La sardina (3a entrega) La pesca de la sardina al Grau de Castelló. Els inicis

Durant els mesos de desembre i gener els fanals paren. És temps per a netejar els bots de llum. La foto está feta el 18 de gener de 2006.

Les notícies més llunyanes de pesca de la sardina al Grau no les tenim fins a les primeries del segle XX. El sardinal és l’art que s’empra en aquests anys. El sardinal no és un art de cèrcol, sinó d’emmall. Es basa en una xàrcia ficada a un lloc on es presumeix ha de passar una mola de sardines, i aquestes, en ensopegar amb la xarxa, s’emboliquen quedant-hi emmallades. El sardinal era una modalitat de pesca primitiva i laboriosa. Pensem que quan es xorrava (xorrar vol dir traure la xàrcia de la mar) el pescador es trobava amb tot un seguit de sardines enredades en la xarxa, les quals s’havien de desemmallar una per una del seu embolic que s’havia fet en la xarxa. Tota una treballosa tasca que allargava extraordinàriament les jornades pesqueres per a omplir solament un grapat de caixes de sardina.
No va ser sinó quan es va descobrir que aquests peixos blaus (tant la sardina com l'aladroc) són especialment sensibles a la llum nocturna, a aquella claror que trenca traumàticament la negror natural de la nit, quan es va deixar el sardinal i es va implantar el sistema del fanal, el qual va resultar infinitament més pràctic i productiu que el primitiu sardinal.
Al Grau, els últims sardinals de què es té notícia són de la primera part dels anys trenta del passat segle. Mon pare em contava que quan ell era menut (estic parlant dels anys inmediatament anteriors a la Guerra Civil) son pare i el seu oncle Pepet en tenien un de sardinal, que feien servir en el temps de veda del bou. D'aquell sardinal fou d'on arreplegà el meu avi Francisco un bon grapat de sardines per a donar-li-les al capellà del Grau, el llegendari Mossén Llorenç, amb ocasió de la comunió tant de mon pare, com de la seua cosina, ma tia Vicentica "La Roja".
Els primers fanals –“un fanal” al Grau se’n diu a una embarcació que es dedica a la pesca de cèrcol o del fanal-, que apleguen al Grau de Castelló poc abans de la Guerra Civil, són barques que han vingut de fora; d’Altea, Peníscola i Torreblanca principalment. De seguida la gent del Grau va assimilar aquest art de pesca, com ja havia fet anys abans amb l’art d’arrossegament. Noms de pescadors (a hores d’ara ja amb la categoria de “mítics”) que han passat a la història grauera com a introductors i a la vegada com a protagonistes de què aquesta pesca del fanal s’assentara definitivament al Grau són: Vicente i Jaume, de malnom “els escatosos”, Pepe L’Olla, Cul d’aladroc, Els Dinero, Els Favoritos, Els Panxes, Oli, Migou, Rosselló, Vicente Ballester (El Coyote), Mateu, Jaime Gallén, Tadeo Mallach, Vicente Botonets, Jaime Albiol, Sentet El Mico, Buscaruidos,...

La sardina (2na entrega) La pesca del cercol o fanal

Bots de llum. la foto, de l'any 1966, està feta a l'antic moll pesquer del Grau de Castelló. Al costat d'aquestes roques on s'amarraven els botos de llum es poden veure les grues del port mercant. Al fons destaca un dipòsit de la recent construïda "Fertiberia" d'infaust record per als grauers.

La pesca del cèrcol o del fanal

La sardina es pesca amb l’anomenat art de cèrcol (al Grau se’n diu “el fanal”). Es diu el fanal, perquè aquest art té al fanal com a principal protagonista de la seua pesca. I és que el principi en què es basa la pesca del cèrcol és cercar, i copar la sardina amb la xarxa una vegada localitzada la mola de peix. I per a fer això cal un fanal. Un llum que emeta claror en la nit per a què les moles de sardina o aladroc hi acudisquen cridades per aquesta llum nocturna. Quan el mariner encén el fanal en la nit, igual com fan els mosquits en terra, les sardines o els aladrocs que n’hi ha més a prop hi acudeixen en busca del senyal lluminós. Aleshores és el moment d’actuar. Els mariners disposen una xàrcia en forma de bossa o cèrcol (d’ací ve el nom “d’art de cèrcol”) que envolta la mola de sardines, les copa i cauen totes preses de la intel·ligència i sagacitat humana. Sense l’ajut del fanal no seria possible la pesca, puix resultaria una tasca ímproba anar buscant per la mar l’indret on la mola de sardina, que és una viatgera incansable i que mai no para d’anar d’un lloc a un altre, ja fugint del seu principal depredador (el dofí) ja buscant mars riques en plàncton, decideixi donar-se un respir i arremolinar-se tota quieteta per a què el pescador tranquil·lament la pesque. Evidentment la realitat no és eixa.
Aquest art basat en la llum l’anomenen en altres llocs de la geografia espanyola “artes de luz”. Pareix ser que a Galícia ja a la primera dècada del segle XX es pesca la sardina mitjançant aquest innovador art. Al Grau no hi arribarà fins als anys trenta.


El fanal

La pesca del fanal, per definició, necessita fanals. Aquests fanals han variat molt al llarg dels anys. En els primers anys es feien servir uns fanals submarins (fanals “de sepulcre”) constituïts per una mena d’urna que ix de la part inferior del vaixell alimentada per metxers d’acetilè. Després es van canviar per metxers d’aire que utilitzaven com a combustible el carburo de calci. Més endavant van arribar els cremadors de gasolina proveïts de camisetes. Ja en els anys setanta, i sobre tot en els vuitanta del passat segle, es generalitzà l’ús de les bateries elèctriques, i ara tots els bots de llum porten l’empremta de l’avenç tecnològic en els seus llums.
El responsable d’aquests llums és un mariner clau en la pesca del fanal: el llumero. El llumero és l’encarregat de què el tema de la llum funcione correctament. Aquest tripulant (que, tot s’ha de dir, atesa la seua responsabilitat, guanya dues parts, el mateix que el motorista o el patró) quan s’arriba al punt on es decideix pescar, puja a un bot, que s’anomena “el bot de llums” (que és el bot on n’hi ha els fanals) i allí romandrà tot sol tenint cura de què la llum tinga la força i intensitat pertinent, fins que unes bombolles en la superfície de la mar delaten la presència de la mola de sardina o d’aladroc, i aleshores ell serà qui donarà la veu d’alerta per a què tothom s’hi mobilitze i es dispose tot per a iniciar la maniobra de calar.
A part del “bot de llums”, en la pesca del fanal també n’hi havia, fins a finals del segle passat, el “bot de boia” que és un botet menut sense cap mena d’aparell que no siga un parell de rems, que servia per a ajudar en la tasca de fer el cèrcol i copar la mola amb l’art. Total, que per a dur a terme aquesta modalitat de pesca calia una xicoteta flotilla composta per un mínim de tres embarcacions: la més gran que és qui porta tota la tripulació, l’art i les caixes; i dos bots, un més gran i armat d’una aparatosa arboradura (els fanals) que fa pensar en un cérvol marí (el “bot de llums”) el qual va remolcat a pocs metres de la barca principal; i un altre bot, més menut, (el “bot de boia”) que moltes vegades és a coberta de la barca.

La sardina

Exemplar de sardina

Nom científic: Sardina Pichardus

Família: Cupleidos

Nom comú: Sardina. En castellà rep el mateix nom.

Descripció: La sardina és un peix allargassat de xicotet tamany, la seua longitud més comú són els 15 ó 16 cm de llargària (pot arribar a un màxim de 20 cm). El seu ventre és llis i la seua mandíbula inferior lleugerament més llarga que la superior. La coloració del dors és verdesca tirant a blavenca, el ventre és platejat. Al contrari que els altres peixos (tret dels seus parents l’aladroc i l’alatxa) les seues mandíbules no tenen dents.
Hàbitat: La sardina és un peix gregari a més no poder. Viu en moles de considerable tamany, en aigües costaneres, entre 15 i 50 metres de profunditat, encara que a l’hivern es poden localitzar en àrees més fondes. La sardina és un peix molt abundant en la nostra mar i també se la pot pescar a l’Atlàntic des de les costes de Noruega fins les Canàries.
La sardina és un peix força nedador. Les sardines es passen la vida anat d’un lloc a un altre en busca de mars riques en plàncton, que és el seu únic aliment. Com que el plàncton només abunda en mars netes i sanes, s’ha de valorar l’existència de sardines en una mar com a sinònim de què aquesta mar és neta i saludable. Un lloc on la sardina abunda de forma clara i contundent és a les nostres illes Columbretes. Allí, amb la llibertat i puresa d’aquelles aigües illenques, dia sí, i dia també se’n poden trobar de sardines.

Alimentació: La sardina és un animal dels anomenats “filtradors” i la seua alimentació habitual es composa de plàncton fonamentalment i algunes larves minúscules de crustacis que puga trobar-se surant pel mar.

Modalitat de pesca: La sardina es pesca al cèrcol, que al Grau de Castelló es coneix popularment amb el nom de “el fanal”. D

Barca de fanal a dins del port del Grau de Castelló. A popa porta el bot de llums. La foto és de maig de 2005.
Observacions: La sardina és probablement el peix més popular de tots els que es capturen al port de Castelló. Una prova de la popularitat d’aquest peix pertot arreu és que es tracta d’un peix que no té cap localisme, el nom de sardina és pràcticament el mateix en gairebé tota Europa. També s’ha de dir que és el peix més abundant i el que més es pesca al Grau de Castelló. El Grau és un important punt comercial a nivell nacional de pesca de sardina, la qualitat de la qual és extraordinària.
La sardina pertany als grups de peixos anomenats “blaus”. Grup que comparteix amb l’aladroc, l’alatxa, el sorell, la boga, la cavalla, la tonyina i la bacoreta. Els “peixos blaus” es caracteritzen en primer lloc per la seua tonalitat en la qual el blau és el dominant (menys en la boga), i després perquè són peixos molt gregaris que viuen sempre en grans moles i que molt a sovint fan grans viatges, perquè el “peix blau” és un peix nedador en grau extrem.
La sardina, segons afirmava mon pare, “és el pa dels peixos”. Això ho deia, perquè la sardina serveix per a escar qualsevol ham. I qualsevol peix pot picar, des d’una diminuta gambeta fins a una monstruosa tonyina.
La pesca del fanal té una veda de dos mesos, desembre i gener. La millor època per a pescar-ne és a l’estiu, de maig a setembre. Aleshores la sardina presenta un aspecte encisador. El blau del seu llom és tan intents que recorda el blau marí de la mar. La panxa, d’un blanc argent, emet reflexos enlluernadors.
En plena temporada, des de primeres hores del dia el moll pesquer està ple de barques de fanal plenes a vessar de caixes de sardina pescades unes hores abans enmig de la foscor de la nit. Algunes barques, en el bell mig del port, rodejades per un eixam de gavines, esperen el seu torn per a desembarcar la pesquera. De sardina no n’arriba cap de viva al port, perquè la sardina és un peix que aguanta molt poc fora de l’aigua, però la frescor del peix és més que evident; aquestes sardines, que ara es veuen totes ben col·locades en les caixes i abundantment cobertes de gel, feia una estona encara nedaven lliurement per la mar.
La llotja és una simfonia triomfal. Caixes i caixes, centenars, milers de caixes de sardina o d’aladroc ho dominen tot. Els camions frigorífics van omplint-se amb regularitat i un darrere l’altre se’n van cap a diversos i llunyans punts de la geografia espanyola.
La sardina és un aliment meravellós, això no cal dir-ho, i a més, és un peix que està a l’abast de qualsevol persona, perquè la sardina no és un peix car. N’hi ha infinitat de maneres de cuinar-la. Jo em quede, però, amb la sardina a la brasa. Sardines llustroses, de carn ferma que gairebé no cal ni adobar-les, doncs el seu natural regalim de grassa que desprèn la sardina en sentir la calentor del foc, li dóna una textura tova i sucosa que es fon a la boca. Literalment: per a xuplar-se els dits. D’una altra banda, la flaire del fum que surt d’una torrà de sardines és definitiva. I l’ànim, sense saber ben bé per què, en sentir aquesta penetrant olor pren serenament un caire festiu.

L'abaetxet

Exemplar d'abaetxet

L’abaetxet

Nom científic: Micromesistius poutassou

Família: Gádidos

Nom comú: En valencià, maira o maire. En el Grau de Castelló, abaetxet (val a dir que aquesta denominació va perdent terreny en els darrers anys i la gent tendeix a utilitzar el nom de maira) en castellà, bacaladilla.

Descripció: L’abaetxet té el cos prim i allargassat. Presenta tres aletes dorsals separades i dues aletes anals. El seu color és gris blavenc, més pàl·lid en el ventre. Té a la base de les aletes pectorals i al voltant de l’opercle superior una taca negra. Pot aplegar a fer com a màxim mig metre de longitud, tot i que les talles més freqüents són aquelles que estan entre 15 i 30 cm.

Hàbitat: Viu allunyant de la costa, en fons de 150 a 3.000 metres. La fondària on més comú és trobar-los està entre els 180 i els 600 metres. Durant el dia viu en el fons i en fer-se fosc es desplaça cap a la superfície.

Alimentació: S’alimenta de xicotets crustacis.

Modalitat de pesca: Es pesca a l’arrossegament.

Observacions: Aquest peix és de la mateixa família que la mòllera i per això n’hi ha la tendència a confondre’ls. A València, que per ser una mar més fondal que la de Castelló, se’n pesquen més, tenen el costum de xapar-les. És a dir, les obrin per la meitat, les deixen assecar al sol i, una vegada seques, ja es poden consumir. Aleshores l’abaetxet canvia el seu nom i passa a dir-se “capellà” (“capellán” en castellà). El “capellà” és menja cru i és molt a propòsit per a servir d’aperitiu. Com deia més amunt, n’hi ha gent que es pensa que els “capellans” són mòlleres. I no. S’ha de deixar ben clar. Les mòlleres no s’assequen mai, i els abaetxets sí.
És un peix de carn blanca i cremosa. Té però, un sabor fort que fa que el seu consum diari puga aplegar a cansar. L’aabetxet té només una manera de cuinar-lo, fregit. El seu preu en la llotja és baix, per tant, és un peix sense cap mena de luxe que el fa molt assequible en el mercat.
Tot i tindre un nom que fa pensar en “l’abadejo” castellà (bacallà en valencià) no té res a veure amb aquest peix, que, val a dir, no se’n pesquen en les nostres aigües.

El lluç (3a entrega)

Una vegada carregades les caixes de la barca al carro, uns mariners condueixen el carro fins la lotja per a subhastar-lo. Any 1984

Les barquetes que van “a la xàrcia” (així és coneix a les barques que pesquen al trasmall i al palangre) a hores d’ara ja han començat la seua subhasta, i tot i no ser tan nombroses com les d’arrossegament, i les seues captures ser significativament més minses, per un moment han donat vida i alegria al moll.
Encara no ha aplegat cap barca de bou, però al port pesquer la gent sembla mobilitzar-se. L’arribada de les primeres barques és imminent.
Els carros comencen a circular pel moll prenent posicions. Uns se’n van cap al sortidor de petròlio perquè avui toca omplir els tanques de combustible. Normalment aquesta operació, la de ficar petròlio, es fa una vegada a la setmana. D’altres menen els seus carros cap a la riba on suposadament atracarà la barca.
Alguns “arrieros”, a dins de la llotja, estan acabant d’arreglar el peix que han comprat en la subhasta de les barques del trasmall i palangre. Aquesta subhasta de vegades és espectacular. Sobre tot quan apareixen les tonyines, o els peixos espasa, tots desproveïts del seu esmolat apèndix que dóna nom al peix. Nosaltres quan sabien que les barques n’havien pescat, no ens perdíem l’ocasió. I allí que hi anàvem. Una tonyina morta damunt del pis de la llotja imposa respecte i admiració per les coses de la mar a qui l'observa.
El meu cosí Toni i jo anàvem amunt i avall. De vegades també se’ns afegien els meus cosins Toni Montañés, o Juan Almela, o Miguel Rovira, o Basilio Trilles, que érem tots de la mateixa colla d’amics, però els que mai hi faltàvem , com ja ha quedat dit, érem Toni i jo.

Baix d'aquest mural de ceràmica era on xerràvem mentre esperàvem al "Joven Miguel"

Algunes voltes seiem al carro del Joven Miguel aparcat enfront de l’entrada de la llotja, sota el quadre mural de ceràmica que n’hi ha. Toni, que sempre ha estat una persona molt ocurrent i imaginativa alhora que un humorista d’aquells que en podem dir anònims, ens feia riure amb les seues enginyoses interpretacions del que deien els personatges de l’escena marinera representada en el mur de la llotja. O jugàvem a riure i riure de tot sense cap motiu, impulsats per la joia natural de la nostra preadolescència. També n’hi havia temps per a ficar-nos seriosos i parlar de temes greus, com ara, si era pertinent anar a pescar gambes aquest capvespre, o si l’endemà seria bo d’anar a la “barcassa” a prendre el bany, o resultaria més oportú anar “al lago”. O si tot plegat, ens convindria més aprofitar la tarde per a fer una partideta al “monopoly” i demà, ja veuríem...
També n’hi havia vegades que ens abellia arrimar-nos a les roques que jalonaven el varadero antic. O al faret roget per veure aparèixer les siluetes de les barques des de l’horitzó marí.
En un moment donat, un empleat del moll (del pòsit de pescadors) des de dalt de l’edifici de les oficines on feien els comptes de la subhasta, abocat a una finestreta que n’hi havia al costat de la porta de la llotja, amb veu forta i gest rutinari anunciava: “Sant Ramon, número 1”. La gent, des de baix ho escoltava. Ja estava entrant al port la primera barca de bou. Algú, potser el remendaor, o el posero, o l’armador, des de sota la finestra, ho escoltarà i se n’anirà cap a la riba amb el carro a esperar-la.
A partir d’aquest moment el degoteig d’embarcacions que entren a port serà continu, com també ho serà la cantarella de l’empleat que cantusseja els números.
El moll pesquer en cosa de quinze minuts s’ompli de barques de bou. Nosaltres les observàvem protegits per la generosa i escarida ombra del faret roget. Les vèiem entrar al port a tota marxa, poderoses, xorrant blanquíssima bromera per les amures, com un cavall desbocat. De sobte, en sentir la calmada aigua marina del port, la barca s’asserena. I la proa, neta d’escuma i ferma per la quietud de les aigües, ressalta enèrgica i estirada, orgullosa d’haver-se passat tota la jornada fora, lluitant i ballotejant sense treva amb les feréstegues aigües de mar oberta.
Quan entrava la nostra barca, el Joven Miguel, el meu avi Francisco i nosaltres dos, agafàvem el carro i ens n’anàvem cap a la riba a on estaven atracant les barques. La nostra àvia Francisca romania a la porta de la llotja esperant-nos a què hi tornàrem amb el carro ple de caixes de peix.
Si no érem dels primers, les barques que havien aplegat abans formaven una sèrie de fileres que nosaltres en dèiem “andanes”, paral·leles a la riba. A voltes n’hi havia fins a quatre i cinc andanes de barques. Per tant, per a arribar-hi a la barca havíem d’anar saltant de barca en barca fins aplegar a l’última, a l’orla de la qual havíem d’amarrar els caps que ens llançaria algun mariner de la barca.
Mon pare, com que n’era el motorista, gairebé mai el veia sobre coberta, perquè era dins la panxa de la barca, al motor, atent a les ordres que el patró li manava per a atracar al moll. De quan en quan en sortia per l’escotilla i mirava al meu oncle Antonio, el patró, per veure si tot anava correctament, i a continuació se’n tornava a baix, al motor. Quan ja la cosa estava clara, sorgia mon pare tot emmascarat i en veure’m em somreia des del seu forat. I jo, en veure’l, sense saber-ho ningú, deixava escapar dins la meua ànima un crit de joia.
Quan ja la barca havia acabat la maniobra d’atracament, sense cap preàmbul saltàvem a la barca. Ens encisava estar damunt la barca. I és que això, en aquells xiquets imberbes, imprimia una inexplicable sensació de poder.
La majoria dels dies les caixes ja estaven preparades i disposades pera a “tirar-les en terra”. Aleshores, els mariners, als quals coneixíem de veure’ls tots els dies, obviant-nos totalment, amb seriosa professionalitat, agafaven les caixes i les anaven deixant a un racó de coberta fent-hi un muntonet. Després calia anar passant-les de barca en barca fins a aplegar a la riba, on el nostre avi Francisco, a les barres del carro, ens esperava.
Quan les caixes ja eren totes ben col·locades al carro, algun mariner, o l’avi Francisco a les barres del carro –nosaltres érem massa inexperts per a prendre’n el comandament, encara que segons passaven els anys ja ens hi atrevíem a fer-ho alguna que altra volta- ple a vessar de peix, el conduïa cap a la llotja, això sí, empenyent-lo nosaltres des del darrere als crits de “feu força!”. Jo puc donar-hi fe de què transportar unes vint caixes de peix amb la seua corresponent dosi de gel damunt d’un carro és tasca força complicada per a una sola persona i per tant en requeria de l’ajut d’altres.
La llotja s’havia convertit en un bull de carros entrant-hi i gent que anava i venia. Ara en començava la definitiva part de la jornada, la subhasta.

Fins a l'any 1999 per a subhastar la pesquera s'escampaven les caixes del peix com mostra la fotografia, fent un rogle. La fotografia és de l'any 1986

El lluç (2na entrega)

Esperant l’arribada de les barques de bou

El meu cosí Toni i jo, durant els estius dels anys 1971, 1972 i 1973, totes les vesprades anàvem al moll a ajudar a “pesar”. És a dir, ajudar en la subhasta del peix de la nostra barca, el Joven Miguel.

Són les cinc de la vesprada. Les barques de bou estan entrant a port. La subhasta de les barques de trasmall ja s'ha acabat. Algunes barques (en primer pla) ja estan preparant-se per a eixir a calar. La subhasta del bou tot just ha començat. Al costat de la porta n'hi ha un banc. No és com els d'abans, aquest és de ferro. Des de la finestreta que n'hi ha a dalt del banc, era on un empleat del moll, anava cantant els números segons anaven entrant les barques. La foto està feta el 3 de maig de 2005.

Al matí les barques de “fanal” copaven tot el moll. Caixes i caixes de sardina o aladroc havien omplert la llotja (ara, d’aladroc a penes n’hi ha a les costes castellonenques, però llavors, sí que se’n pescava) i després d’una frenètica tasca dels mariners tirant les caixes en terra (“tirar les caixes en terra” en l’argot mariner d’aquells anys volia dir desembarcar les caixes; de la mateixa manera que “tirar l’art en terra” vindria a significar agafar les xàrcies i col·locar-les al moll), carros a vessar de caixes de peix blau amunt i avall, grapats de sorollosos mariners apostats a l’orla de la seua barca rentant els arts... i presidint-ho tot, el sol, que assistia a aquests rutinaris negocis de la marineria grauera brillant escandalosament en el cel, pintant-ho tot d’una lluminositat enlluernadora.
A mitjant matí ja tot el peix s’ha venut. Aleshores apareixen uns homes que, armats de serpentejants mànegues que expel·leixen estilitzats i sòlids dolls aigua blanca com la neu, netegen amb professional fredor el pis de la llotja. Innumerables filets d’aigua amb quimèrica vocació de riu s’esmunyen zigzaguejant amb vertiginosa velocitat pel terra de la llotja buscant la mar. L’estrèpit de l’aigua en esclafar-se violentament sobre el pis de desgastat ciment de la llotja dóna un toc de distinció a aquests idíl·lics rierols de braços aquosos, i fa pensar-hi en imaginaris indrets sotmesos a impetuoses tempestes. I u, com qui no fa la cosa, es deixa atrapar per la màgia del moment, i posa despreocupadament la seua mirada en la riba del moll, on veu, amb una delectació difícil d’explicar, morir irremeiablement un a un tots aquells anàrquics regalls d’aigua bruta que per un efímer moment havien volgut ser rius.
El sòl del port pesquer després del treball de neteja ha quedat tot polit i mullat. El sol ara hi reverbera apassionadament la seua claror encegadora en els tènues tolls d’aigua que folren l’empedrat pis del moll.
En fer-se l’hora de dinar, la llotja apareix preciosament neta. L’activitat s’ha acabat. Les anades i vingudes dels mariners han desaparegut. Les barques de fanal resten amarrades a una part del moll on han deixat un bon tros lliure per a què hi atraquen les barques de bou, les quals, a hores d’ara encara estan arrossegant els seus arts pels fons marins al bell mig de la mar.

Una barca de bou entra a port. Un empleat del moll, mitjançant un megàgon els diu als mariners el número d'ordre per a la subhasta. Són les cinc de la vesprada. Octubre de 1996.

En tot el port pesquer s’ha fet el silenci. La tranquil·litat i el sopor dominen l’ambient. La gent, a poc a poc, abandona el port fins a deixar-lo quasi desert. Una gavina tardana mamprèn el vol majestuosament, les seues ales obertes de bat a bat, enmig de les quietes aigües del moll, mentre el seu bec deixa escapar un estrident crit que dibuixa unes ratlles llargues i fines en el rutilant cel de migdia. Potser tornarà al moll en vindre a poqueta tarde les barques de bou.
Durant tres llargues hores el moll pesquer llanguirà solitari i silent abrasat pels poderosos raigs del sol de migdia.
Tots els dies allà a les quatre i mitja els nostres avis Francisco i Francisca se n’anaven al moll. Nosaltres no trigaríem gaire en anar-hi. Fins les cinc i mitja no començaven a aplegar les primeres barques del bou, a nosaltres, però, ens agradava esperar a la Joven Miguel vagarejant pel port.
El port pesquer a aquestes vespertines hores prenia un nou caire. Semblava començar una nova jornada. Poseros, “remendaors”, i sobre tot, arrieros i arrieres. Els arrieros, en l’argot grauer, són aquelles persones que es dediquen a comprar el peix per a després vendre’l.
Les pescateres (així també se’n diu a les arrieres) van vestides amb impecable sobrietat. Totes de rigorós negre o gris, amb el seu davantal d’apagada tonalitat i la majoria tocades amb un mocador negre al cap que cobreix el pertinent topet. Les seues sabates i les calces són del mateix adust color. N’hi ha qui per protegir-se els peus de l’humit pis de la llotja s’hi ha ficat un tosc plàstic a manera de calcetins. Totes porten, o un carret de mà, o un parell de poals. Parlen a crits. El seu vocabulari és més prompte groller que no pas refinat. No n’hi ha però, cap malícia en les seues expressions. Ni cal buscar-li cap sentit raonable als seus renecs. Senzillament elles són així d’expressives. I aquesta és la seua forma de manifestar els seus estats d’ànim.
Poc a poc, amb el seu reposat caminar, alguns jubilats, vells llops de mar, van aplegant al moll i seuen parsimoniosament en uns bancs de fusta que n’hi ha vora l’entrada de la llotja. Els bancs també són vells, i la seua desgastada fusta amb prou feina deixa entreveure que aquell seient un dia estigué pintat d’un rutilant color verd. Allí romandran quietets aquells antics pescadors fumant-se un puret, fruint d’un assossegat present després d’haver sigut protagonistes d’esverats i històrics canvis en el món de la mar, com fou l’adveniment dels motors marins, els quals arraconaren fins a fer desaparèixer totalment les simpàtiques i entranyables barques veleres de vela llatina que regnaren en la Mediterrània milers d’anys, i que ells utilitzaren en la seua joventut; i tots sense excepció, entre les espesses volutes de fum del cigar, de quan en quan recordaran sense ira que ells foren víctimes d’una atroç guerra civil. La seua cascada veu parla sense cap rancor i comenta desapassionadament, com si no anara amb ells la cosa, els incidents de la jornada. Aquells vells, ara, estaven mirant passar la vida davant d’ells com simples espectadors. Ja n’havien tingut prou de protagonisme en els seus anys de joventut.
El meu avi Andreu n’era un d’aquells ancians.
Sempre l’hi veiem assegut. Una cama damunt l’altra. Callantívol. Temperat. Mig despitralat per combatre la calor. El seu “caliquenyo”, fumejant harmoniosament entre els seus dits, anava consumint-se amb silenci i lentitud. La boina, lleugerament girada a un costat. La faixa, de tela negra, ben cenyida a la cintura. El rostre, d’arrugada i timbrada pell pels anys i anys de conviure amb l’aire de la mar, seré. Els ulls, sempiternament entreoberts, semblaven escrutar llunyanes escenes d’un passat remot.

Ja dins del port uns mariners acaben de col·locar el peix en el caixes. En la pesca del bou, com es pesca tanta varietat de peix, la tria és molt laboriosa. Maig de 2006

Jo el saludava, i un sobtat aire fresc envaïa els seus records i el feia tornar al present. El meu avi Andreu en veure’m somreia amb una sinceritat enlluernadora. I aprofitava el breu moment en què jo estaria davant d’ell, per a donar-me algun dels seus reiterats i concebuts consells: que anara amb compte quan creuera el carrer, que no pujara a les cadires, que no tocara res de cap banda... i sense esperar resposta, a l’hora que jo feia mitja volta i me n’anava, ell per un moment posava amb suavitat i potser amb una rara tendresa els ulls damunt la cendra rogenca i caduca del puret que tenia entre els dits, i tot seguit tornava a les seues coses...

El lluç (1a entrega)

Exemplar de lluç

Nom científic: merluccius merluccius
Família: merlúcidos
Nom comú: En valencià, lluç. En castellà, merluza o també pescadilla. El lluç pren diverses denominacions segons el seu cicle vital. Quan és jovenet, que encara no ha arribat a la seua talla d’adult, en el Grau de Castelló se’l coneix amb el nom de llucet o llucetó. Posteriorment, a l’edat d’adult –de 10 a 60 cm.- se li diu lluç. I ja finalment, n’hi ha exemplars en l’Atlàntic –ací en les nostres costes, no- que poden aplegar als 130 cm. de llargària, i aleshores, al Grau, ja no es parla de lluç, sino de merlussa. Aquesta merlussa és aquella que es compra a rodanxes (la major part de les vegades congelada).
Descripció: El lluç té el cos allargassat i cobert de xicotetes escates. La boca és gran, amb la mandíbula inferior prou prominent, provista d’una filera de fines i punxegudes dents. La cara superior del cap és lleugerament aplanada. Disposa de dues aletes dorsals i una anal. Les aletes ventrals es troben en una posició molt anterior. El color del dors és grisenc, els costats i el ventre, però, són més clars, apuntant tonalitats argentades. Pot aplegar a medir 130 cm en l’Atlàntic, i en la Mediterrània 110 cm, tot i que generalment els exemplars més grans en les nostres mars van dels 30 als 70 cm.
Hàbitat: El lluç se’l pot trobar nadant entre aigües, però li agrada més viure arran del sòl marí, a una fondària que va dels 60 als 400 metres. A l’hivern prefereix mars més fondes, i a l’estiu més seques (més pròximes a la costa i menys fondes). El lluç té costums nocturnes, és a dir, a la llum del sol la seua activitat predadora és pràcticament nul·la i es passa tot el dia a prop del pis marí errant sense cap finalitat específica, (per això se’n pesca tant en l’arrossegament) a la nit, però, el lluç cobra vigor i feresa i se’n va a cercar les seues presses, amb les seues lluentes i vertigiones dents esmolades de desig, a aigües pòximes a la superfície buscant-hi peixos gregaris (sardines i aladroc sobre tot).
Alimentació: És un animal molt voraç, que s’alimenta, quan són joves, de xicotets crustacis, més avant quan ja són més majorets amplia la seua dieta, i aleshores va en busca de calamars, maires (també coneguts al Grau de Castelló com “abaegets”), sardines, aladrocs o llucetons (en el món de mar l’antropofàgia és a l’ordre del dia).
Modalitat de pesca: Es pesca fonamentalment a l’arrossegament, i també al trasmall i al palangre.
Observacions: Quan veiem un lluç exànime sobre coberta o dins d’una caixa tot formalet, ningú no es pensa que aquest peix és una mena de lleó o tigre en les mars castellonenques, i és que tota la feresa que té en la mar s'esfuma instantàniament en fer-lo fora del seu hàbitat natural. El lluç és un peix que difícilment se’l veurà viu. I dic això perquè així com molts peixos en treure’ls de l’aigua encara tenen un darrer sospir vital més o menys llarg –alguns, molt llarg-, el lluç en canvi, té tan poca virtut fora l’aigua, que mon pare sempre em deia que mai n’havia vist cap de viu. Però, tornant al que dèiem al principi, el lluç és un terrible depredador i quan a la nit es fa l`ànim i se’n va a caçar peixos, n’hi ha vegades que pareix que mai no en té prou, i s’ompli la panxa fins gairebé rebentar-la. Quan la barca de bou comença a arrossegar, és a dir, quan cala el primer bol, el sol encara no ha eixit, però n’està a punt de dibuixar-se en l’horitzó. Llavors, amb tot això, n’hi ha alguns lluços que estan acabant el seu àpat nocturn, i amb el buc ple de menjar, deformat per la superlativa ingesta de peixets,

Una caixa de lluços pescats al bou al Grau de Castelló

se’n van tots cofois a reposar al pis marí a fer-hi tranquil·lament la digestió. I aleshores apareix l’art de la barca de bou i se l’engoleix. I s’ha acabat la història del pobre lluç. Al cap d’unes hores apareixerà sobre coberta el boterut animaló mortalment ofegat pels raigs solars i l’aire terrestre, en companyia de centenars d’altres infeliços habitants de la mar castellonenca, a l'obrir, en un gest rutinari, els mariners el copo de l’art. Allí, en veure’l, algú dirà que s’anés en compte de no esclafar la feble panxa del lluç, i amb tota la cura del món l’agafarà i el ficarà suaument a la caixa corresponent. D’ací, d’aquest aspecte panxut que adquireix el lluç en algunes ocasions ha esdevingut al Grau l’expressió de “estic fart com un lluç”.

Aquest lluç acabava de fer-se un bon àpat poc abans de ser pescat. Observeu la boteruda panxa del peix que ha fet que al Grau es diga "estic fart com un lluç" quan algú ha menjat més del compte
El lluç té una carn blanca, lluenta, exquisida. Sense comparació amb cap altre peix. La consistència, suavitat i el seu inconfusible cremós sabor fa que el gust del lluç deixe en el comensal llarg record al paladar. No conec a ningú que no li agrade el lluç. A més, i això parlant de peixos és força important, no té espines que comporten perill, perquè les espines del lluç són tan febles que no tenen prou consistència per a clavar-se. Una meravella gastronòmica en tots els aspectes. Congelat, o tractat amb tècniques frigorífiques que no li fan perdre la qualitat de peix fresc, tot s’ha de dir, perd moltíssim, perquè el lluç, quan no és fresc –i això es pot aplicar a tots els peixos-, sense deixar d’ésser una peça correcta i aprofitable, no té res a veure amb el que estic dient; i també vull anotar que en són pocs aquells (potser només els mariners i alguns clients que compren per la tarde el peix en pescateries de confiança) que en puguen gaudir de menjar-se per a sopar un lluç fregit, que a l’hora de dinar encara cuetejava al fons de la mar.
El fet és que en el segle XXI la globalització també ha arribat als peixos. I ara qui mana és el mercat. Abans, la gent del Grau menjava el peix que es pescava ací, les pescaderies (encara no n'hi havia grans magatzems) exposaven allò que les barques graueres havien pescat. Però ara, gràcies als sofisticats mètodes de conservació es pot comprar peix de tot arreu del món. Sense anar més lluny, aquest matí he anat amb la meua dona a un supermercat del Grau de Castelló, i ens hem arrimat fins a la secció de pescateria per comprar un grapat de lluços per al dinar. Menstrestant li servien, he mirat el peix que allí n’hi havia tot fixant-me en la seua procedència. No n’he trobat cap del Grau: aladroc, que al Grau d'un temps ençà gairebé no se’n pesca, d’Itàlia; maires, de Santa Pola; caballes, d’Ondàrroa; merlussa, de Namíbia; lluç, de Càdiz. Tots amb la condició ben visible de “peix fresc”. La secció de congelat, on n'hi ha representació de tots els continents, està a part, i com que es tracta de peix congelat, no ve al cas. Però en la secció de peix fresc, que és el que ens ocupa, val a dir que, evidenment, pot tractar-se de peix fresc, si per això entenem peix que no ha estat congelat, i que no s’ha malmès, és a dir que mitjançant un tractament frigorífic adequat, s’ha mantingut en un grau de frescor aprofitable, però evidentment, aquest peix ja feia dies que havia sigut pescat. Sobren, pense jo els comentaris, i les comparacions.

Imatge de la llotja en desembre de 1999.

D’una altra banda, el lluç, com ja ha quedat dit, passa per diverses etapes en el seu cicle vital que li donen distintes aplicacions per a la cuina. I cap d’elles és menyspreable ni molt menys. Si comencem per quan és xicotet, el que anomenem llucetó, o llucet, o més grandet, lluç (la “pescadilla” que se’n diu en castellà) en les seues diverses mides és un èxit incontestable. Si es tracta de peixet menut (llucetó) el fregirem, i després, sense cap adob, al plat. Triomf segur. Un plat de llucets fregits –i frescs, una altra volta reitere que res té a veure el llucet recent pescat amb el “pescaíto frito” que et serveixen en els bars, que està congelat, o tractat amb potents frigorífics- és un d’eixos àpats primaris i senzills a més no poder, que tenen la qualitat gastronòmica equiparable a les millors opcions culinàries. Mon pare de vegades en portava de llucets, i aquell plat que ma mare fregia i que deixava al mig de la taula el recorde com una sensació simplement excelsa. Si els llucets eren un poc més grans, allò adquiria gairebé categoria d’avinentesa. Normalment quan mon pare en portava de lluços relativament grandets, era per dues raons, una, sorprenentment, perquè el peix s’havia malmès i no era bo per a la venda, o una altra, perquè ma mare li havia dit que en portara algun (que mon pare agafava mig d’amagat dels mariners) perquè jo estava convalescent d’algun constipat o catarro, i res millor que un parell de lluços per a enfortir-me i omplir-me d’energia. A més, n’hi havia la general creença –que pot ser que siga veritat- de què el lluç és un peix especialment ric en fòsfor i que aquest element químic és indispensable per a reforçar les aptituds estudiantils, i com jo en aquells anys n’era un estudiant, doncs el lluç esdevenia per a mi una cosa gairebé miraculosa.
Obviaré, per sabudes, totes les possibilitats de la merlussa (el lluç gran) que en té tantes que se’n podria omplir tot un llibre de receptes de cuina.

Un mariner arrossega dos cabassos de gel cap a la barca per acabar de preparar el peix per a la subhasta. 29 de maig de 2006

Per tot el que s’ha dit, ben bé podem afirmar que el lluç és un d’aquells peixos que es poden comptar amb els dits de la mà que podríem considerar com a més principals del Grau de Castelló.