrossegant fins a la bàscula les caixes que havien adquirit, i allí les pesaven.


Allà als anys quaranta i cinquanta del segle passat l'encarregat de pesar el peix era Joaquin Martínez Gaiban que posteriorment es dedicà a vendre efectes navals a la Cooperativa dels pescadors, la qual estava situada al "carrer de davant", fins la seua jubilació. Des dels anys seixanta qui es dedicaven a fer aquestes funcions n'eren dos empleats del pòsit: Ramon Ruiz Nicolau (Ligerets) i Alfredo Sebastià Cumba. Aquelles bàscules semblaven un gran rellotge de paret. L’esfera on estaven senyalades les quantitats era doble. Es podia veure pel davant, on tothom tenia la possibilitat de llegir-hi el pes que marcava la caixa, i pel darrere, on l'empleat del pòsit llegia el pes al temps que el deia en veu alta i l’apuntava en el “recibo”. Cada caixa, després de pesar-la se l’enduia el comprador i poc després ens la tornava buida. Ara calia tornar a pesar la caixa buida, per restar-ne el seu pes i esbrinar exactament quants quilos de peix comprava l’arriero. Com que cada caixa portava pintada a un costat el nom de la barca, no era difícil saber de quina barca era cada caixa. Quan ja teníem totes les caixes, ens les emportàvem i les tornàvem a ficar al carro. I d’ací, a la barca, on ja quedaven disposades per a què en sendemà s’ompliren una altra vegada de peix. El nostre avi mentrestant prenia el “recibo” que li donava l’encarregat de la bàscula en pesar i anotar-hi el pes de l’última caixa, i se n’anava cap a les oficines, que eren a un costat de la llotja, a “fer el recibo”. Allí, al cap d’una estona, després de fer els comptes pertinents, ens apuntarien el total de diners que el Joven Miguel havia fet aquell dia. Ja sé que els diners de fa quaranta anys, ens dirà poca cosa, però ací queda la xifra per a curiosos. La nostra barca, que era, pel que fa a la seua potència de motor, de les mitjanes, podríem dir que en una jornada de les considerades normals, “feia” (nosaltres sempre preguntàvem “quant heu fet?” quan volíem saber el muntant de la jornada pesquera) de quatre a cinc mil pessetes. Jo recorde, en agost de l’any 1969, quan encara teníem la Dolores, que era prou més xicoteta que la Joven Miguel, i els “recibos” eren de dues mil i tres mil pessetes la majoria de les vegades, que, un divendres, mon pare va vindre tot eufòric, sí, eufòric és la paraula, i ens va dir que van “fer” més de vuit mil pessetes, gairebé nou mil. I em contava la pesquera. Sis caixes a vessar de moll. Dos de sèpia. tres de pagell... la il•lusió que imprimeix en un pescador aconseguir una bona pesquera només la pot comprendre un altre pescador... o un fill de pescador...

L'aladroc

Un aladroc pescat a l'arrossegament (on també es pot pescar, tot i que la seua pesca és ocasional i poc significativa) L'aspecte del peix, seriosament masegat, és fruit d'haver estat vàries hores atrapat dins del copo del bou

Nom científic: Engraulis Encrasicolus
Família: Engraulidos
Nom comú: En valencià aladroc i seitó. En castellà boquerón i anchoa. En el Grau de Castelló aladroc. Val a dir que d’un temps ençà va prenent força entre els grauers la denominació boqueró.
Descripció: El seu cos és allargassat i molt primet, de secció ovalada i xicotet tamany. L’aleta caudal la té molt bifurcada. La mandíbula superior és més llarga que la inferior. Presenta un color verd-blavenc pel que fa al dors, i un ventre argentat amb una franja gris-blavenca separant-hi ambdues tonalitats. Pot arribar a fer 20 centímetres de llargària, però la longitud més corrent va dels 7 als 15 centímetres.
Hàbitat: Es tracta d’una espècie molt gregària que viu en moles més o menys nombroses. En vindre el bon temps s’apropen a la costa, i en arribar l’hivern s’allunyen mar endins fins aplegar als 100 ó 180 metres de fondària. És ben capaç de suportar grans diferències de salinitat, podent-hi penetrar en indrets amb escassa salinitat com ara llacunes costaneres i estuaris.
Alimentació: L’aladroc, com la sardina, no té dents, perquè no és un peix depredador, ja que s’alimenta de plàncton, i també dels seus propis ous o larves.
Modalitat de pesca: Fonamentalment es pesca al cèrcol (al fanal). També se’n pot pescar al bou, però el volum d’aquestes captures no es poden comparar, ni de bon tros, a les del fanal.
Observacions: L’aladroc al Grau de Castelló es pesca en menor quantitat que la sardina, però la seua rellevància econòmica n’és comparable, si no major, perquè l’aladroc es paga molt més que la sardina degut a què té unes possibilitats comercials molt més variades que la sardina. Val a dir, però, que últimament les captures d'aladroc han minvat de manera alarmant al port de Castelló.
La llauna d’anxoves –aladroc lliure de la seua espina dorsal, salat i cobert en oli- és una de les més tradicionals i segures eixides de l’aladroc. Cal dir que la veu “anxova” en valencià sempre fa referència a l’aladroc enllaunat i mai a l’aladroc sencer. En castellà, però, s’utilitza indistintament la paraula anchoa per a l’aladroc fresc o per a l’aladroc en conserva.

Temps de veda

Mon pare sempre ha sigut bouero (al Grau de Castelló se’ls diu boueros a aquells que van al bou, és a dir, a la pesca de l’arrossegament). Només en puntuals ocasions ha anat embarcat al fanal. Aquestes puntuals ocasions era quan venia la veda, allà a la primavera. La veda abraçava els mesos de març, abril i maig. Aquests tres mesos les barques de bou desarmaven (desarmar significa parar tota activitat pesquera de la barca). Normalment aquest període de temps s’aprofitava per a fer alguna d’aquelles reparacions que no són urgents: pintar la barca, netejar-la de caragolillo, escometre alguna millora en el motor etc. Però tot això es feia sense cobrar un duro. El subsidi d’atur, en aquells anys -fins als anys vuitanta- no contemplava aquesta circumstància; llavors, el mariner sabia que si no s’espavilava, podia passar-se ben bé tres mesos sense cobrar. Tret de contades ocasions -com la majoria dels boueros-, mon pare el que feia era embarcar-se al fanal.
La gran diferència entre el bou i el fanal és l’horari. Al bou es pesca pel dia, i al fanal per la nit. La conseqüència directa de tot plegat és que el mariner del fanal no dorm a casa, doncs allà cap a les set o les vuit de la vesprada se’n va a la barca a pescar tota la nit, i el seu col·lega bouero en canvi, dorm a sa casa, i s’alça enjorn – a les cinc del matí- per fer-se a la mar a les sis o les set, segons estiguera estipulat. Jo, és clar, estava acostumat al ritme que imposava la pesca de l’arrossegament. Per tant ja m’havia fet a allò de dinar ma mare i jo tot sols entre setmana, però, a sopar totes les nits els tres junts. La veritat és que jo preferia aquesta darrera opció. I ho preferia, perquè durant tot el matí jo era a l’escola, i en acabat de dinar me’n tornava a anar-hi. Però quan eixia per la tarde –a les sis- mon pare si no havia aplegat a casa estava a punt de fer-ho. I ja tota la tarde el tenia al meu abast fins que me n’anava a dormir.
Quan venia la veda tot canviava.
En temps de veda, a mig dia en vindre de l’escola, em trobava a mon pare en casa. Moltes vegades estava dormint, i ma mare m’ho advertia només entrar-hi. Quan el dinar ja estava en taula ma mare el despertava. Mentre dinàvem mon pare em contava les peripècies de la jornada nocturna de pesca. Normalment eren més lamentacions que no alegries; que si no havien pogut pegar ull en tota la nit, perquè tota la nit se l’havien passat calant i xorrant, que si havien estat a punt d’agafar una mola d’aladroc de més de mil caixes i que quan ja el bot de boia estava començant les maniobres per a calar, van vindre els galfins i la cosa va quedar en un no res, o que si havien copat una quantitat tan gran de sardina que els mariners no havien tingut prou força –estic parlant de quan encara no s’havien inventat els sistemes mecànics per a pujar l’art a bord i tot s’havia de fer a mà- i havien deixat escapar més de la meitat de la captura... jo l’escoltava embaladit, i en la meua ment infantil es dibuixaven fosques històries de mariners enmig de la negror de la mar.

Barques de fanal al port pesquer del Grau de castelló. 24 de març de 2005

De vegades les notícies eren falagueres. La seua barca havia agarrat cinc – centes caixes d’aladroc que havien suposat un munt de diners. I jo que pensava sense dir-li-ho a ningú que d’aquesta ens faríem rics. Però a la fi mon pare em feia baixar del núvol dient-me que la quinzena, tot i això la portaven fluixa, total que no entenia res jo de diners. La veritat era que es feia l’hora d’anar-me’n a escola. I jo sabia que en tornar-hi mon pare estaria preparant-se la berena per anar-se’n al moll.
Amb la rua a la mà que ma mare m’havia preparat per a berenar, veia a mon pare eixir de casa cap al port. I llavors un món nou començava per a mi. I una tristor i buidor injustificable m’envaïa.
Un bon refugi, a bon segur, hagués estat per a mi la televisió, però aquells anys –primeries dels seixanta- la televisió encara era un producte gairebé de luxe, tot i que a poc a poc anava entrant a dins de cadascuna de les cases del Grau. Al “grupo” (el Grupo “Los Angeles”) que era on vivíem nosaltres, es podien contar amb els dits de la mà les cases on n’hi havia un d’aquests màgics aparells on, en rigorós blanc i negre, la incipient modernitat espanyola i els coneguts avançaments mundials –que en les pel·lícules nord-americanes havíem descobert- feien acte de presència davant dels atònits ulls dels veïns del “grupo”. La sinyo Paquita “la peluquera”, que vivia justet davall nostra, doncs nosaltres estàvem al primer pis i ells a la planta baixa, va ser una de les primeres. Allí, en una sala d’estar a vessar de veïns que com nosaltres venien a veure la “tele”, vaig saber del casament de Fabiola amb Balduino, del triomf de la xiqueta Cicciola Cinquetti al “Festival d’Eurovisón”, on el meu avi Francisco, que també hi era, en veure que Itàlia era la guanyadora del festival europeu, ens va dir una de les seues celebrades sentències que ell havia llegit ves a saber on: “Para marino, el inglés; para música, Italia; i para chicas guapas...España”, o les olimpíades de Tòquio on els espanyols no n’encertaven ni una... Això era per la nit, desprès de sopar, però, per la vesprada la sinyo Paquita veia com se li omplia la seua casa de xiquets per a veure “Antena Infantil” on eixien Valentina, el Capitán Tan i Locomotoro, que més tard van ser coneguts com “Los Chiripitifláuticos”. Pel mateix temps va ser la sinyo Paquita “La Cabanilles” qui se’n va comprar una, i allí anàvem a veure “Rin-Tin-Tin”, les corregudes de bous, i a passar-nos vinga el temps amb “la reixa” en la pantalla (per problemes tècnics quedava momentàniament suspesa la programació) amb la concebuda enrabiada del marit de la sinyo Paquita, el sinyo Vicent. La sinyo Rosita “La Jovera” va ser la següent en tindre televisió. La sinyo Rosita, que estava casada amb el sinyo Rafel “Catambo”, era la mare dels meus amics Rafa i Jose, així és que amb més motius anàvem a veure-hi la “tele”. Allí veiem els “dibujos animados” a mitja tarde. Els divendres era preceptiu després de sopar (ara amb els pares) acudir a veure-hi “El Fugitivo” i a continuació una de les sèries que a mi més m’han impressionat: “Historias para no dormir”. I els dissabtes per la tarde, allà a les set, abandonàvem els jocs per no perdre’ns “Cesta i puntos” i després “Viaje al fondo del mar”. Un dissabte, en la diminuta saleta on tenia la sinyo “Jovera” la televisió en vaig comptar vint de xiquets, tots asseguts en terra plana i atents a les perilloses aventures del submarí nuclear Seaview.
La televisió no va arribar a ma casa fins a l’any 1967. I això val a dir que ens va alleujar moltíssim l’absència de mon pare a la nit.
No sempre, però, aconseguia la televisió omplir la fredor de ser ma mare i jo tot sols a casa. Especialment trists per a mi eren els dies de la Setmana Santa, si aquell any coincidia amb la veda. Aleshores la programació es restringia a les processons, que amb la seua solemnitat i serietat superlativa no feien més que augmentar la meua malenconia.
Nosaltres, mon pare, ma mare i jo –si aquell any la veda abraçava la Setmana Santa, evidentment mon pare no hi podia vindre- sempre anàvem religiosament a acomplir amb el rictus catòlic de veure la processó del divendres abans de la Setmana Santa -la de la “Verge dels Dolors”- i després, ja al divendres sant no faltàvem mai a la tètrica desfilada on eixia en processó el cos jacent de Crist.
Ma mare, en veure la desolada imatge de “la Dolorosa” davant nostre, m’alçava al bracet, i molt baixet, a cau d’orella i amb tota la gravetat del món, em feia repetir sense deixar de mirar amb veneració la trontollosa sagrada imatge, una jaculatòria que en poques paraules venia a demanar-li a la Verge Maria que mon pare agarrara moltes caixes de sardina i aladroc.
Després, unes tristíssimes notes de la banda de música tancaven la comitiva; i en sepulcral silenci, la gentada es desfeia en mil direccions.
I aleshores jo sabia que el dia irremeiablement s’havia acabat. Com si el jorn estiguera sent engolit a poc a poc per les notes que havien deixat escapar aquells foscos músics còmplices de la meua malenconia.
El fred de la nit primaveral ens acompanyava silenciosament fins al “grupo”, on ens rebien unes somortes llums que emetien dues solitàries faroles. I ma mare i jo, silenciosament ens deixàvem guiar per aquells dos fanals terrestres com la llum atrau al peix .

La sardina. Dels anys seixanta fins l'actualitat.

Any 1997. Mon pare està mirant unes caixes de sardina a dins de la llotja.

Ja a finals dels anys cinquanta, Vicente Ballester (El Coyote) és peoner en el Grau en incorporar a la seua barca de fanal un sistema de sonar que li permet detectar les moles de peix que n’hi ha prop de la barca. És el primer pas. A partir d’ací les millores tècniques són constants, i les captures de sardina i aladroc al Grau faran del port de Castelló un dels més productius pel que fa a la pesca del cèrcol de la geografia espanyola.
D’una banda, segons transcorre la dècada dels seixanta, es va perdent el costum de passar tota la fosca en L’Illa. A la fi de la dècada ja no en quedarà res d’aquell costum.
Per un altre costat, el Grau rep, en l’anomenada “dècada prodigiosa” la primera gran onada immigratòria. Dels que més en vénen és d’andalusos. Són tots fanalers procedents de Màlaga, Almeria, Adra (Almeria), Càdis, Barbate (Cadis)... i també n’apleguen de la província de Múrcia principalment d’Aguilas. Ja finalitzant la dècada en vindran del nord: Santoña (Santander), Bermeo (Biscaia)... els pescadors d'aquelles nòrdiques mars s’han fet ressò de la bondat de les aigües graueres i hi acudeixen amb els seus fanals, i ací es quedaran. Avui aquells pescadors són tots jubilats i els qui van a la mar són els seus fills o els seus néts.
Pel que fa a les millores tècniques són nombroses: ingenis tècnics com el sonar, el radar, la sonda i el GPS, per no parlar de la potència dels motors (infinitament més potents), o dels aparells auxiliars, com el chupachup (politja mecànica introduïda al final dels anys seixanta) o les grues que, instal·lades a coberta, fan les funcions dels primitius pals que duien totes les barques; i un altre fet significatiu: dels dos bots que de sempre portaven els fanals, el de llums i el de boia, ara només en queda un, el de llums, el bot de boia s’ha fet innecessari...
Aquests avenços tecnològics han fet que les barques de fanal tinguen moltíssimes possibilitats d’omplir la barca de sardines fent un bol rere un altre al llarg de la nit. Tant d’avantatge, però, podria resultar demolidor per a les reserves d’aquest peix blau en les costes castellonenques. La solució no sigut altra que restringir les captures. Així, s’ha cregut convenient limitar a un màxim de tres-centes caixes de sardina per barca i dia.
La tripulació ha vist facilitada enormement la seua tasca. Tant, que d’aquells vint o més mariners que omplien les diminutes barques a vessar, ara, que es disposa de barques que en fan tres d’aquelles, la tripulació no va més enllà de les deu o dotze persones.

La sardina (5ena entrada) Els dofins

Els dofins (al Grau de Castelló sempre se n’han dit galfins) fins als anys setanta del passat segle, van ser sempiterns companys dels mariners grauers.
En el transcurs de la dècada dels setanta, a poc a poc van anar deixant les mars castellonenques, fins a pràcticament desaparèixer-hi. Ara la presència de dofins en les aigües graueres és esporàdica i casual. Alguns apunten la possibilitat de què fóra el canvi de textura dels arts (abans de cotó i des de finals dels anys seixanta de nylon) el que va propiciar aquesta circumstància.
Deia que el dofí i el mariner eren companys, perquè el dofí mai ha estat objecte de pesca al Grau de Castelló. Entre altres coses, perquè aquest cetaci no es deixa prendre. El dofí, si no és per un descuit –que també s’han donat casos- no es pot pescar, perquè eludeix intel·ligentment les trampes humanes i fa impossible la seua captura.
El pescador sempre agraeix (sense saber ben bé per què) la visita del dofí. Mon pare em contava –mon pare sentia autèntica debilitat pels dofins- que abans, tots els dies en veien de dofins. Era tal la seua abundància en les mars castellonenques, que ja fora anant al fanal o al bou, cada volta que xorraven, allí estaven ells voletejant entorn de la barca. Per l’aire, les gavines i per la mar, els dofins.
Els dofins no tenien cap problema en acostar-se als vaixells pesquers, ja fora una barca d’arrossegament (de bou) o una de fanal (de cèrcol). Ells ja les coneixien. I també sabien que unes treballaven per la nit i les altres a la llum del dia. Si a la nit havien tingut la seua ració de sardina o aladroc, a la matinada deixaven les barques de fanal al recer de L’Illa (ja tornarien a la nit) i se n’anaven a cercar les del bou.
Els dofins quan veien una barca de bou, amb quatre cuades es posaven a la seua alçada. I girant el coll miraven la tripulació. Com si els saludaren. Mon pare em contava que els mariners aplegaven a distingir-los, i era segur que alguna mena de comunicació n’hi havia entre els dofins i els humans. Així m’ho contava mon pare. Els dofins no venien sols, sempre acudien en quadrilla, una quadrilla que estava comandada per un cap. Aquest era qui disposava, i qui decidia com i quan anaven a intervindre. Mentrestant, els dofins nadaven com si estigueren jugant, pegant bots, cridant, corrent arran d’aigua... les mares, amb els dofinets al seu costat, els ensenyaven amb maternal paciència a saltar fora l’aigua, primer ho feien elles, tot donant un bot amb consumada serenitat i gràcia, i en acabat sortia de l’aigua un cadell mig astorat fent un desmanyotat gambirol en l’aire, per a després caure de tos... els mariners a bord s’ho miraven amb un somriure sincer i entranyable.
Però els dofins havien vingut allí per a alguna cosa més. La vertadera causa de la seua visita era la de menjar gratuïtament una bona quantitat de peix. I per a això el que feien era aprofitar-se dels paranys que els humans utilitzen per a pescar peixos. Esperaven a què les xàrcies n’apressaren un nombre considerable, i llavors intervenien. A la veu del cap de la colla, els dofins s’hi cabussaven dins la mar esfumant-se de la superfície marina. Tot d’una la mar quedava neta de dofins. On eren? Doncs al fons marí, on l’art que anava arrossegant la barca s’engolia tots els peixos que trobava pel seu davant sense possibilitat de què aquests tingueren escapatòria. Els dofins, en baixar a l’altura del bou (el bou és el nom que rep l’art de l’arrossegament), es posaven al tall. Cadascú per un costat de la xàrcia, feien amb les seues dentetes uns forats del tamany suficient per a ficar-hi el morret, i furgant-hi es menjaven tots els peixos que, captius i sense possibilitat de fugir, eren al seu abast. Quan ja estaven farts, se n’anaven. Aquell dia ja havien menjat prou. Demà més. Uns traus de regulars proporcions en l’art donaven fe de la seua presència. En pujar el bou a bord i veure les desfetes causades per aquells entremaliats cetacis més d’un renec amb una bona dosi de resignació se sentirà sobre coberta. Per la tarda, a l’aplegar a terra, la primera tasca serà la de cridar al remendaor. Val a dir que en la pesca de l’arrossegament cada barca té enrolat un remendaor, el qual no es fa a la mar, sinó que només es dedica a remendar les destrosses que hi puguen haver-hi en els bous de la barca en la qual està enrolat. Al fanal, com veurem després, la cosa canvia.

Quan la nit comença a dibuixar-se en la mar i les barques de bou ja són a dins del port, les del fanal comencen la seua jornada. Les barques, que han passat tot el dia ancorades a L’Illa, posen el motor en marxa i se’n van pels voltants de les mars illenques tot buscant un lloc on començar la pesca. Els dofins no tarden en vindre. El llumero encén els llums i una claror encegadora esgarra la negror de la nit. Tard o d’hora s’arrimarà la mola de sardines o aladrocs. Els dofins, com els mariners, estan a l’aguait. De sobte, el llumero esbrina entre les ones de la mar unes bombolles delatores. Ja són aquí. La mola de peix, atreta pel crit lluminós nocturn, està allí al voltant de la llum. És hora d’actuar. A bord tot el món és mobilitza, i a la mar també. Els dofins a hores d’ara ja se n’han adonat de la situació i prenen posicions. De moment, però, deixen fer als pescadors. I quan ja els mariners han copat les sardines, entren en acció els dofins. Tot d’una salten a dins del cop a per les captives sardines i una volta assassiats de tant regalat festí, d’un bot se n’ixen. Però n’hi ha dofins que per arribar a les sardines prefereixen un altre camí, i el que fan és mossegar l’art i anar menjant-se totes les sardines que es fiquen a prop del forat que ha fet el dofí. Dissortadament n’hi ha més dofins d’aquests últims, que no d’aquells que salten pel suro que delimita el copo. Les destrosses en l’art, doncs, són diàries, i per tant les remendaores tenen la feina assegurada. Però això no és el que més preocupa als mariners del fanal.
A vegades la colla de dofins està manada per un dofí nervioset; i aquest, en veure arrimar-se la mola de sardina al bot de llums, no vol esperar a què aquesta quede presa. De seguida, ordena que es passi a l’acció. El resultat per als mariners és desastrós. La mola ha fugit perseguida pels dofins i els mariners s’han quedat en un pam de nas. Maleïts dofins que els han espantat la pesquera! N’hi ha fanalers que opten per remeis extrems. Tenen a bord una escopeta que no dubten en disparar contra els dofins quan els veuen apropar-se.

La sardina (4a entrega) La pesca del fanal als any quaranta i cinquanta al Grau de Castelló

"Hachos" de cristall que s'utilitzaven fins als anys setanta del passat segle per als llums del "bot de llums"

Com ja ha quedat dit, la pesca del fanal es fonamenta amb el fet de què les sardines (i també els aladrocs), en divisar una llum enmig de la negror de la nit, acudeixen a cercar-la com cridats per un avís misteriós. Una volta allí, els peixos s’hi arremolinen embriagats per la contrastant claredat nocturna. La resta és fàcil per al pescador com ja ha quedat explicat abans. N’hi ha, però, una circumstància que cal tenir en compte. Si la lluna és al bell mig de la nit, l’efecte contrastant s’hi minimitza fins a fer-lo gairebé imperceptible. Llavors aquests peixos blaus amb prou feina fan cas d’una llum que gairebé no s’hi distingeix de la claror de la nit. Total, que en dies de lluna plena no serveix el fanal per a pescar sardina. Solució: no eixir a pescar fins que la lluna comence a perdre força i deixe a la nit ser nit. Quan la lluna no hi és o no té força per a aclarir la nit es diu fosca. El període d’una fosca abraça vint-i-tres dies; els altres cinc dies, els immediatament anteriors i posteriors a la lluna plena, les barques de fanal no eixen a pescar, perquè n’hi ha lluna. Així és que el cicle pesquer del fanal gira al voltant de la fosca, els esmentats dies en què la lluna no es deixa veure per la nit, o que no en té prou de força encara per a il·luminar-la. Avui el concepte de fosca que es tenia abans, amb la conseqüència de no eixir a pescar durant la lluna plena, s’ha diluït fins al punt de no tindre cap incidència. Ara, encara que n’hi haja lluna, els fanals igual es fan a la mar, i el que és més important, igual pesquera fan en fosca que sense fosca. Això és degut (com veurem desprès) als avanços tecnològics, que han permès que una barca de fanal puga detectar les moles de sardina o aladroc mitjançant els ingenis mecànics, i aleshores els llums serviran per a cridar les sardines amb el seu xiscle lluminós una vegada apropat l’embarcació a la mola de peix.

"Bots de llum" atracats al port de Castelló. La foto és de juliol de 2003

Als anys quaranta, ja plenament arrelada la pesca del cèrcol al Grau, i sabuda la fertilitat de la mar illenca de les Columbretes, els pescadors grauers posen proa cap a L’Illa (els grauers sempre li han dit “l’Illa” a les illes Columbretes) per a fer les seues captures. Allí n’hi ha sardina i aladroc per a donar i vendre.
Els mitjans tècnics de què disposen els mariners grauers (estem en plena postguerra) són limitats, tant pel que fa a les embarcacions, -xicotetes a més no poder, puix pensem que aquests vaixells tenen una mitjana de catorze metres d’eslora (llargària de proa a popa) i que han de dur damunt de la seua coberta l’art, els diversos aparells per a la pesca, les nombroses caixes per a ficar el peix, de vegades el bot de boia, i a més una tripulació composta per no menys de vint homes- com pel que fa al carburant, el qual, atesa la precària situació econòmica del país en aquells anys, era escàs i calia estalviar-ne el més possible.
Per tal d’aprofitar al màxim l’estança a l’indret de pesca (les Columbretes) i fer els mínims viatges al Grau per a portar les caixes de sardines o aladroc, es pensa en un sistema que consisteix en fer-se a la mar dues barques: una que és la principal, la que du l’art, els aparells de pesca, el “bot de boia” i la tripulació; i una altra d’auxiliar, que no té cap altra missió que la de carregar amb les caixes de sardina i portar-les al Grau per a vendre-les, si aquella nit havia hagut pesquera, perquè, tot s’ha de dir, n’hi havia nit que la sardina no es deixava veure. Aquesta última és coneguda entre els fanalers com l’envià. L’envià, a més de servir per a dur la sardina o e l’aladroc al port, té la missió de barca-correu, i és ella qui serveix per a què la gent que es quede a les Columbretes tinga un lligam amb les coses de terra durant la fosca, i per descomptat, amb la seua família –més d’un mariner s’ha assabentat de què ha sigut pare per boca dels tripulants de l’envià-. L’embarcació principal doncs, es passarà tota la fosca en l’Illa. Per la nit, pescant. I pel dia, després de netejar els estris de pesca convenientment, i resoldre tots els afers que hagen pogut sorgir durant el procés de la pesca nocturna, la barca romandrà fondejada al recer de les roques illenques de les Columbretes fins que es torne a fer fosc.
Els mariners grauers d'aquells anys aprofitaven aquelles hores diürnes per a trepitjar l’Illa Grossa (la major de les illes de l’arxipèlag, i l’única accessible); allí n’hi havia el farer i la seua família, que sempre acollien les visites dels pescadors amb alegria i cordialitat. Els farers van viure en l’Illa Grossa fins a l’any 1975 en què s’instal·là un sistema d’il·luminació automàtica i va fer innecessària la seua presència. Però fins llavors, el farer (el més popular de tots va ser Francisco Bonachera que estigué de farer des de l’any 1953 fins a la seua jubilació, al 1974) era persona coneguda i apreciada per la marineria grauera.

La sardina (3a entrega) La pesca de la sardina al Grau de Castelló. Els inicis

Durant els mesos de desembre i gener els fanals paren. És temps per a netejar els bots de llum. La foto está feta el 18 de gener de 2006.

Les notícies més llunyanes de pesca de la sardina al Grau no les tenim fins a les primeries del segle XX. El sardinal és l’art que s’empra en aquests anys. El sardinal no és un art de cèrcol, sinó d’emmall. Es basa en una xàrcia ficada a un lloc on es presumeix ha de passar una mola de sardines, i aquestes, en ensopegar amb la xarxa, s’emboliquen quedant-hi emmallades. El sardinal era una modalitat de pesca primitiva i laboriosa. Pensem que quan es xorrava (xorrar vol dir traure la xàrcia de la mar) el pescador es trobava amb tot un seguit de sardines enredades en la xarxa, les quals s’havien de desemmallar una per una del seu embolic que s’havia fet en la xarxa. Tota una treballosa tasca que allargava extraordinàriament les jornades pesqueres per a omplir solament un grapat de caixes de sardina.
No va ser sinó quan es va descobrir que aquests peixos blaus (tant la sardina com l'aladroc) són especialment sensibles a la llum nocturna, a aquella claror que trenca traumàticament la negror natural de la nit, quan es va deixar el sardinal i es va implantar el sistema del fanal, el qual va resultar infinitament més pràctic i productiu que el primitiu sardinal.
Al Grau, els últims sardinals de què es té notícia són de la primera part dels anys trenta del passat segle. Mon pare em contava que quan ell era menut (estic parlant dels anys inmediatament anteriors a la Guerra Civil) son pare i el seu oncle Pepet en tenien un de sardinal, que feien servir en el temps de veda del bou. D'aquell sardinal fou d'on arreplegà el meu avi Francisco un bon grapat de sardines per a donar-li-les al capellà del Grau, el llegendari Mossén Llorenç, amb ocasió de la comunió tant de mon pare, com de la seua cosina, ma tia Vicentica "La Roja".
Els primers fanals –“un fanal” al Grau se’n diu a una embarcació que es dedica a la pesca de cèrcol o del fanal-, que apleguen al Grau de Castelló poc abans de la Guerra Civil, són barques que han vingut de fora; d’Altea, Peníscola i Torreblanca principalment. De seguida la gent del Grau va assimilar aquest art de pesca, com ja havia fet anys abans amb l’art d’arrossegament. Noms de pescadors (a hores d’ara ja amb la categoria de “mítics”) que han passat a la història grauera com a introductors i a la vegada com a protagonistes de què aquesta pesca del fanal s’assentara definitivament al Grau són: Vicente i Jaume, de malnom “els escatosos”, Pepe L’Olla, Cul d’aladroc, Els Dinero, Els Favoritos, Els Panxes, Oli, Migou, Rosselló, Vicente Ballester (El Coyote), Mateu, Jaime Gallén, Tadeo Mallach, Vicente Botonets, Jaime Albiol, Sentet El Mico, Buscaruidos,...

La sardina (2na entrega) La pesca del cercol o fanal

Bots de llum. la foto, de l'any 1966, està feta a l'antic moll pesquer del Grau de Castelló. Al costat d'aquestes roques on s'amarraven els botos de llum es poden veure les grues del port mercant. Al fons destaca un dipòsit de la recent construïda "Fertiberia" d'infaust record per als grauers.

La pesca del cèrcol o del fanal

La sardina es pesca amb l’anomenat art de cèrcol (al Grau se’n diu “el fanal”). Es diu el fanal, perquè aquest art té al fanal com a principal protagonista de la seua pesca. I és que el principi en què es basa la pesca del cèrcol és cercar, i copar la sardina amb la xarxa una vegada localitzada la mola de peix. I per a fer això cal un fanal. Un llum que emeta claror en la nit per a què les moles de sardina o aladroc hi acudisquen cridades per aquesta llum nocturna. Quan el mariner encén el fanal en la nit, igual com fan els mosquits en terra, les sardines o els aladrocs que n’hi ha més a prop hi acudeixen en busca del senyal lluminós. Aleshores és el moment d’actuar. Els mariners disposen una xàrcia en forma de bossa o cèrcol (d’ací ve el nom “d’art de cèrcol”) que envolta la mola de sardines, les copa i cauen totes preses de la intel·ligència i sagacitat humana. Sense l’ajut del fanal no seria possible la pesca, puix resultaria una tasca ímproba anar buscant per la mar l’indret on la mola de sardina, que és una viatgera incansable i que mai no para d’anar d’un lloc a un altre, ja fugint del seu principal depredador (el dofí) ja buscant mars riques en plàncton, decideixi donar-se un respir i arremolinar-se tota quieteta per a què el pescador tranquil·lament la pesque. Evidentment la realitat no és eixa.
Aquest art basat en la llum l’anomenen en altres llocs de la geografia espanyola “artes de luz”. Pareix ser que a Galícia ja a la primera dècada del segle XX es pesca la sardina mitjançant aquest innovador art. Al Grau no hi arribarà fins als anys trenta.


El fanal

La pesca del fanal, per definició, necessita fanals. Aquests fanals han variat molt al llarg dels anys. En els primers anys es feien servir uns fanals submarins (fanals “de sepulcre”) constituïts per una mena d’urna que ix de la part inferior del vaixell alimentada per metxers d’acetilè. Després es van canviar per metxers d’aire que utilitzaven com a combustible el carburo de calci. Més endavant van arribar els cremadors de gasolina proveïts de camisetes. Ja en els anys setanta, i sobre tot en els vuitanta del passat segle, es generalitzà l’ús de les bateries elèctriques, i ara tots els bots de llum porten l’empremta de l’avenç tecnològic en els seus llums.
El responsable d’aquests llums és un mariner clau en la pesca del fanal: el llumero. El llumero és l’encarregat de què el tema de la llum funcione correctament. Aquest tripulant (que, tot s’ha de dir, atesa la seua responsabilitat, guanya dues parts, el mateix que el motorista o el patró) quan s’arriba al punt on es decideix pescar, puja a un bot, que s’anomena “el bot de llums” (que és el bot on n’hi ha els fanals) i allí romandrà tot sol tenint cura de què la llum tinga la força i intensitat pertinent, fins que unes bombolles en la superfície de la mar delaten la presència de la mola de sardina o d’aladroc, i aleshores ell serà qui donarà la veu d’alerta per a què tothom s’hi mobilitze i es dispose tot per a iniciar la maniobra de calar.
A part del “bot de llums”, en la pesca del fanal també n’hi havia, fins a finals del segle passat, el “bot de boia” que és un botet menut sense cap mena d’aparell que no siga un parell de rems, que servia per a ajudar en la tasca de fer el cèrcol i copar la mola amb l’art. Total, que per a dur a terme aquesta modalitat de pesca calia una xicoteta flotilla composta per un mínim de tres embarcacions: la més gran que és qui porta tota la tripulació, l’art i les caixes; i dos bots, un més gran i armat d’una aparatosa arboradura (els fanals) que fa pensar en un cérvol marí (el “bot de llums”) el qual va remolcat a pocs metres de la barca principal; i un altre bot, més menut, (el “bot de boia”) que moltes vegades és a coberta de la barca.

La sardina

Exemplar de sardina

Nom científic: Sardina Pichardus

Família: Cupleidos

Nom comú: Sardina. En castellà rep el mateix nom.

Descripció: La sardina és un peix allargassat de xicotet tamany, la seua longitud més comú són els 15 ó 16 cm de llargària (pot arribar a un màxim de 20 cm). El seu ventre és llis i la seua mandíbula inferior lleugerament més llarga que la superior. La coloració del dors és verdesca tirant a blavenca, el ventre és platejat. Al contrari que els altres peixos (tret dels seus parents l’aladroc i l’alatxa) les seues mandíbules no tenen dents.
Hàbitat: La sardina és un peix gregari a més no poder. Viu en moles de considerable tamany, en aigües costaneres, entre 15 i 50 metres de profunditat, encara que a l’hivern es poden localitzar en àrees més fondes. La sardina és un peix molt abundant en la nostra mar i també se la pot pescar a l’Atlàntic des de les costes de Noruega fins les Canàries.
La sardina és un peix força nedador. Les sardines es passen la vida anat d’un lloc a un altre en busca de mars riques en plàncton, que és el seu únic aliment. Com que el plàncton només abunda en mars netes i sanes, s’ha de valorar l’existència de sardines en una mar com a sinònim de què aquesta mar és neta i saludable. Un lloc on la sardina abunda de forma clara i contundent és a les nostres illes Columbretes. Allí, amb la llibertat i puresa d’aquelles aigües illenques, dia sí, i dia també se’n poden trobar de sardines.

Alimentació: La sardina és un animal dels anomenats “filtradors” i la seua alimentació habitual es composa de plàncton fonamentalment i algunes larves minúscules de crustacis que puga trobar-se surant pel mar.

Modalitat de pesca: La sardina es pesca al cèrcol, que al Grau de Castelló es coneix popularment amb el nom de “el fanal”. D

Barca de fanal a dins del port del Grau de Castelló. A popa porta el bot de llums. La foto és de maig de 2005.
Observacions: La sardina és probablement el peix més popular de tots els que es capturen al port de Castelló. Una prova de la popularitat d’aquest peix pertot arreu és que es tracta d’un peix que no té cap localisme, el nom de sardina és pràcticament el mateix en gairebé tota Europa. També s’ha de dir que és el peix més abundant i el que més es pesca al Grau de Castelló. El Grau és un important punt comercial a nivell nacional de pesca de sardina, la qualitat de la qual és extraordinària.
La sardina pertany als grups de peixos anomenats “blaus”. Grup que comparteix amb l’aladroc, l’alatxa, el sorell, la boga, la cavalla, la tonyina i la bacoreta. Els “peixos blaus” es caracteritzen en primer lloc per la seua tonalitat en la qual el blau és el dominant (menys en la boga), i després perquè són peixos molt gregaris que viuen sempre en grans moles i que molt a sovint fan grans viatges, perquè el “peix blau” és un peix nedador en grau extrem.
La sardina, segons afirmava mon pare, “és el pa dels peixos”. Això ho deia, perquè la sardina serveix per a escar qualsevol ham. I qualsevol peix pot picar, des d’una diminuta gambeta fins a una monstruosa tonyina.
La pesca del fanal té una veda de dos mesos, desembre i gener. La millor època per a pescar-ne és a l’estiu, de maig a setembre. Aleshores la sardina presenta un aspecte encisador. El blau del seu llom és tan intents que recorda el blau marí de la mar. La panxa, d’un blanc argent, emet reflexos enlluernadors.
En plena temporada, des de primeres hores del dia el moll pesquer està ple de barques de fanal plenes a vessar de caixes de sardina pescades unes hores abans enmig de la foscor de la nit. Algunes barques, en el bell mig del port, rodejades per un eixam de gavines, esperen el seu torn per a desembarcar la pesquera. De sardina no n’arriba cap de viva al port, perquè la sardina és un peix que aguanta molt poc fora de l’aigua, però la frescor del peix és més que evident; aquestes sardines, que ara es veuen totes ben col·locades en les caixes i abundantment cobertes de gel, feia una estona encara nedaven lliurement per la mar.
La llotja és una simfonia triomfal. Caixes i caixes, centenars, milers de caixes de sardina o d’aladroc ho dominen tot. Els camions frigorífics van omplint-se amb regularitat i un darrere l’altre se’n van cap a diversos i llunyans punts de la geografia espanyola.
La sardina és un aliment meravellós, això no cal dir-ho, i a més, és un peix que està a l’abast de qualsevol persona, perquè la sardina no és un peix car. N’hi ha infinitat de maneres de cuinar-la. Jo em quede, però, amb la sardina a la brasa. Sardines llustroses, de carn ferma que gairebé no cal ni adobar-les, doncs el seu natural regalim de grassa que desprèn la sardina en sentir la calentor del foc, li dóna una textura tova i sucosa que es fon a la boca. Literalment: per a xuplar-se els dits. D’una altra banda, la flaire del fum que surt d’una torrà de sardines és definitiva. I l’ànim, sense saber ben bé per què, en sentir aquesta penetrant olor pren serenament un caire festiu.

L'abaetxet

Exemplar d'abaetxet

L’abaetxet

Nom científic: Micromesistius poutassou

Família: Gádidos

Nom comú: En valencià, maira o maire. En el Grau de Castelló, abaetxet (val a dir que aquesta denominació va perdent terreny en els darrers anys i la gent tendeix a utilitzar el nom de maira) en castellà, bacaladilla.

Descripció: L’abaetxet té el cos prim i allargassat. Presenta tres aletes dorsals separades i dues aletes anals. El seu color és gris blavenc, més pàl·lid en el ventre. Té a la base de les aletes pectorals i al voltant de l’opercle superior una taca negra. Pot aplegar a fer com a màxim mig metre de longitud, tot i que les talles més freqüents són aquelles que estan entre 15 i 30 cm.

Hàbitat: Viu allunyant de la costa, en fons de 150 a 3.000 metres. La fondària on més comú és trobar-los està entre els 180 i els 600 metres. Durant el dia viu en el fons i en fer-se fosc es desplaça cap a la superfície.

Alimentació: S’alimenta de xicotets crustacis.

Modalitat de pesca: Es pesca a l’arrossegament.

Observacions: Aquest peix és de la mateixa família que la mòllera i per això n’hi ha la tendència a confondre’ls. A València, que per ser una mar més fondal que la de Castelló, se’n pesquen més, tenen el costum de xapar-les. És a dir, les obrin per la meitat, les deixen assecar al sol i, una vegada seques, ja es poden consumir. Aleshores l’abaetxet canvia el seu nom i passa a dir-se “capellà” (“capellán” en castellà). El “capellà” és menja cru i és molt a propòsit per a servir d’aperitiu. Com deia més amunt, n’hi ha gent que es pensa que els “capellans” són mòlleres. I no. S’ha de deixar ben clar. Les mòlleres no s’assequen mai, i els abaetxets sí.
És un peix de carn blanca i cremosa. Té però, un sabor fort que fa que el seu consum diari puga aplegar a cansar. L’aabetxet té només una manera de cuinar-lo, fregit. El seu preu en la llotja és baix, per tant, és un peix sense cap mena de luxe que el fa molt assequible en el mercat.
Tot i tindre un nom que fa pensar en “l’abadejo” castellà (bacallà en valencià) no té res a veure amb aquest peix, que, val a dir, no se’n pesquen en les nostres aigües.

El lluç (3a entrega)

Una vegada carregades les caixes de la barca al carro, uns mariners condueixen el carro fins la lotja per a subhastar-lo. Any 1984

Les barquetes que van “a la xàrcia” (així és coneix a les barques que pesquen al trasmall i al palangre) a hores d’ara ja han començat la seua subhasta, i tot i no ser tan nombroses com les d’arrossegament, i les seues captures ser significativament més minses, per un moment han donat vida i alegria al moll.
Encara no ha aplegat cap barca de bou, però al port pesquer la gent sembla mobilitzar-se. L’arribada de les primeres barques és imminent.
Els carros comencen a circular pel moll prenent posicions. Uns se’n van cap al sortidor de petròlio perquè avui toca omplir els tanques de combustible. Normalment aquesta operació, la de ficar petròlio, es fa una vegada a la setmana. D’altres menen els seus carros cap a la riba on suposadament atracarà la barca.
Alguns “arrieros”, a dins de la llotja, estan acabant d’arreglar el peix que han comprat en la subhasta de les barques del trasmall i palangre. Aquesta subhasta de vegades és espectacular. Sobre tot quan apareixen les tonyines, o els peixos espasa, tots desproveïts del seu esmolat apèndix que dóna nom al peix. Nosaltres quan sabien que les barques n’havien pescat, no ens perdíem l’ocasió. I allí que hi anàvem. Una tonyina morta damunt del pis de la llotja imposa respecte i admiració per les coses de la mar a qui l'observa.
El meu cosí Toni i jo anàvem amunt i avall. De vegades també se’ns afegien els meus cosins Toni Montañés, o Juan Almela, o Miguel Rovira, o Basilio Trilles, que érem tots de la mateixa colla d’amics, però els que mai hi faltàvem , com ja ha quedat dit, érem Toni i jo.

Baix d'aquest mural de ceràmica era on xerràvem mentre esperàvem al "Joven Miguel"

Algunes voltes seiem al carro del Joven Miguel aparcat enfront de l’entrada de la llotja, sota el quadre mural de ceràmica que n’hi ha. Toni, que sempre ha estat una persona molt ocurrent i imaginativa alhora que un humorista d’aquells que en podem dir anònims, ens feia riure amb les seues enginyoses interpretacions del que deien els personatges de l’escena marinera representada en el mur de la llotja. O jugàvem a riure i riure de tot sense cap motiu, impulsats per la joia natural de la nostra preadolescència. També n’hi havia temps per a ficar-nos seriosos i parlar de temes greus, com ara, si era pertinent anar a pescar gambes aquest capvespre, o si l’endemà seria bo d’anar a la “barcassa” a prendre el bany, o resultaria més oportú anar “al lago”. O si tot plegat, ens convindria més aprofitar la tarde per a fer una partideta al “monopoly” i demà, ja veuríem...
També n’hi havia vegades que ens abellia arrimar-nos a les roques que jalonaven el varadero antic. O al faret roget per veure aparèixer les siluetes de les barques des de l’horitzó marí.
En un moment donat, un empleat del moll (del pòsit de pescadors) des de dalt de l’edifici de les oficines on feien els comptes de la subhasta, abocat a una finestreta que n’hi havia al costat de la porta de la llotja, amb veu forta i gest rutinari anunciava: “Sant Ramon, número 1”. La gent, des de baix ho escoltava. Ja estava entrant al port la primera barca de bou. Algú, potser el remendaor, o el posero, o l’armador, des de sota la finestra, ho escoltarà i se n’anirà cap a la riba amb el carro a esperar-la.
A partir d’aquest moment el degoteig d’embarcacions que entren a port serà continu, com també ho serà la cantarella de l’empleat que cantusseja els números.
El moll pesquer en cosa de quinze minuts s’ompli de barques de bou. Nosaltres les observàvem protegits per la generosa i escarida ombra del faret roget. Les vèiem entrar al port a tota marxa, poderoses, xorrant blanquíssima bromera per les amures, com un cavall desbocat. De sobte, en sentir la calmada aigua marina del port, la barca s’asserena. I la proa, neta d’escuma i ferma per la quietud de les aigües, ressalta enèrgica i estirada, orgullosa d’haver-se passat tota la jornada fora, lluitant i ballotejant sense treva amb les feréstegues aigües de mar oberta.
Quan entrava la nostra barca, el Joven Miguel, el meu avi Francisco i nosaltres dos, agafàvem el carro i ens n’anàvem cap a la riba a on estaven atracant les barques. La nostra àvia Francisca romania a la porta de la llotja esperant-nos a què hi tornàrem amb el carro ple de caixes de peix.
Si no érem dels primers, les barques que havien aplegat abans formaven una sèrie de fileres que nosaltres en dèiem “andanes”, paral·leles a la riba. A voltes n’hi havia fins a quatre i cinc andanes de barques. Per tant, per a arribar-hi a la barca havíem d’anar saltant de barca en barca fins aplegar a l’última, a l’orla de la qual havíem d’amarrar els caps que ens llançaria algun mariner de la barca.
Mon pare, com que n’era el motorista, gairebé mai el veia sobre coberta, perquè era dins la panxa de la barca, al motor, atent a les ordres que el patró li manava per a atracar al moll. De quan en quan en sortia per l’escotilla i mirava al meu oncle Antonio, el patró, per veure si tot anava correctament, i a continuació se’n tornava a baix, al motor. Quan ja la cosa estava clara, sorgia mon pare tot emmascarat i en veure’m em somreia des del seu forat. I jo, en veure’l, sense saber-ho ningú, deixava escapar dins la meua ànima un crit de joia.
Quan ja la barca havia acabat la maniobra d’atracament, sense cap preàmbul saltàvem a la barca. Ens encisava estar damunt la barca. I és que això, en aquells xiquets imberbes, imprimia una inexplicable sensació de poder.
La majoria dels dies les caixes ja estaven preparades i disposades pera a “tirar-les en terra”. Aleshores, els mariners, als quals coneixíem de veure’ls tots els dies, obviant-nos totalment, amb seriosa professionalitat, agafaven les caixes i les anaven deixant a un racó de coberta fent-hi un muntonet. Després calia anar passant-les de barca en barca fins a aplegar a la riba, on el nostre avi Francisco, a les barres del carro, ens esperava.
Quan les caixes ja eren totes ben col·locades al carro, algun mariner, o l’avi Francisco a les barres del carro –nosaltres érem massa inexperts per a prendre’n el comandament, encara que segons passaven els anys ja ens hi atrevíem a fer-ho alguna que altra volta- ple a vessar de peix, el conduïa cap a la llotja, això sí, empenyent-lo nosaltres des del darrere als crits de “feu força!”. Jo puc donar-hi fe de què transportar unes vint caixes de peix amb la seua corresponent dosi de gel damunt d’un carro és tasca força complicada per a una sola persona i per tant en requeria de l’ajut d’altres.
La llotja s’havia convertit en un bull de carros entrant-hi i gent que anava i venia. Ara en començava la definitiva part de la jornada, la subhasta.

Fins a l'any 1999 per a subhastar la pesquera s'escampaven les caixes del peix com mostra la fotografia, fent un rogle. La fotografia és de l'any 1986

El lluç (2na entrega)

Esperant l’arribada de les barques de bou

El meu cosí Toni i jo, durant els estius dels anys 1971, 1972 i 1973, totes les vesprades anàvem al moll a ajudar a “pesar”. És a dir, ajudar en la subhasta del peix de la nostra barca, el Joven Miguel.

Són les cinc de la vesprada. Les barques de bou estan entrant a port. La subhasta de les barques de trasmall ja s'ha acabat. Algunes barques (en primer pla) ja estan preparant-se per a eixir a calar. La subhasta del bou tot just ha començat. Al costat de la porta n'hi ha un banc. No és com els d'abans, aquest és de ferro. Des de la finestreta que n'hi ha a dalt del banc, era on un empleat del moll, anava cantant els números segons anaven entrant les barques. La foto està feta el 3 de maig de 2005.

Al matí les barques de “fanal” copaven tot el moll. Caixes i caixes de sardina o aladroc havien omplert la llotja (ara, d’aladroc a penes n’hi ha a les costes castellonenques, però llavors, sí que se’n pescava) i després d’una frenètica tasca dels mariners tirant les caixes en terra (“tirar les caixes en terra” en l’argot mariner d’aquells anys volia dir desembarcar les caixes; de la mateixa manera que “tirar l’art en terra” vindria a significar agafar les xàrcies i col·locar-les al moll), carros a vessar de caixes de peix blau amunt i avall, grapats de sorollosos mariners apostats a l’orla de la seua barca rentant els arts... i presidint-ho tot, el sol, que assistia a aquests rutinaris negocis de la marineria grauera brillant escandalosament en el cel, pintant-ho tot d’una lluminositat enlluernadora.
A mitjant matí ja tot el peix s’ha venut. Aleshores apareixen uns homes que, armats de serpentejants mànegues que expel·leixen estilitzats i sòlids dolls aigua blanca com la neu, netegen amb professional fredor el pis de la llotja. Innumerables filets d’aigua amb quimèrica vocació de riu s’esmunyen zigzaguejant amb vertiginosa velocitat pel terra de la llotja buscant la mar. L’estrèpit de l’aigua en esclafar-se violentament sobre el pis de desgastat ciment de la llotja dóna un toc de distinció a aquests idíl·lics rierols de braços aquosos, i fa pensar-hi en imaginaris indrets sotmesos a impetuoses tempestes. I u, com qui no fa la cosa, es deixa atrapar per la màgia del moment, i posa despreocupadament la seua mirada en la riba del moll, on veu, amb una delectació difícil d’explicar, morir irremeiablement un a un tots aquells anàrquics regalls d’aigua bruta que per un efímer moment havien volgut ser rius.
El sòl del port pesquer després del treball de neteja ha quedat tot polit i mullat. El sol ara hi reverbera apassionadament la seua claror encegadora en els tènues tolls d’aigua que folren l’empedrat pis del moll.
En fer-se l’hora de dinar, la llotja apareix preciosament neta. L’activitat s’ha acabat. Les anades i vingudes dels mariners han desaparegut. Les barques de fanal resten amarrades a una part del moll on han deixat un bon tros lliure per a què hi atraquen les barques de bou, les quals, a hores d’ara encara estan arrossegant els seus arts pels fons marins al bell mig de la mar.

Una barca de bou entra a port. Un empleat del moll, mitjançant un megàgon els diu als mariners el número d'ordre per a la subhasta. Són les cinc de la vesprada. Octubre de 1996.

En tot el port pesquer s’ha fet el silenci. La tranquil·litat i el sopor dominen l’ambient. La gent, a poc a poc, abandona el port fins a deixar-lo quasi desert. Una gavina tardana mamprèn el vol majestuosament, les seues ales obertes de bat a bat, enmig de les quietes aigües del moll, mentre el seu bec deixa escapar un estrident crit que dibuixa unes ratlles llargues i fines en el rutilant cel de migdia. Potser tornarà al moll en vindre a poqueta tarde les barques de bou.
Durant tres llargues hores el moll pesquer llanguirà solitari i silent abrasat pels poderosos raigs del sol de migdia.
Tots els dies allà a les quatre i mitja els nostres avis Francisco i Francisca se n’anaven al moll. Nosaltres no trigaríem gaire en anar-hi. Fins les cinc i mitja no començaven a aplegar les primeres barques del bou, a nosaltres, però, ens agradava esperar a la Joven Miguel vagarejant pel port.
El port pesquer a aquestes vespertines hores prenia un nou caire. Semblava començar una nova jornada. Poseros, “remendaors”, i sobre tot, arrieros i arrieres. Els arrieros, en l’argot grauer, són aquelles persones que es dediquen a comprar el peix per a després vendre’l.
Les pescateres (així també se’n diu a les arrieres) van vestides amb impecable sobrietat. Totes de rigorós negre o gris, amb el seu davantal d’apagada tonalitat i la majoria tocades amb un mocador negre al cap que cobreix el pertinent topet. Les seues sabates i les calces són del mateix adust color. N’hi ha qui per protegir-se els peus de l’humit pis de la llotja s’hi ha ficat un tosc plàstic a manera de calcetins. Totes porten, o un carret de mà, o un parell de poals. Parlen a crits. El seu vocabulari és més prompte groller que no pas refinat. No n’hi ha però, cap malícia en les seues expressions. Ni cal buscar-li cap sentit raonable als seus renecs. Senzillament elles són així d’expressives. I aquesta és la seua forma de manifestar els seus estats d’ànim.
Poc a poc, amb el seu reposat caminar, alguns jubilats, vells llops de mar, van aplegant al moll i seuen parsimoniosament en uns bancs de fusta que n’hi ha vora l’entrada de la llotja. Els bancs també són vells, i la seua desgastada fusta amb prou feina deixa entreveure que aquell seient un dia estigué pintat d’un rutilant color verd. Allí romandran quietets aquells antics pescadors fumant-se un puret, fruint d’un assossegat present després d’haver sigut protagonistes d’esverats i històrics canvis en el món de la mar, com fou l’adveniment dels motors marins, els quals arraconaren fins a fer desaparèixer totalment les simpàtiques i entranyables barques veleres de vela llatina que regnaren en la Mediterrània milers d’anys, i que ells utilitzaren en la seua joventut; i tots sense excepció, entre les espesses volutes de fum del cigar, de quan en quan recordaran sense ira que ells foren víctimes d’una atroç guerra civil. La seua cascada veu parla sense cap rancor i comenta desapassionadament, com si no anara amb ells la cosa, els incidents de la jornada. Aquells vells, ara, estaven mirant passar la vida davant d’ells com simples espectadors. Ja n’havien tingut prou de protagonisme en els seus anys de joventut.
El meu avi Andreu n’era un d’aquells ancians.
Sempre l’hi veiem assegut. Una cama damunt l’altra. Callantívol. Temperat. Mig despitralat per combatre la calor. El seu “caliquenyo”, fumejant harmoniosament entre els seus dits, anava consumint-se amb silenci i lentitud. La boina, lleugerament girada a un costat. La faixa, de tela negra, ben cenyida a la cintura. El rostre, d’arrugada i timbrada pell pels anys i anys de conviure amb l’aire de la mar, seré. Els ulls, sempiternament entreoberts, semblaven escrutar llunyanes escenes d’un passat remot.

Ja dins del port uns mariners acaben de col·locar el peix en el caixes. En la pesca del bou, com es pesca tanta varietat de peix, la tria és molt laboriosa. Maig de 2006

Jo el saludava, i un sobtat aire fresc envaïa els seus records i el feia tornar al present. El meu avi Andreu en veure’m somreia amb una sinceritat enlluernadora. I aprofitava el breu moment en què jo estaria davant d’ell, per a donar-me algun dels seus reiterats i concebuts consells: que anara amb compte quan creuera el carrer, que no pujara a les cadires, que no tocara res de cap banda... i sense esperar resposta, a l’hora que jo feia mitja volta i me n’anava, ell per un moment posava amb suavitat i potser amb una rara tendresa els ulls damunt la cendra rogenca i caduca del puret que tenia entre els dits, i tot seguit tornava a les seues coses...